dimarts, 25 d’abril de 2017

tornar a Comala


Siempre vivió ella suspirando por Comala, por el retorno; pero jamás volvió. Ahora yo vengo en su lugar. Traigo los ojos con que ella miró estas cosas, porque me dio sus ojos para ver. 
(Juan Rulfo, Pedro Páramo)


Torno de vegades al meu Comala, somnàmbula, mantenint l'equilibri damunt de les rajoles. No trepitgis les línies blanques, em deien quan era petita, i la nena de les trenes rosses feia burla dels meus petits fracassos. No trepitgis les línies blanques. Saltava a peu coix les caselles de la xarranca que havíem dibuixat a la plaça de l'església, i no trepitjava les línies blanques. També saltava a corda al pati de l'escola i mentre les companyes cantaven una cançó d'una barca i un barquer, jo comptava els salts i la corda era una altra línia que no podia tocar-me, que no podia trepitjar. El meu Comala respira quitrà del port i el crit impertinent de les gavines, que arribava fins al funicular del cerro i clavava calfreds a l'espinada. Al meu Comala la mare riu, sempre amb un punt inquietant de deliri, i jo li agafo ben fort la mà, que fa olor de ceba i d'all i de farina. 

dijous, 13 d’abril de 2017

confessions


Una nit de lluna plena vaig confessar que t'estimava al cambrer de la barra d'un bar on pensava trobar-te i no hi eres. A penes havia begut, però em saltaven les paraules a la boca com si vingués una torrentada. És tan bonica, li deia, i ell feia que sí amb el cap, no li venia de nou, potser a ningú no li venien de nou les meves mirades de desig a través de les taules, de les ampolles buides de cervesa, de les converses i dels riures. Mirades que creia secretes, santa ingenuïtat. M'ho va dir ell, les nits de lluna plena deslliguen el nus de les paraules. Somreia i no sé si era sorneguer o empàtic, però tant se me'n donava. Em cremava el secret, no he sabut mai guardar-me a dintre les paraules, i encara menys quan tenir-te a prop em tallava l'aire i s'aturava tot com si no existís res més que la teva pell inaccessible. 

Les nits de lluna plena m'agafa per parlar massa, per escriure massa, igual que a altres els agafa per beure massa. Amb lluna nova, sé callar com els morts. 

Així em va.

dilluns, 10 d’abril de 2017

me equivocaría otra vez


Tornaria a equivocar-me. A escollir a cegues el camí de l'esquerra encara que el de la dreta fos més fàcil, més tranquil, més còmode. Tornaria a buscar-te els ulls entre la gent en un bar ple de fum tot i sabent que si els trobava ja no podria desempallegar-me'n mai més. Llençaria un altre cop la casa per la finestra per travessar l'oceà i somiar que puc començar de nou en un país que no sap res de mi, encara que fos només per adonar-me que la pena i els records s'han colat no sé com dins l'equipatge, i que el mar del costat de casa serveix igual per ofegar-hi tot el llast. Tornaria a estudiar la matèria menys productiva del món només pel gust de no sentir el pas de les hores entre les parets de la biblioteca. Tornaria a equivocar-me per no haver de morir-me sense haver trepitjat els camins de l'esquerra, sense haver viscut amb les butxaques buides, sense haver trobat l'abisme dels teus ulls foscos, sense haver-te tastat la pell, aquesta olor inconfusible d'ametlles dolces. 

dimarts, 14 de febrer de 2017

de ceba i coriandre

Il y a chez les femmes qui s'aiment l'odeur d'une cheminée qui nidifie le jour
Samira Negrouche


Cómo calzarse
la palabra mujer
sin que el pie zancajee
dentro del zapatito
Marta Sanz

i jo, que t'estimo, et penso sempre a la cuina d'una casa on ens fem espai a penes però ens en fem, ni que sigui a estones, ni que sigui en somnis, i el desig és la teva cintura ajupida davant del forn i alguna carícia lleu a la galta quan te m'acostes molt per obrir la nevera. Potser et pensaré sempre així, a la cuina estreta sense lloc, com penso la mare a la cuina d'una casa que també era meva però que ja no ho és ni ho tornarà a ser mai, la mare als fogons i la llum blava del gas hipnotitzant-me les inquietuds menudes, les angoixes de sucre. La mare als fogons i jo un esquitx al llindar de la porta que donava al safareig, el lloc segur on, em deien els avis xilens, podies salvar-te de tots els terratrèmols. La mare als fogons dient-me "Cuéntame cosas" i jo al llindar sense haver de pidolar atenció i amor, sense haver de ser algú que no era. I de fons, ves a saber per què, Me llaman Calle, que és els germans i és la mare i l'àvia cuinant empanades, i la cuina de casa els pares és ara el menjador d'una casa de bruixes adorables, amables i besables que ballen amb la vida al centre i em porten versos que parlen de mi i parlen de totes (Cómo calzarse / la palabra mujer / sin que el pie zancajee / dentro del zapatito), i les mares ballen al voltant nostre encara que no ho diguem, encara que no les diguem. I jo, que enyoro la meva amb l'obstinació que desaconsellen tots els manuals d'autoajuda, em refugio a la cuina de la casa que he volgut que sigui casa i recordo l'amiga que cartografia el buit, mamá siempre nos ha enseñado a cocinar con lo que se encuentra por los armarios, i tallo la ceba ben petita, ben petita, vigilant molt els dits, mentre espetega l'oli a la paella. I la cuina de la casa que he volgut que sigui casa s'omple amb els rínxols de la germana que m'acaronen des de l'altra banda del mar, i l'omplen també les dones que fan xarxa i em recullen quan caic, dones que fumen, dones que riuen, dones que es perden, dones que estimen, dones que em parlen des del llindar de la porta que dóna al safareig, ara l'una, ara l'altra, i em conten coses. I l'enyor torna a fer olor d'all i de farina, de ceba i coriandre.