dimecres, 27 de setembre de 2017

Com una cadira


Avui, a les 19:30, es presenta a ACVic el quart volum del projecte gràfic i literari Com una cadira, d'Adicciones Porquesí i Jordi Lafon. Hi trobareu textos d'Ernest Crusats FontMarta NegreRamon Parramon Arimany, Àngela Segura, Carles Guerra RojasLucia Royo, Pep Artero, Quique Gimènez, Mariona Moncunill, Alfonso Cobas, Pilar Bonet, Anna Capella, Alexis Barroso, Miquel Baradagil, Antoni Tàpies i Jordi Lafon. I un de meu, que comparteixo aquí.



CADIRES

En el borde del camino hay una silla
Silvio Rodríguez

Al mig del menjador hi ha una cadira. Sòlida. De fusta. La nena s'hi enfila a contracor i recita el vers de Nadal: Hi ha un pastor en el meu pessebre que me té molt preocupat... El cosí la mira sorneguer i mou els llavis lentament per dir-li en silenci Foca marina. Abans eren amics però des d’aquest estiu ja no. Ella reprèn el vers, li falta un braç, una cama, i té el nas un xic pelat... La cadira coixeja com el pastoret del pessebre i ella vacil·la un moment i està a punt de perdre l’equilibri. Una mà forta la sosté des de darrere, Epa!, que caus!, i sent la família que riu, però no veu ningú perquè mira al sostre i s’inventa que fuig per l’esquerda que fa unes setmanes ha aparegut al costat de la prestatgeria. Li arriba una olor densa de colònia d'home i un alè que put a la vora de la seva orella. Se li ericen els rínxols del clatell. La mare, on ha anat? Cada any em faig el propòsit de no posar-lo mai més... Amb prou feines respira. La mà que la sostenia per una espatlla ha anat baixant i ara li agafa una natja suaument, no com aquella tarda que també s’havia enfilat a una cadira perquè ell li havia dit que al prestatge de més amunt hi havia un pot de vidre amb avellanes banyades de xocolata. La mà, avui, no l’estreny ni la grapeja ni la masega. Només la cobreix. Només li diu Sóc sempre aquí. Només li diu Ets sempre meva. La cadira que va coixa se sosté ara damunt de tres potes. Des de darrere, pensa ella, almenys no em veurà les calces. No tornaré mai més a dur faldilla. L’any que ve tindré vuit anys i ja no em faran enfilar-me a la cadira per dir el vers ... però quan arriba l’hora, no me n’adono, i ja hi és! L’any que ve li tocarà a en Jan i ella podrà arrambar-se a la paret del fons perquè el tiet no li vingui per darrere i somrigui a la càmera mentre li posa una mà damunt la natja i li diu Sóc sempre aquí, Ets sempre meva.

Al mig del pati hi ha un cercle de cadires. Ella fa que no amb el cap tota l’estona, i retrocedeix un pas contra el mur quan la Laia intenta agafar-la pel braç perquè vagi a jugar amb la resta del grup. Els monitors també li insisteixen, però ella només fa que no i que no, i al final la deixen per impossible. Al cercle no hi ha cadires per a tothom. Odia aquest joc. A la Laia sí que li agrada perquè la Laia és bonica i prima i àgil i sempre guanya. Com deu ser, ser la Laia? Com deu ser, que sempre et toqui una cadira? Que sempre hi hagi una cadira per a tu a la colla de l’Esplai, a la colla de l’escola i a la colla de la plaça? Com deu ser, ser bonica i àgil i prima, i mirar-se les nenes com ella amb aquella compassió dolça i odiosa mentre els dius Va, no siguis tonta, vine a jugar amb tots?

La monitora nova ha quedat fora del joc a la segona ronda i ve a seure al seu costat. Bastant a prop. A la gatzoneta, s’abraça els genolls i gira el cap per mirar-la. Ella no es mou però de reüll li veu la pell dels braços, blanquíssima, esquitxada de pigues marrons. La monitora nova té els ulls verds i els cabells molt negres i uns llavis que fan ganes de besar. No vols jugar, li diu, i no és una pregunta. No t’agrada, diu, i tampoc no és una pregunta. La monitora nova fa olor de gessamí i de terra i de bosc. A mi tampoc m’agrada aquest joc, diu. Sempre perdo. I ella pensa, però no ho diu, Si pogués, calaria foc al cercle de cadires i em quedaria mirant els filaments de fum que dibuixarien al cel esquerdes fines per on podria fugir.

No pots fugir i fas una barricada amb les cadires de casa i esquives les pedres i els insults. O fas l’amor en una cadira amb una dona que fa olor de bosc i de terra i de gessamí. O seus a la vora del camí (sempre hi ha una cadira a la vora del camí) i esperes que passi el núvol. No pots fugir per cap esquerda i seus davant de l’escriptori i escrius que si poguessis calaries foc al cercle del joc odiós de les cadires i et quedaries mirant els filaments de fum que dibuixarien al cel esquerdes fines per on podries fugir. O recordes la seva faldilla blava plegada amb cura al respatller de la cadira de vímet de la teva habitació petita de pis d’estudiants mentre encara et treus la son de les parpelles i el soroll de la dutxa et retorna el seu cos nu sota els llençols i durant una estona el món fa una mica menys de mal. Quan no pots fugir aguantes l’equilibri damunt tres potes de fusta i en comptes d’un vers de Nadal taral·leges aquella cançó cubana que diu En el borde del camino hay una silla. I abans de ser de ningú et deixes caure de dalt de tot i et capbusses al mar, on no hi ha cercles ni hi ha cadires i hi podríem renéixer o morir, i qualsevol cosa valdria la pena.