dijous, 11 de gener de 2018

fulla sola


Fotografia: Damià Coll, Mianorca
Per recordar que no puc donar-te a llum, sagno aquest mes el dia que vas néixer. Sóc òrfena en la sang menstrual que m’hipnotitza mentre et dic el nom, és no-mare la sang menstrual herència teva. Sóc fulla sola a l'extrem de la branca i sagno avui per recordar que no puc donar-te a llum, que no et puc fer present en cos i sang ara i aquí. Sóc fulla sola, filla sola, filla muda, filla atònita. Filla sense. Bufa vent del sud i la ràdio em diu que es mourà aquest vespre el vaixell que em porta a l'illa. Jo dic que sortiré a coberta a beure'm el vent i la sal i la fosca. Que no serà el llebeig qui m'acabarà d'arrencar de la branca, ni el vent del nord que tornarà a venir qualsevol tarda d'hivern i em paralitzarà a la plaça del Born mentre el desig m'espera en un pis arrecerat al carrer de Santa Clara. Que serà l'oblit qui esqueixarà la branca i farà caure la fulla que avui només viu perquè la retalla el cel. Travesso l'aigua un altre cop per tornar-te a la terra i sentir un poc que ets pertot, que ets endins. Mesclo cendres i terra amb les meves pròpies mans i sagno encara per recordar que ja no ets carn, que ja no ets pell, que ja no ets cos. Que no puc ni he pogut mai donar-te a llum. I sagnaré tres dies i tres nits per plorar-te, per enyorar-te, per odiar aquest buit, per sostenir-me malgrat tot —fulla sola, filla muda, fulla atònita— a l'extrem vertiginós de la branca. 

(Text inclòs en el llibre Mianorca, de Damià Coll, un projecte fotogràfic amb més de seixanta col·laboracions literàries. Un llibre absolutament preciós.)