dimarts, 25 d’abril de 2017

tornar a Comala


Siempre vivió ella suspirando por Comala, por el retorno; pero jamás volvió. Ahora yo vengo en su lugar. Traigo los ojos con que ella miró estas cosas, porque me dio sus ojos para ver. 
(Juan Rulfo, Pedro Páramo)


Torno de vegades al meu Comala, somnàmbula, mantenint l'equilibri damunt de les rajoles. No trepitgis les línies blanques, em deien quan era petita, i la nena de les trenes rosses feia burla dels meus petits fracassos. No trepitgis les línies blanques. Saltava a peu coix les caselles de la xarranca que havíem dibuixat a la plaça de l'església, i no trepitjava les línies blanques. També saltava a corda al pati de l'escola i mentre les companyes cantaven una cançó d'una barca i un barquer, jo comptava els salts i la corda era una altra línia que no podia tocar-me, que no podia trepitjar. El meu Comala respira quitrà del port i el crit impertinent de les gavines, que arribava fins al funicular del cerro i clavava calfreds a l'espinada. Al meu Comala la mare riu, sempre amb un punt inquietant de deliri, i jo li agafo ben fort la mà, que fa olor de ceba i d'all i de farina.