dilluns, 26 de desembre de 2016

caure


Y me vuelvo a caer desde mí mismo
al vacío,
a la nada.
(...)
Ángel González

L'osteòpata em fa tres crecs al sacre i torno a caure --de la moto, de la bici, de la mare. Caic perquè freno perquè m'han ensenyat a no saltar-me semàfors en vermell a no agafar embranzida sense permisos a no tastar-li la pell sense una casa que sigui nostra a no besar-la en places a la intempèrie a no dir el seu nom si no és endins si no és fluixet si no és callant. Tres crecs a l'os exacte i ara ets tu qui cau, germà infinit, a l'abisme on borden els gossos que ensumen la mort encadenats a un arbre sec. El sacre obert i tu caient per l'esvoranc del meu centre ferit, esbatanat com una boca que crida el teu no-nom a través de totes les portes i de tots els segles.  

dilluns, 12 de desembre de 2016

per l'esvoranc


i què has de fer si t'han tornat a fugir totes
"Paraules", I Déu en algun lloc

un dia se t'acaben les paraules i vius com de passada, com si sí però no. Moment sagitarià, diuen els gurus, júpiter a no sé quina casa i tu pá fuera, gent per aquí i gent per allà, birres-cafès-infusions-sopars qualsevol dia entre setmana, festa major, vermuts, concerts, aniversaris. La tardor enfora com si encara fos estiu i no existís l'hivern sota la fina capa de gel que et sosté les acrobàcies. Com si haguessis oblidat que algun dia també tu has de morir i poguessis viure amb els contorns desdibuixats, en fotografies mogudes, sense posar nom a les coses. I s'està prou bé, penses, mentre fas equilibris damunt del pont de fusta i ignores l'aigua que es remou inquieta a uns quants metres sota els teus peus. T'estaria prou bé si no fos que alguna cosa no va alhora. Que el que no diem ens fuig de les mans com si no ho haguéssim viscut mai, i no té ni la densitat ni la força que tenien els dies que estimàvem carn endins, els dies que se'ns enredaven als turmells els laberints del seny de la mare, les nits que se'ns moria sense acabar de morir-se, i el sexe per oblidar-ho tot, i el vi per recordar la sang, i l'amor per recuperar-ho tot. Un dia se'ns acaben les paraules i l'hivern espera encara sota els nostres peus que en qualsevol moment el ganivet talli la superfície de gel i desaparegui la llum per l'esvoranc de la gran ferida oberta.

divendres, 7 d’octubre de 2016

ENSAYO DE CARTA



tal vez,

Mamá,
Hoy ha vuelto el frío a colarse por las rendijas de la ventana.
Algunos días
estoy más lejos de los que amo
que de los confines de tu océano.

o tal vez,

Mamá,
a veces me duele más mi vida que tu muerte.
Todavía la quiero y me oculto
todavía la deseo
y me ahogo.

o tal vez,

Mamá,
Te olvido cada vez que vuelve la alegría
a habitarme los resquicios del cuerpo.
Cuando su voz rellena con canciones mis agujeros.
Cuando el verano y las risas
cuando los niños y el mar y las estrellas.

o tal vez,

Mamá,
a veces me duele más tu muerte que tu vida
que tus silencios,
que tu locura,
que tus márgenes,
que tus cuerdas flojas en desequilibrio


o tal vez,

Mamá,
Ha vuelto hoy el frío a colarse por las rendijas de la ventana.
Aún me duele tu carne,
aún me duele tu sangre
aún me duele tu cuerpo.
     


dissabte, 3 de setembre de 2016

eres


pero a veces el miedo me atrapa
y ese fuego quema mi mapa
hay extraños mirando
tengo que seguir cantando
Nahual, "De la tierra"

eres irreverent, impulsiva, emocional fins al moll de l'os, valenta, lleona, terra ferma, mar vertiginós. Tenies a dins bastiments trencats per sempre, i no els sabíem però ho sabíem, perquè no amagaves ni la nostàlgia ni la por ni la ràbia ni la pena. Eres tant, amb majúscules, sense màscares. Llençaves les cries de ratolins pel forat del vàter, cuinaves coques de pa entre les pedres de la llar de foc, ens contaves que una infermera t'havia saltat damunt del ventre per expulsar-te el fill mort. Reies fort, parlaves alt, ploraves sense amagar-te. No agradaves, sovint. Et vam conèixer desubicada, despatriada, desarrelada. Ens vas ser dèbil, enyorada, desorientada, rabiüda, malparlada. Ens vas ser mare amb cicatriu al ventre, del melic fins al pubis, mare amb davantal de flors i mans aspres, mare laberíntica, mare des(con)centrada, malhumorada, rompuda. Presència irrenunciable abans i ara, abans i sempre.
 
i jo, que vaig estimar el que eres fins a trencar els límits del meu món, jo que sé estimar només des que t'estimo, camino algunes nits amb la por que no em vulguin dèbil, enyorada, desorientada, rabiüda, malparlada, laberíntica, desubicada, desarrelada.

dijous, 1 de setembre de 2016

A Ariel Nepomuk


el meu blogger favorit es recupera d'una operació de 4 hores i em trobo seguint el timing del preoperatori, la intervenció i el postoperatori al compte de Twitter del seu company. Els límits entre el que és estrictament biogràfic i la ficció literària s'esborren completament en el blog de l'Ariel Nepomuk, així que cadascú pot fer-ne la lectura que li plagui: entrar-hi de puntetes com qui llegeix el dietari íntim d'algú que no coneix, o deixar-se empeltar per l'autenticitat que respira, aquella veritat que fa que ens importi un rave si el que escriu li passa de debò o s'ho inventa, perquè tant si és una cosa com l'altra, el que escriu és real, viu, absolutament humà i universal, i ens travessa i ens fa riure i ens emociona i ens deixa del revés. Enlloc he llegit textos d'amor, sexe i desig tan intensos i tan sense sentimentalismes ni romanticismes ni dulcificacions embafadores. Tan com hauria volgut escriure-ho jo. De fa un temps, les xarxes socials, amb els comptes d'ell i del seu company a Twitter, han fet aterrar la biografia més literal i estricta damunt l'autoficció i a estones, com ara, que ha passat hores més allà que aquí, canvio de planeta i només m'importa una cosa: que se'n surti. Que no ens deixi orfes de les seves paraules, del seu univers tan seu i a la vegada tan meu, tan nostre, tan de qualsevol que s'atreveixi a deixar-se emocionar, travessar, riure quan no en té ganes, envejar-li l'amor i el desig i la seva família irreverent i modèlica.

diumenge, 28 d’agost de 2016

enllà del dir


Ella ha dit "vaig a dalt a escriure una carta" i jo he pensat que te'n devia una, no perquè tu me l'haguessis demanada, sinó perquè jo necessitava escriure-te'n una, a mà, amb bolígraf blau i DIN-A4, i dir-t'ho tot. Dir-te l'amor i l'arrel, la branca nua, l'esqueix i la por. Escriure't enredada en mi com l'heura que abraça el mur i s'hi empelta, com el tronc de l'arbre completament fos en la roca. Escriure't per dir-te que he entès que amb tu l'amor va ser nuclear, radical, incondicional. Que quan vas morir-te, vaig necessitar tant estimar encara més, abocar-me del tot, submergir-me, gairebé ofegar-me, perquè de cop no sabia què fer-ne, d'aquell estimar que se m'havia queda orfe. Que d'ençà del teu anar allunyant-te durant anys pels laberints del seny ja no he sabut mai més viure només rebent, viure només esperant. Que ho he entès, avui. Enllà del dir i a través del cos. I que només cal ser. Sempre i radicalment. Només cal ser.

divendres, 26 d’agost de 2016

fantasmes


Però el bon caçador que es lleva
a l'hora greu entre la nit i l'alba,
sent la crida en el bosc,
ple de secretes aigües vives,
i pren el camí que duu
cap a la veu intacta.
Joan Vinyoli

i de nit tornar a somiar-te, després de tant, sense motiu, sense voler, gairebé sense mi, que et mirava de lluny com si no fossis tu, o com si no fos ni jo la que et retornava en somnis. Perquè fa moltes vides que no som el que vam ser i potser ni ho vam ser, i què importa ara, si el que he viscut després i encara visc i vull continuar vivint m'encaixa totes les peces i neixen de mi el desig i les ganes, si ja ni sé ni vull deixar-me estimar i prou, deixar-me desitjar i prou, ser receptacle i prou. De nit tornar a somiar també cases en ruïnes devorades per plantes infinites. I escales cap enlloc i habitacions ocupades sempre per massa gent.

tornar a somiar-te de nit, i de dia mastegar la inquietud entre els llençols, respirar molt, acostumar les pupil·les a la llum. I saber la mare endins, i sortir a buscar el camí on li retrobo la veu.

dijous, 25 d’agost de 2016

per on no saps



per anar on ja saps
has d'anar per on no saps
Sant Joan de la Creu

la ment fa el buit de dia i vomita fantasmes durant la nit. No descanses però l'endemà ets feliç perquè ets aquí i enlloc més, perquè tornes a tenir força i la terra endins, perquè aquesta habitació ja t'és una mica casa i una mica tu. Però et fa por caminar tota sola a través dels boscos i dormir en una casa aïllada enmig de les muntanyes, i no fumes marihuana perquè saps que amplifica les inquietuds tant com amplifica les ganes i l'alegria. De dia busques els camins que no saps per anar on ja saps i llegeixes el revers dels versos i mires sense mirar per veure-hi enllà. Però de nit no t'atreveixes a caminar tota sola fins al final del poble per buscar estrelles fugaces o perseguir ovnis. De dia la soledat volguda, la soledat buscada, i de nit voler-te els besos, fugir de nines calbes de porcellana, acaronar a les fosques les mans transparents de la mare.


dimarts, 9 d’agost de 2016

no me'l salto

foto: Anita Moll

Semblava un ocell mort i era una fulla seca.
Joan Pons

al final no m'he saltat l'estiu i la tardor la vull encara ben lluny, que m'he quedat amb set de blau i de camins de pedra seca i de silenci i de calma. També de versos i d'històries menudes apuntades com telegrames en una llibreta. He anat a acomiadar-me de la mare al peu de l'hibisc, que esclata pertot de flors de color fúcsia, i li he dit que m'ha tornat l'ànima al cos. Que la vida, de moment, no me l'acabo. La gossa ha vingut a seure al meu costat i no he volgut pensar però he pensat que potser serà el seu últim estiu, que ja és molt gran i vés a saber si quan jo torni encara hi serà. Potser sí. Ahir em va defensar amb dents de lloba i no semblava gens que volgués morir-se. Jo tampoc no sembla gens que vulgui morir-me. Ha fet bo i ha fet vent, aquest estiu, a l'illa. Li dic a la mare que he tornat del tot, i que l'enyoro, també. M'enduc Isabel Allende al vaixell per tenir un trosset de Xile en el trajecte. De la gossa, me n'acomiado amb un fins aviat. I no em salto l'estiu que encara em queda. La tardor, de moment, la vull lluny. (És lluny. No és, ara.)

dimarts, 19 de juliol de 2016

gàbia

obra de Francesc Calvet

que això no és cap gàbia ni ho seria tampoc si pogués quedar-me si pogués omplir casa teva de llapis de colors si pogués dir-te t'estimo davant dels barrots que no em deixen marxar lluny de la teva pell lluny de la teva olor lluny del que vull tant

dimarts, 28 de juny de 2016

eternitats



perquè si la beso el desig torna a créixer com l'extremitat d'una estrella de mar i m'oblido que morirem qualsevol dia i que llavors tant se valdrà que hàgim existit. Que el que escrius potser et fa eterna però el que vius t'ho emportes dins d'un sac d'on treuen el cap fades i monstres i no se n'assabentarà mai ningú. Morirem i potser ens ploraran els gossos que no sabran que hem fet l'amor tantes vegades d'amagat i del revés i sense seny i sense casa. I el que no dius sí que existeix --t'existeix endins, com una pedra negra que tu mateixa t'has nuat al turmell.


dissabte, 25 de juny de 2016

sigue nadando


sigue nadando, sigue nadando
Dory

el pasado te perseguirá, va dir també la gitana a la Puerta del Sol. i tu t'entestes a crear presents que es convertiran en passats que et perseguiran en el futur.

i així anar fent


diumenge, 12 de juny de 2016

blue is (not) the warmest color


derrotes quotidianes o que m'entri un whatsapp i (encara) voler que siguis tu. Sobreviure't a l'hivern és més fàcil. A l'hivern se'ns permet la nostàlgia i la melangia ociosa dels vespres de diumenge, i encara més si plou sovint, i si fa fred a casa ja ni t'ho explico. A l'hivern hi ha permís per estar trista i tenir ganes de marxar a dormir encara que sigui d'hora i no t'hagis acabat ni la primera cervesa. Ja em diràs tu què es fa amb l'enyor els dies de sol i vermuts i prunes i albercocs i cinema a la fresca i concerts de mitja tarda. Ja em diràs què es fa amb la pell que no ha fet durícia i que ja no recorda com es fa perquè l'estimi una altra. Penso en pessebres en ple mes de juny perquè fan casa i ara en vull una rabiosament. Que això no va ni d'èxits ni de fracassos però potser em salto l'estiu amb un triple mortal sense ni despentinar-me i em planto a la tardor i aquí no ha passat res. Que el blau no és ni de conya un color càlid i jo no m'hauria enamorat mai de la nòvia de l'Adèle. 



dissabte, 14 de maig de 2016

però que no són ella


Quan camino no se'm nota el nom

Creuar Barcelona amb la moto a les onze del matí d'un dissabte per no anar enlloc o per anar a un lloc que és una excusa per rodar la ciutat sense trànsit i deixar una estona de ser jo, de pensar el que penso ara, de sentir com em sento ara. Anar fent-me espais i estones buides a cada semàfor en groc, aprofitar els vermells per respirar una mica, creure que els verds et faran imaginar futuribles bonics de terrasses al sol i esmorzars sense pressa. Quan circulo no se'm nota el nom, ni les ganes, ni la pena. No se'm nota la mare ni se'm nota ella ni se'm noten els records ni les misèries. Quan circulo em vénen al cap coses imprevistes, com les fotos que li envejo a la fotògrafa que sap mirar des de llocs que no hauria imaginat mai o el text que d'improvís m'esquerda totes les resistències o el monòleg que parla d'un botijo i d'una nena que no sap si és d'aquí o d'allà o de la mare o de la caravana acolorida dels gitanos. Quan circulo se m'acuden coses rares, que vénen no d'on i desapareixen quan els dóna la gana, però que no són ella, ni els records, ni les misèries, ni la mare.

diumenge, 1 de maig de 2016

aquest amor



I love you far
I love you wide
from over here
to the other side
 
Aquest amor. Aquest mirar-nos enllà dels ulls --que bonic que hi siguis--, aquest abraçar-nos enllà de la pell --que bonic que siguis. La gratitud és una lava calenta que neix del centre de la terra i s'escampa per les venes com un riu de mil afluents. Al vespre els somriures d'ara tornaran a ser atrapasomnis que fan fugir els malsons, i pensaré, com llavors, que el temps ho canvia tot i no canvia res, que no es mou ni un mil·límetre aquest amor que calma els abismes mentre la vida se'ns enreda entre els turmells i ens fa créixer branques noves a les línies de la mà. La gitana va dir "has sido afortunada en el amor", i potser és cert que no mentia. Que bonic que siguis, que bonic que hi siguis. No es fa tan costa amunt tornar a casa Barcelona avall si ens abracem així, si ens estimem encara així.
 

divendres, 29 d’abril de 2016

I don't wanna miss a thing


even when I dream of you
the sweetest dream will never do
I'd still miss you

 
la fisio respiratòria m'ha trobat els bronquis nets i els pulmons en forma, malgrat la humitat dels últims dies. Pensava que em diria el contrari, perquè des de dimecres arrossego un tristum post aniversari una mica poca-solta, que va venir sense avisar i que s'ha empeltat com un tel molest a la part alta del pit, a prop de la clavícula. Ahir al vespre va tornar l'hivern a casa i et vaig enyorar moltPerò els pulmons estan bé, diu la fisio, i està tan contenta de la millora que em dic que també me n'he d'alegrar, que no cal que em pregunti sota quin moble he escombrat aquest cop les restes de tristesa. Els pulmons estan bé i jo respiro primaveres com abans --abans de tu, abans de la mare, abans de la mort. Amplifico versos en ermites blanques, tanco la porta a lladrucs homòfobs, em deixo fascinar per blavors desconegudes i torno a fer-te l'amor en somnis com si no haguéssim marxat mai. Com si encara tinguéssim dies.





diumenge, 17 d’abril de 2016

xarop d'herbes


Com frises perquè algú
--qui sigui: un pare o una mare, un déu--
s'aixequi del seu somni i corri i es descalci
només per tu
Carles Torner
  
No era el xarop d'herbes (arç blanc, passionera i salze) el que em feia dormir tan plàcidament les nits a casa teva. No fa el mateix efecte aquí, a l'habitació de les finestres esquerdades i els llençols freds. Aquí em costa agafar el son i em quedo enganxada a l'aixeta que degota i als roncs del veí de dalt. El didalet de xarop amb gust de mel que m'empasso cada vespre no em calma el neguit ni esborra el remolí de pensaments que m'omplen el cap de frases i d'imatges fragmentades --el cel d'abril, la mare, tu, tres versos, una abraçada, el vent al balcó, la buguenvíl·lea florida al pati del casal d'avis. No era el xarop para a ansiedade e insonia el que m'aquietava l'ànima les nits amb tu com si l'acaronés una mare, un pare, un déu. Aquí, a l'habitació dels corrents d'aire i la pintura escrostonada, el beuratge no m'assossega. Me'l prenc igualment, com si la fe servís d'alguna cosa, com si no sabés que em fas falta

Encara et recordo l'olor. 



divendres, 15 d’abril de 2016

primavera


cada dia com ahir, el sol dins les venes i el cansament en l'oblit. Reconstruir ponts malmesos i que sigui simplement fàcil. Brindar per l'abraçada i perquè de cop tot sembla possible, també l'alegria i el somriure permanent i el color a les galtes i la llum als ulls. Que hi siguis una estona i somriguis també, i no em calgui res més. Cada dia com ahir, i que semblin assolibles totes les promeses --marxa tranquil·la, que jo estaré bé. Cada dia com ahir i un altre cop la sang i el desig i les ganes, i el cel diferent, i el desànim sota  terra i tu ben endins, sense dolor. Quantes vegades he renascut? Ja ni les compto. Les celebro com si no n'hi hagués hagut mai cap i fos aquest el primer cop que la vida torna a esclatar-me dins les venes.

dijous, 17 de març de 2016

ni t'hi vols assemblar


¡Oh innoble servidumbre de amar seres humanos! 
Y la más innoble, 
que es amarse a uno mismo."
Jaime Gil de Biedma


És fàcil escollir l'esgarrapada, l'espetec del fuet, el verí a la punta esmolada de la llengua. Més encara quan se sap que la pell de l'altra no resistirà ni un mil·límetre. Que rebentarà la comporta i serà senzill el trenc, la ferida, la cremor. És fàcil i no val res. No té cap mèrit ni té cap força. 
Mentrestant (o després, i en endavant, perquè sí, perquè això sí que té mèrit, i sí que té força), esculls l'amor i les ganes i els projectes. Els versos. Esculls la paraula que estreny els llaços que ja hi eren i t'endinses en la carn per estimar-la, per venerar-la, per empeltar-t'hi. Esculls el silenci que et torna a tu i et descansa. Mentrestant, i després, i ja sempre, beses i abraces, estimes i enyores, mires i recordes. Oblides el que no val res. Perquè escollir esgarrapar és fàcil, simplement. No té cap mèrit, ni cap valor, ni cap força. Perquè no és tu, ni t'hi vols assemblar.  

dimarts, 1 de març de 2016

tel de ceba


tan casual como las ganas de tocarte
y no saber cómo hacerlo
Lidia Uve, "A carcajada limpia"

Me duele lo que recibo de ti, por quererlo tanto
Chantal Maillard, Filosofía en los días críticos


Dies de cos estrany. De cos de vidre, de porcellana blanca, cristall de Muraro, ceràmica fina. Ala de papallona. I cap cuirassa a mà per defensar-lo, cap altra pell que hi faci una segona capa i amorteixi els cops i les carícies. Les carícies, sobretot. Una segona capa de pell que les faci menys intenses, més "normals", més assumibles. Que no traspassin la dermis, transparent aquests dies --tel de ceba, ungla trencadissa, làmina de gebre a la superfície d'un estany--, i em trenquin el dins en fragments minúsculs i irrecuperables. Que puguis tornar a aquest cos com si no fos vidre, ceràmica blanca, tel de papallona, ala trencadissa. Com si no tingués dies de curtcircuit, de sentir massa, de voler-(te) massa. Que puguis tornar-hi com si no fos meu, com si no fos jo. Però que hi tornis. I poder-(te) rebre.

dimecres, 17 de febrer de 2016

també jo

Fotografia: Mauricio Arce
no em recordava que també he de morir
Joan Oliver

Ja no somio amb la mare. Ja no la veig caminant per l'altra vorera ni corro a encalçar-la mentre la crido perquè no marxi (ja no veig com marxa igualment, amb un somriure suau, carrer amunt, sense mirar-me). Ja no la somio però encara em desperto amb els pulmons encastats al matalàs i l'ànima al centre de la terra, com si s'hagués barrejat amb les seves cendres i no trobés cap raó per sortir a la superfície. Cada matí em desperto sense somnis, sense imatges, sense mare. Llavors em recordo que també jo he de morir, que en qualsevol moment hauré de morir, i em fan mal tots els dies que no he fet l'amor amb tu, que no t'he besat, que no m'has despertat enfonsant els dits entre els meus cabells. Em recordo que també he de morir i em trobo demanant-te que no m'oblidis, que si moro demà no vull tornar a morir en el teu oblit, com si un cop morta això m'hagués d'importar gaire, però no m'oblidis, promet-me sisplau que et recordaràs dels meus ulls, de les meves carícies, del meu somriure, d'aquesta meva maldestra manera d'estimar-te. No m'oblidis, torno a demanar-te, perquè he recordat de cop que també he de morir, que també he de no ser, i a la nit torno a no somiar i l'ànima cau a plom dins de la terra i sóc una mica cendra, una mica nit, una mica ombra. Una mica morta. (No m'oblidis. No m'oblidis.)   

dimarts, 9 de febrer de 2016

reincident



s'obren finestres imprevistes, projectes nous, propòsits que il·lusionen, i al mateix temps em sembla que t'enyoro com no t'havia enyorat mai, o com feia molts dies que no t'enyorava. Recordo la germana, no ets imbècil, només ets reincident, i em sembla tan bonic, tan amorós, que avui no em sap tant greu aquest permetre'm reincidir una altra vegada encara que només sigui amb les ganes i el desig, amb aquest fer-te present com si es pogués, com si volguessis, aquest rememorar-te el cos com si altre cop pogués besar-lo. Estaves bonica ahir, feies bona cara, m'han dit avui, i jo he pensat el vent i la tendresa i la lluita i el riu i el sol a les galtes, i la llum i el Delta i les companyes, i en canvi he tremolat per dins i m'han espetegat les dents com si tingués massa fred quan he tornat a pensar en tu. Sóc al pont amb un pulmó atrapat en el teu riure i l'altre enllà, respirant sense atrevir-s'hi, en el paisatge que em promet aquest sol de primavera-hivern, en els somriures que em volen fer lloc, en desitjos de sofà i manteta els diumenges al vespre. Sóc al pont esquinçada pel mig i només em calma el riu. M'endinso en l'aigua que ens volen prendre i em permeto enyorar-te molt, voler-te més, plorar-te tant. 

dimarts, 2 de febrer de 2016

a dins



a fora, el rosa, el groc i el roig s'enfilen
per abastar el ponent. A dins, m'estimes?
Josep Fàbrega i Selva, Escrit amb pinzell

s'assembla un poc a això: que et fereixi el cel blau d'hivern-primavera i per dins només hi trobis branques nues vinclades per un vent de fa molts anys. Branques seques, branques rígides, branques trencadisses. La recepta és fàcil, i sembla que funciona: aturar el pensament quan entra en bucle, respirar fondo, moure't una mica, beure només aigua, no fumar gens (no fumar res), dormir vuit hores, no treballar massa. La recepta és fàcil però no sap de cremades a les mans quan frenes de sobte la corda de l'afecte i del desig. Descanses i menges a les hores i vas a dormir abans de les onze, però l'endemà se t'esquerden les branques dels dits quan no t'acullen la carícia, i la tendresa perd el rumb i ets òrfena de nou en una plaça sense fanals ni fonts. Omples el pulmons i et prens les vitamines i pedales pels carrers del barri vencent totes les excuses de la mandra, però un migdia qualsevol t'enamores d'uns ulls que probablement no tornaran a mirar-te i fuges al mar perquè no saps, en el fons del fons del fons, si podries assumir que per un miracle o per un capritx dels guionistes esbojarrats de la teva vida tornessin a buscar-te. S'assembla una mica a això, el sol de primavera-hivern espetegant contra les pedres dels murs de paret seca i tu vinclada a la vora del camí, estàtua de fusta inerta que deixa lloc sense trobar el seu, que té por de trencar-se si tornen a acaronar-li els cabells un matí qualsevol per despertar-la. I les primeres flors grogues als peus, com una promesa inútil.

dimecres, 20 de gener de 2016

it was (not) just that the time was wrong


Juliet,
the dice was loaded from the start,
and I bet,
and then you exploded in my heart,
and I forget, I forget
the movie song.
When are you gonna realize
it was just that the time was wrong, Juliet?
Dire Straits, "Romeo and Juliet"


i ara que toca deconstruir, desfer, descosir --deshabitar(-te)--, em miro els daus damunt la taula i ja no recordo quina va ser la meva aposta, i tampoc no sabria dir si realment la vaig perdre. Vaig memoritzar sense voler els números de la sort i ara em vénen al cap quan menys ho espero. Un sis, un novembre fred, una primera vegada que, tres poemes, sis dibuixos, dos quaderns que rebenten de mots que parlen de tu. No era el moment l'equivocat, no ho era el temps, no ho eren els espais que ens van conèixer la pell afamada. No ho eres tu ni ho era jo ni ho eren les veus que ho desaconsellaven. O ho era tot excepte aquest amor, excepte aquest desig, excepte aquesta gratitud trista d'haver-te tingut --de tenir-te encara-- empeltada al que sóc i al que seré.


dilluns, 18 de gener de 2016

també aquesta


Ella misma se acepta con su forma y su vida
como un hecho sencillo, concreto, definido
Idea Vilariño

tu també ets aquesta: la insegura, la tallada, la que se sent horrorosa amb el seu mussol a l'ull, la que de cop no sap què dir, la que es veu des de fora i sacsejaria l'adolescent en què t'acabes de convertir i aventures els minuts que deuen faltar perquè s'acabi aquest malefici de ventafocs de pa sucat amb oli. Tu també ets aquesta, avui sense ulleres de pasta, sense secrets per amagar, sense fama d'empollona, sense quilos no normatius, però igual de petita de sobte, igual de minúscula, igual d'absurda. Ets també aquesta que camina mirant a terra i s'entrebanca amb les paraules, la que va lenta, la que no sap, la que perd els fils de la conversa i desitja teletransportar-se a una habitació on no la miri ningú. Penses en els seus Orlandos i no saps com anomenar el teu d'avui, aquest que t'ha deixat a la intempèrie i t'acompanya encara, entre avergonyit i indolent, al vagó de metro de tornada a casa. Tu també ets aquesta --un hecho sencillo, concreto, definido--, i ara, a la teva habitació on no et mira ningú, gairebé pots arribar a acceptar-ho. Encara que no recordis si mai algú va estimar algun cop també aquest tu.

dijous, 7 de gener de 2016

sang cançó


y a carcajada limpia se rompió la noche
se llenaron mis velas con aire de tu nombre
Lidia Uve, "A carcajada limpia"


despertar amb ganes de plorar de fred i que t'espetegui dins del cos una cançó que parla de riures que rompen la nit en pedaços. Buscar-la amb desfici per Internet abans i tot de remenar el prestatge més alt de la cuina per rescatar restes de cafè del fons d'un pot de llauna oblidat. Des-acomplir el primer propòsit d'Any Nou i entrar en bucle dins la veu que t'ocupa la sang els últims temps, escoltar-la de cap a cap i tornar a pitjar play una vegada i una altra --cercle infinit, espiral embogida--, tornar a notar com penetra les venes i enfilar-te a cada nota fins a perdre una mica els sentits, com si hi fossis però no, com si hi fos però no. Que la música arraconi les ganes de plorar de fred, de plorar de tu, de plorar d'ahir. 

T'espera el mar, avui. Li faràs ofrena de la teva sang cançó, del teu hivern silenci, del teu fred enyor.  

dilluns, 4 de gener de 2016

l'última vida


perquè el que ens mata és només 
el que deixem en un racó
Endormiscat

Qué lástima que no
pudiéramos
sirviéramos
que no sepamos ya
que ya no demos más
(...)
Idea Vilariño


quina llàstima que faci massa fred per comptar una a una les estrelles aquest vespre d'hivern, quan el cel és més ample i més fosc que mai. Que hagi desaprès a imaginar-te ni que fos d'alguna manera amb mi, en mi, aquí, en aquest paisatge que segur que també estimes, o enllà, darrere de les tanques metàl·liques del silenci, pensant-me, recordant-me, potser escrivint-me, potser dient-me el nom qualsevol estona en blanc, distreta, en veu baixa, com si fos llavors. Quina llàstima que hagi desaprès a recosir les vores i ara arrossegui per terra tots els pantalons. Que ja no pensi París, ni Madrid, ni Donostia, ni tots els racons on hauria desitjat besar-te. Que ja no sàpiga imaginar una altra nit sense fred dins el tramvia que em retorna tota sola a casa. 

i així i tot, en les hores d'insomni, entre campanada i campanada del rellotge de l'església d'aquest poble blanc i silenciós, només sé refugiar-me en el record dels teus dits acaronant-me els cabells al matí, per despertar-me. Només els teus dits, i tota la tendresa. Encara que el teu nom sigui, com va dir l'amic, l'última vida que no m'ha volgut somriure.