dimarts, 26 de desembre de 2017

Llavors, els peixos



Hi ha una cosa que admiro profundament de la Marta: la capacitat de trobar imatges capaces d'explicar-te el que en aquell moment per a tu només és una bola amorfa al fons de l'estómac. No em refereixo només a les imatges poètiques que s'escampen amb certesa i força en els seus poemaris. Em refereixo també a les estones que som a la cuina de casa seva, davant d'un cafè, i jo li conto coses que em passen i que no entenc, que no sé posar-hi nom, que m'angoixen; i llavors ella es treu del seu barret de maga virtuosa dos o tres elements quotidians (una rentadora, una tetera, una tassa amb la nansa trencada, un mocador, una pinça d'estendre la roba), pronuncia un conjur inaudible i els uneix de manera que en mil·lèsimes de segons t'ha dibuixat amb paraules una imatge que fa encaixar la peça que t'havia quedat torta, sense esquerdes. I tot, de cop i volta, torna a tenir sentit.

Això, justament i amb plena potència, és el que fa la Marta en el seu últim llibre, Llavors, els peixos. Un poemari que diu l'enyor i la joia amb imatges quotidianes que la poeta-maga enllaça amb girs inesperats i propis, que defugen els llocs comuns i fan passar la paraula per la individualitat única completa (el cos físic, l'emocional, el transcendent). Imatges que creen universos poètics personals i alhora universals i que aconsegueixen dibuixar quadres impressionistes directes, delicats, capaços de fer que tot s'entengui, que tot torni a tenir sentit. I dic entendre en el sentit de besllumar el misteri sense veure'l del tot, acaronar-lo sense arribar a tocar-lo, sentir-ne el gust sense arribar a paladejar-lo. Perquè el misteri, ho dèiem no fa gaire, no es pot atènyer, no es pot aprehendre, no es pot tenir ni retenir. Entendre, deia, doncs, en el sentit de generar davant dels nostres ulls la meravella de la revelació.

Recordo haver llegit el poemari per primera vegada i després, al cap d'uns dies, com quan veus una pel·lícula que t'impacta, anar recordant-ne fragments que duien la marca de l'enyor o de la joia: el cor com la porta d'un armari vell, el gust de vi que raja quan la poeta fa punta al llapis, la pista de sorra d'un circ, un pati d'escola sense nens... El tren, sobretot. Una butaca de vagó de tren abandonada en una andana i el tren dels llacs travessant Suïssa. La poeta adormida a les vies abandonades.


I enmig de l'enyor i la joia (per aquest ordre), les imatges sense paraules del pintor Jordi Vila i Llàcer, que no acompanyen el text, sinó que hi penetren, s'hi fonen, el diuen. Llavors, els peixos no és un llibre il·lustrat: és un llibre d'artista, una confluència de text i paraula, una obra nova. Com la paraula composta, que de dos mots en fa un amb significat nou sense que cap dels dos perdi la seva essència, així aquest llibre de poemes-píndola en prosa, com capsetes de mistos que contenen tota la potència del foc que crema en l'enyor, que balla en la joia, que dóna llum al misteri. Us convido a encendre el foc-llum de la paraula poètica que ens brinda un cop més Marta Pérez Sierra.

dimarts, 19 de desembre de 2017

Història del bonsai

Foto: Dake

Aquesta setmana hem celebrat un llibre d'aquells que voldrem tenir sempre a la tauleta de nit, per llegir-lo, rellegir-lo, assaborir-lo, agrair-lo. Un llibre delicat, profund i compromès. Història del bonsai (Walrus Edicions), de Dani Rius, és una mapa d'històries sense coordenades explícites d'espai i temps, però amb prou elements perquè puguem endevinar sovint l'on, el quan, el com, el qui, el perquè. És una cartografia lúcida, a estones juganera, a estones tendra, a estones punyent, de l'ànima humana i dels vincles i les societats que construeix o destrueix.

El llibre comença amb la Vida, i acaba amb els intents de fer lloc a la Mort dins de la Vida. La primera frase de totes és "Hi ha un vespre i un matí", mirall d'aquell "hi hagué un vespre i un matí" amb què se'ns van introduint els diferents moments de la creació al Gènesi. L'autor reactualitza el relat bíblic per donar pas a l'origen de la vida humana en el ventre de LA mare, que són totes les mares. Ja en aquest primer conte Dani Rius ens mostra de quina manera hem d'entrar en el seu univers narratiu: amb l'esperit obert i la ment atenta, perquè no se'ns escapi ni la delicadesa emocional amb què ens parla de la vida i de la mort, del desig i de l'absència, ni les referències implícites a universos coneguts o heretats, tant els de la cultura en què hem crescut (com en aquest cas), com el rerefons social que perpetua injustícies i desigualtats tant a casa nostra com en països llunyans.

No vull fer spoilers dels relats perquè anar-los descobrint és com obrir regals el dia de l'aniversari. Però deixeu-me dir que hi trobareu des de faules filosòfiques narrades amb una musicalitat interna que de seguida reconeixereu com a timbre personalíssim de l'autor, un deix poètic delicat i subtil que amara la prosa de tots els relats del llibre, fins a contes populars reinventats sense renunciar al to de les rondalles explicades vora el foc. Hi trobareu tempos narratius en crescendos delicats i intensos, enfilats a base de repeticions que recorden el tic-tac d'un rellotge. I hi trobareu, també, la crueltat de la guerra, el dolor del desarrelament dels refugiats, les intrigues i les lluites de poder d'imperis en eclosió i hecatombe. Hi trobareu les ombres del patriarcat, el dolor de l'absència, la recerca espiritual i els perills de l'integrisme, la necessitat de llum, l'anhel de llibertat. Hi trobareu, al costat de l'al·legoria, la faula i el conte popular, algun relat realista amb ressons de Salter o Carver, amb quotidianitats familiars que es vinclen davant del pas del temps i dels dols més profunds, inserits en el dia a dia d'uns personatges que intenten de totes totes, com he dit abans, fer lloc a la mort dins de la vida.

Als meus alumnes de català, quan els demano que em facin una ressenya dels llibres que han llegit, els proposo que hi escriguin, al final, el que Marta Orriols anomena "la cirereta": una frase que subratllaríem, que ens fem nostra. La meva, sens dubte, és aquesta: "Si plantéssim una llavor d'un bonsai al bosc, naixeria un altre bonsai, o un arbre lliure?".