divendres, 23 de febrer de 2018

i em vols


i en molt poc temps t'aboco pel boc gros la meva història (els naufragis, les violències, els miracles, les nostàlgies) i tu l'entomes a cop de retrovisor i em somrius i em vols. Tan senzill i tan inexplicable. Vas arribar quan tot m'era lluny, la gent i els paisatges i la mare i la terra, i em vas ser casa. Perquè sí i sense voler, o sense esperar. Han tornat a fer-se nítids els somriures i el contorn delimitat de les coses. S'han desdibuixat els panys que engarjolaven la tendresa. La porta per on entra la carícia és la mateixa porta per on supura la ferida, no n'hi ha cap altra. I aquí les tens, esquinç i emplastre, dolor i besada, en el tombant exacte en què ens encaixen els cossos. El que vam ser ens estima aquí, a tocar de la pell, en aquesta abraçada que em diu que em veus sencera (les nostàlgies, els miracles, els naufragis, les violències), i em somrius, i em vols.

divendres, 16 de febrer de 2018

o no perdre-se-la


ni tindré res a veure
en si ets feliç o no ets feliç
Manel, "Criticarem les noves modes de pentinats"

Ser-hi o no ser-hi. Perdre's la vida d'algú o no perdre-se-la. Acompanyar-li els dies, les morts, els naixements, les traïcions, o fer mutis darrere les bambolines. Deixar que descansi el cap damunt la teva cama quan la venç el cansament de les hores eternes d'hospital o haver reculat prou anys llum perquè ni se li acudeixi pensar que podries haver estat tu qui li fes companyia. Sostenir-li els silencis. Celebrar-li els versos, les paraules, els pisos nous, les plantes que no se li moren malgrat les ventades, els racons nous descoberts a les entranyes de l'illa, o mirar simplement cap a un altre lloc, com si hi hagués de debò llocs irreconciliables. Ser feliç només perquè torna a somriure d'aquella manera que. Preguntar-se si dorm tranquil·la, si dorm inquieta, si murmura en somnis. Voler-li bé i fer-li-ho saber. O no tenir res a veure en si és o no és feliç, no preguntar, no preguntar-se, no fer-li saber res. 
No ser-hi. No preguntar-se. No fer saber res. Perdre-s'ho. I sumar aquest buit a la mort, que va venint des del silenci, sota la pluja.

dimarts, 13 de febrer de 2018

presents i nues

no cal que sigui sempre
roca. Que pot ser flojita, també. Que pot tenir por i ofegar-se e
n la inseguretat de vegades, a estones.
Que pot ser també amb fang sota els peus, amb arenes movedisses. Que la vull
igual amb mi, a prop,
sense res mé
no cal que sigui sempre
roca. Que pot ser flojita, també. Que pot tenir por i ofegar-se e
n la inseguretat de vegades, a estones.
Que pot ser també amb fang sota els peus, amb arenes movedisses. Que la vull
igual amb mi, a prop,
sense res mé
no cal que sigui sempre
roca. Que pot ser flojita, també. Que pot tenir por i ofegar-se e
n la inseguretat de vegades, a estones.
Que pot ser també amb fang sota els peus, amb arenes movedisses. Que la vull
igual amb mi, a prop,
sense res mé
no cal que sigui sempre
roca. Que pot ser flojita, també. Que pot tenir por i ofegar-se e
n la inseguretat de vegades, a estones.
Que pot ser també amb fang sota els peus, amb arenes movedisses. Que la vull
igual amb mi, a prop,
sense res mé
no cal que sigui sempre
roca. Que pot ser flojita, també. Que pot tenir por i ofegar-se e
n la inseguretat de vegades, a estones.
Que pot ser també amb fang sota els peus, amb arenes movedisses. Que la vull
igual amb mi, a prop,
sense res mé
no cal que sigui sempre
roca. Que pot ser flojita, també. Que pot tenir por i ofegar-se e
n la inseguretat de vegades, a estones.
Que pot ser també amb fang sota els peus, amb arenes movedisses. Que la vull
igual amb mi, a prop,
sense res mé


tot em plou, aquests dies, tret de tu. M'ho vas dir fa temps, que el que més t'agradava de mi era el meu riure, però que si no reia, no deixava d'agradar-te. I jo no et vaig dir que el que m'agrada més de tu és la teva fortalesa, però que si no ets forta, no deixes d'agradar-me. Que no cal que siguis sempre roca, que pots ser flojita, si vols, tenir por i sentir-te a la deriva. Que pots ser, també, amb fang sota els peus i amb arenes movedisses. No hi haurà cap altre febrer com aquest --intempèrie i pluja i vent de decepcions--, però sé que ens guarda el riure i la fortalesa sota el llit, dins d'una capsa. Tot em plou, aquests dies, tret de tu, que m'ets també quan no tens força. Tret de mi, que et sóc també quan no puc riure. I és així, no en dubtis mai, com et vull (com ens vull): presents i despullades, sense impostures.