divendres, 23 de febrer de 2018

i em vols


i en molt poc temps t'aboco pel broc gros la meva història (els naufragis, les violències, els miracles, les nostàlgies) i tu l'entomes a cop de retrovisor i em somrius i em vols. Tan senzill i tan inexplicable. Vas arribar quan tot m'era lluny, la gent i els paisatges i la mare i la terra, i em vas ser casa. Perquè sí i sense voler, o sense esperar. Han tornat a fer-se nítids els somriures i el contorn delimitat de les coses. S'han desdibuixat els panys que engarjolaven la tendresa. La porta per on entra la carícia és la mateixa porta per on supura la ferida, no n'hi ha cap altra. I aquí les tens, esquinç i emplastre, dolor i besada, en el tombant exacte en què ens encaixen els cossos. El que vam ser ens estima aquí, a tocar de la pell, en aquesta abraçada que em diu que em veus sencera (les nostàlgies, els miracles, els naufragis, les violències), i em somrius, i em vols.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Benaventurada la criatura que té la teva ànima que neix primera amb un somriure. (I el veler se'n va).

Anònim ha dit...

Força fàstic tanta felicitat ��

Dobdo ha dit...

Qui siguis, ets ben ben idiota.

Dobdo ha dit...

Per cert, qua s'insulta, es fa a la cara. Es dona la cara.