dijous, 11 de gener de 2018

fulla sola


Fotografia: Damià Coll, Mianorca
Per recordar que no puc donar-te a llum, sagno aquest mes el dia que vas néixer. Sóc òrfena en la sang menstrual que m’hipnotitza mentre et dic el nom, és no-mare la sang menstrual herència teva. Sóc fulla sola a l'extrem de la branca i sagno avui per recordar que no puc donar-te a llum, que no et puc fer present en cos i sang ara i aquí. Sóc fulla sola, filla sola, filla muda, filla atònita. Filla sense. Bufa vent del sud i la ràdio em diu que es mourà aquest vespre el vaixell que em porta a l'illa. Jo dic que sortiré a coberta a beure'm el vent i la sal i la fosca. Que no serà el llebeig qui m'acabarà d'arrencar de la branca, ni el vent del nord que tornarà a venir qualsevol tarda d'hivern i em paralitzarà a la plaça del Born mentre el desig m'espera en un pis arrecerat al carrer de Santa Clara. Que serà l'oblit qui esqueixarà la branca i farà caure la fulla que avui només viu perquè la retalla el cel. Travesso l'aigua un altre cop per tornar-te a la terra i sentir un poc que ets pertot, que ets endins. Mesclo cendres i terra amb les meves pròpies mans i sagno encara per recordar que ja no ets carn, que ja no ets pell, que ja no ets cos. Que no puc ni he pogut mai donar-te a llum. I sagnaré tres dies i tres nits per plorar-te, per enyorar-te, per odiar aquest buit, per sostenir-me malgrat tot —fulla sola, filla muda, fulla atònita— a l'extrem vertiginós de la branca. 

(Text inclòs en el llibre Mianorca, de Damià Coll, un projecte fotogràfic amb més de seixanta col·laboracions literàries. Un llibre absolutament preciós.)

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Sense mans i sense armes, desitjo que tant de bo hi hagi consol. Malgrat que fos intermitent. (El text és més que preciós, és més que bellíssim. Dolorosament sublim. Essencial.)

Lita Palomera ha dit...

Ohh, és preciós!