dimecres, 31 de gener de 2018

'La clau dicotòmica', d'Elisabet Punset

Tornar a l'arrel



Escriure un poemari és dibuixar un trajecte. Un recorregut de vegades circular, de vegades lineal, de vegades fragmentat, acabat en punxa, en angle cec, obert a l'infinit, que travessa els cossos i reconfigura els paisatges. La paraula poètica recol·loca les peces del desconcert i del naufragi. Ens retorna un "jo" distint, transformat. Ens re-diu i ens re-ubica. Ens re-defineix. A l'altra banda dels versos, cada cop més enfora, s'esmuny l'univers que va ser tan nostre que feia mal, i que encara ens pertany, però que potser podem, ara, començar a deixar anar.

Elisabet Punset ens convida a transitar el seu trajecte per uns camins diàfans, sense opacitats retòriques ni pretensions sobreres. Sabem d'arrels, de miratges i de claus que deslloriguen les cruïlles vitals, i per això sentim, a mesura que recorrem els versos de La clau dicotòmica, que trepitgem terra, que trobarem fites a través del bosc si en algun moment perdem el rumb. La poeta ens arrela des de bon principi ("nedar per primer cop / a l'esguard de la mare"), nuant-nos als orígens, a la infantesa que dóna terra i a arbres genealògics que ens sostenen. Créixer arrelats és l'única manera d'aconseguir que perdre's sigui, gairebé, una benedicció, un regal dels déus, una invitació a l'imprevist i a la creació d'universos inimaginables: "fins i tot quan tremolo com una fulla / sé on tinc les arrels". Com l'herba menuda, que clava arrels però no es queda mai quieta, sinó que s'expandeix, que s'estén arreu, com una catifa, per conèixer paisatges nous i respirar altres vides. De la mà de la poeta, fins i tot ens podem permetre enfilar-nos un temps a la casa de l'arbre i viure en suspens: sabem que retornarem al centre si mai tornem a trencar-nos en mil bocins.

Són aquests bocins els que conformen els miratges de la segona part del llibre. Fuig la fortuna, ens bufeteja la consciència del pas del temps i de cop no sabem què hem de fer de les males herbes. Fingir es converteix de cop i volta en una necessitat inevitable. Les aparences ho són tot i no són res, però ens sostenen, com ens sostenien abans les cases dels arbres quan ens calia fer un alto en el camí. L'univers poètic de l'autora, aquí, es fa més evident i explícit: sentim que entrem en un bosc de fulles seques, males herbes, revolts cecs i canvis de rasant, i fins i tot les imatges urbanes tenen aquest punt d'espessor boscana, de desorientació selvàtica. És un univers orgànic, de vida bategant, terrenal, absolutament arrelada. I en canvi, resseguim ara el trajecte d'un jo perdut, un jo que viu de miratges, un jo que és "titella de fum" que es refugia en somriures fingits i orgasmes simulats.

La clau, ho diu el títol, no permet tornar enrere. No és la clau que obre portes esperançadores, calaixos de secrets, cofres de tresors. És la clau dicotòmica, un camí amb dues opcions excloents ("si ets una monocotiledònia no seràs mai dicotiledònia") que, per si no n'hi hagués prou, duu a la definició de l'ésser, li diu el que és al mateix temps que subratlla el que no és. "Decidir no és el problema, decidir és la solució", deia una amiga. I tenia raó: un cop hem escollit, hem resolt el conflicte del dubte. Aquest darrer tram del trajecte ens enfronta inevitablement al "tu", a la relació amb l'altre, amb l'altra, en un esbós amb elements encara d'aquest univers orgànic i boscà en què ens movem i que ens resistim a abandonar. No hem perdut, tal com se'ns prometia al principi, ni la terra ni el desig de continuar trepitjant-la. L'esquena estimada és "l'anvers d'una fulla" per on llisquem com un tobogan i aprenem a no necessitar, que no sabem ja si és l'antítesi d'estimar o si cal, també, tancar el cor i el cos a l'amor després de sobreviure a aquest naufragi. Potser, al capdavall, ara no importa. El que importa és que hem escollit un viarany que exclou els altres i que ens re-diu, ens re-ubica, ens re-defineix. "Només calia / mirar les arrels", diu la poeta. I respirar-les endins, per caminar el que som sense perdre mai el tacte de la terra.