diumenge, 28 d’agost de 2016

enllà del dir


Ella ha dit "vaig a dalt a escriure una carta" i jo he pensat que te'n devia una, no perquè tu me l'haguessis demanada, sinó perquè jo necessitava escriure-te'n una, a mà, amb bolígraf blau i DIN-A4, i dir-t'ho tot. Dir-te l'amor i l'arrel, la branca nua, l'esqueix i la por. Escriure't enredada en mi com l'heura que abraça el mur i s'hi empelta, com el tronc de l'arbre completament fos en la roca. Escriure't per dir-te que he entès que amb tu l'amor va ser nuclear, radical, incondicional. Que quan vas morir-te, vaig necessitar tant estimar encara més, abocar-me del tot, submergir-me, gairebé ofegar-me, perquè de cop no sabia què fer-ne, d'aquell estimar que se m'havia queda orfe. Que d'ençà del teu anar allunyant-te durant anys pels laberints del seny ja no he sabut mai més viure només rebent, viure només esperant. Que ho he entès, avui. Enllà del dir i a través del cos. I que només cal ser. Sempre i radicalment. Només cal ser.

divendres, 26 d’agost de 2016

fantasmes


Però el bon caçador que es lleva
a l'hora greu entre la nit i l'alba,
sent la crida en el bosc,
ple de secretes aigües vives,
i pren el camí que duu
cap a la veu intacta.
Joan Vinyoli

i de nit tornar a somiar-te, després de tant, sense motiu, sense voler, gairebé sense mi, que et mirava de lluny com si no fossis tu, o com si no fos ni jo la que et retornava en somnis. Perquè fa moltes vides que no som el que vam ser i potser ni ho vam ser, i què importa ara, si el que he viscut després i encara visc i vull continuar vivint m'encaixa totes les peces i neixen de mi el desig i les ganes, si ja ni sé ni vull deixar-me estimar i prou, deixar-me desitjar i prou, ser receptacle i prou. De nit tornar a somiar també cases en ruïnes devorades per plantes infinites. I escales cap enlloc i habitacions ocupades sempre per massa gent.

tornar a somiar-te de nit, i de dia mastegar la inquietud entre els llençols, respirar molt, acostumar les pupil·les a la llum. I saber la mare endins, i sortir a buscar el camí on li retrobo la veu.

dijous, 25 d’agost de 2016

per on no saps



per anar on ja saps
has d'anar per on no saps
Sant Joan de la Creu

la ment fa el buit de dia i vomita fantasmes durant la nit. No descanses però l'endemà ets feliç perquè ets aquí i enlloc més, perquè tornes a tenir força i la terra endins, perquè aquesta habitació ja t'és una mica casa i una mica tu. Però et fa por caminar tota sola a través dels boscos i dormir en una casa aïllada enmig de les muntanyes, i no fumes marihuana perquè saps que amplifica les inquietuds tant com amplifica les ganes i l'alegria. De dia busques els camins que no saps per anar on ja saps i llegeixes el revers dels versos i mires sense mirar per veure-hi enllà. Però de nit no t'atreveixes a caminar tota sola fins al final del poble per buscar estrelles fugaces o perseguir ovnis. De dia la soledat volguda, la soledat buscada, i de nit voler-te els besos, fugir de nines calbes de porcellana, acaronar a les fosques les mans transparents de la mare.


dimarts, 9 d’agost de 2016

no me'l salto

foto: Anita Moll

Semblava un ocell mort i era una fulla seca.
Joan Pons

al final no m'he saltat l'estiu i la tardor la vull encara ben lluny, que m'he quedat amb set de blau i de camins de pedra seca i de silenci i de calma. També de versos i d'històries menudes apuntades com telegrames en una llibreta. He anat a acomiadar-me de la mare al peu de l'hibisc, que esclata pertot de flors de color fúcsia, i li he dit que m'ha tornat l'ànima al cos. Que la vida, de moment, no me l'acabo. La gossa ha vingut a seure al meu costat i no he volgut pensar però he pensat que potser serà el seu últim estiu, que ja és molt gran i vés a saber si quan jo torni encara hi serà. Potser sí. Ahir em va defensar amb dents de lloba i no semblava gens que volgués morir-se. Jo tampoc no sembla gens que vulgui morir-me. Ha fet bo i ha fet vent, aquest estiu, a l'illa. Li dic a la mare que he tornat del tot, i que l'enyoro, també. M'enduc Isabel Allende al vaixell per tenir un trosset de Xile en el trajecte. De la gossa, me n'acomiado amb un fins aviat. I no em salto l'estiu que encara em queda. La tardor, de moment, la vull lluny. (És lluny. No és, ara.)