divendres, 29 d’abril de 2016

I don't wanna miss a thing


even when I dream of you
the sweetest dream will never do
I'd still miss you

 
la fisio respiratòria m'ha trobat els bronquis nets i els pulmons en forma, malgrat la humitat dels últims dies. Pensava que em diria el contrari, perquè des de dimecres arrossego un tristum post aniversari una mica poca-solta, que va venir sense avisar i que s'ha empeltat com un tel molest a la part alta del pit, a prop de la clavícula. Ahir al vespre va tornar l'hivern a casa i et vaig enyorar moltPerò els pulmons estan bé, diu la fisio, i està tan contenta de la millora que em dic que també me n'he d'alegrar, que no cal que em pregunti sota quin moble he escombrat aquest cop les restes de tristesa. Els pulmons estan bé i jo respiro primaveres com abans --abans de tu, abans de la mare, abans de la mort. Amplifico versos en ermites blanques, tanco la porta a lladrucs homòfobs, em deixo fascinar per blavors desconegudes i torno a fer-te l'amor en somnis com si no haguéssim marxat mai. Com si encara tinguéssim dies.





diumenge, 17 d’abril de 2016

xarop d'herbes


Com frises perquè algú
--qui sigui: un pare o una mare, un déu--
s'aixequi del seu somni i corri i es descalci
només per tu
Carles Torner
  
No era el xarop d'herbes (arç blanc, passionera i salze) el que em feia dormir tan plàcidament les nits a casa teva. No fa el mateix efecte aquí, a l'habitació de les finestres esquerdades i els llençols freds. Aquí em costa agafar el son i em quedo enganxada a l'aixeta que degota i als roncs del veí de dalt. El didalet de xarop amb gust de mel que m'empasso cada vespre no em calma el neguit ni esborra el remolí de pensaments que m'omplen el cap de frases i d'imatges fragmentades --el cel d'abril, la mare, tu, tres versos, una abraçada, el vent al balcó, la buguenvíl·lea florida al pati del casal d'avis. No era el xarop para a ansiedade e insonia el que m'aquietava l'ànima les nits amb tu com si l'acaronés una mare, un pare, un déu. Aquí, a l'habitació dels corrents d'aire i la pintura escrostonada, el beuratge no m'assossega. Me'l prenc igualment, com si la fe servís d'alguna cosa, com si no sabés que em fas falta

Encara et recordo l'olor. 



divendres, 15 d’abril de 2016

primavera


cada dia com ahir, el sol dins les venes i el cansament en l'oblit. Reconstruir ponts malmesos i que sigui simplement fàcil. Brindar per l'abraçada i perquè de cop tot sembla possible, també l'alegria i el somriure permanent i el color a les galtes i la llum als ulls. Que hi siguis una estona i somriguis també, i no em calgui res més. Cada dia com ahir, i que semblin assolibles totes les promeses --marxa tranquil·la, que jo estaré bé. Cada dia com ahir i un altre cop la sang i el desig i les ganes, i el cel diferent, i el desànim sota  terra i tu ben endins, sense dolor. Quantes vegades he renascut? Ja ni les compto. Les celebro com si no n'hi hagués hagut mai cap i fos aquest el primer cop que la vida torna a esclatar-me dins les venes.