dimarts, 24 de novembre de 2015

Lau


se brindó en las tabernas 
se encendieron farolas en pueblos perdidos
y las musas brindaron canciones
cuando Pedro llegó
Pedro Guerra, "Cuando Pedro llegó"

arribes a la mateixa hora que obro els ulls l'endemà de la primera nit en molt de temps que dormo profundament i sense trasbalsos. T'he sentit arribar entre somnis, sostingut per una melodia que acaronava cadascuna de les cèl·lules dels nostres avantpassats amb cordes d'arpa. Has arribat just l'endemà que una ànima vella em posés un emplastre en la ferida antiga, primigènia, absoluta, que tornava a supurar, i m'obrís una mica les costelles per rebre l'alegria com si no hagués marxat mai. Arribes amb la llum i amb llum m'inundes i torno a tenir aquell desig incontrolable d'explicar-ho a tothom, ja és aquí, ja ha arribat, a la fornera i al quiosquer, a la dona que ven cupons a la plaça i al cambrer del Versalles, al dependent de la farmàcia i a la caixera del súper. Laus vol dir lloança, diu el pare quan sap que ha tornat a ser avi, laus vol dir lloança i s'hi assembla. Lloança, cançons, música, versos. Una catifa de mots i d'amor perquè la terra et brindi, com et brindem avui, tota l'alegria.

dilluns, 23 de novembre de 2015

amb crosses


para decidir si sigo poniendo esta sangre en tierra (...)
sólo me hace falta que estés aquí con tus ojos claros.
Víctor Heredia, "Razón de vivir"

assumir que ara toca caminar amb crosses, coixejar lenta, deixar que el món t'avanci per la dreta. Perdre bufandes i jerseis, ulleres i paraigües. Esgarrapar estones boniques a novembre i que el vent n'esborri el rastre d'un sol cop de porta perquè has equivocat la pel·lícula antídot de diumenge a la tarda i acabes de recordar que no hi ha racons, en aquesta ciutat, per als plors incontenibles. Sortir del cine com si plogués, amb pressa d'arribar al barri i tota la pena negra tancada als punys que enfonses dins les butxaques. Preguntar-te si mai sabràs tornar a fer l'amor, si et respondrà la pell, si podràs rescatar el desig dels circuits tallats de la tristesa. Saber més que mai que ara toca caminar lenta, coixejar amb crosses, respirar com els peixos, supurar amor i enyor sota tres capes de roba. Tancar els ulls botits de plor i recordar tres trossos de mar, dues cançons, una guitarra. L'amiga, la conversa, l'abraçada. Que ara toca respirar lenta, caminar amb una cama enguixada, somriure una mica al món mentre t'avança per la dreta. I tornar-la a perdre cada vegada que perds un jersei, un paraigua, una bufanda, unes ulleres. 




dimecres, 18 de novembre de 2015

de moment

i potser les nostres siluetes també,
no ho sé,
vestides amb paraules i un barret
Blaumut, "De moment"


de moment seuràs damunt del llit que et violenta els somnis i no comptaràs els segons que et caldran per aixecar-te. Rescataràs l'aroma del cafè d'ahir per oblidar que no tens cap ganes d'enfilar les hores d'avui. No contestaràs cap mail, no acceptaràs cap amistat nova al facebook per intentar quedar bé, et mossegaràs la llengua i no diràs que ja en tens una mica prou, que potser que no se t'enamorin tant i t'estimin una mica més. No faràs cap judici ni et comptaràs els cabells blancs ni constataràs el rastre impertinent de les ulleres, que avui no és dia de buscar-te els ulls al vidre dels aparadors. De moment acceptaràs que els morts, aquest matí, t'ocupin una mica més d'espai que els vius --una mica més que les carícies, que les complicitats, que les hores de somriures i converses davant d'una cervesa el vespre abans que el fred tregui el nas pels carrers del barri. De moment tallaràs les verdures com si la mare no et fes falta. Com si no fos ella aquesta sorra menuda que t'esgarrapa el pit aquest matí de cel netíssim. De moment sortiràs de casa com si volguessis sortir de casa, rebràs el sol i el cel com si els poguessis rebre, pujaràs les escales del metro com si volguessis pujar-les. Respiraràs com si no en sabessis i t'hi haguessis de fixar molt. 
De moment.     

dimecres, 11 de novembre de 2015

cap finestra

el tiempo de llorar,
las ganas de cantar
Pedro Guerra, "Mi casa está en el mar"

M'invento una recepta de cochayuyo per retornar-te una estona avui, que respiro com un peix en una cruïlla sense indicadors ni rètols. Fa tants anys que no en menjava que semblava que fos la primera vegada --el gust de mar, l'olor de mar, l'oceà immens unint-nos i separant-nos, el mossec salat i l'explosió del teu record tot d'una al paladar i a la llengua, com si encara hi fossis. He picat la ceba molt fina, com vaig aprendre a fer guiada per la teva mà experta a la cuina d'una casa que ja no és la meva. He esperat que l'oli fos ben calent i m'he separat un poc per si m'esquitxava. L'alga marronosa i la llet de civada em salven de l'abisme, de la soledat que no entén de raons, que esborra tots els rostres que sé que m'estimen. Em salven de l'espai minvat amb què em conformo a estones, del voler que empenyoro massa sovint. M'invento una recepta de cochayuyo i m'enduc un tetrabrick de llet de civada a la bossa perquè hi siguis una estona, avui que tots els camins semblen tallats i la casa m'acull amb prou feines. Que ja comença a fer fred i no he tingut temps de segellar cap porta ni cap finestra. 



divendres, 6 de novembre de 2015

tornar a escriure


ríe, la vida por compasión hay veces que ríe
Carlos Chaouen, "Semilla en la tierra"

crec que ara ja pots escriure, em va dir ella, t'he llegit avui i he pensat ara ja pot tornar a escriure. I mentre condueixo amb tu al seient del copilot i ens perdem pel Vallès malgrat el tom-tom o potser gràcies al tom-tom penso que potser sí, que el clot a dins la terra ha obert tots els camins que m'obstruïen les venes, i mentre acompanyo el riure que es torna a obrir pas des del ventre --la risa, la risa-- sento que el voldré dir, que voldré escriure aquest moment d'ara, tu i jo dins el cotxe amb les nebodes al seient de darrere i la nostra complicitat intacta, la dels moments sense dolor, la dels dies de Nadal a la cuina de casa, la de les cigarretes d'amagat a la galeria amb el germà batiscafo explicant acudits dolents i el pastís sempre, sempre, encara per fer. Ara que ric amb tu i l'angoixa de perdre's es dilueix abans de néixer mesclada en les nostres bromes i també en la nostra pena suau i sense arestes sé que sabré dir-lo, que voldré dir-lo, aquest moment d'avui, aquesta estona recuperada i inesborrable. Que les cendres que han tornat a la terra m'han deixat espai al cos i als somnis. Que plorar-la avui amb tu a la vora és estimar-la sense àncores, sense brides, sense resistència. Que a més de la vida em va donar la teva, la seva, perquè ens acompanyéssim sempre que calgués tornar a travessar oceans. Salvarem aquest caminant damunt de l'aigua, i tornarem a creure en els miracles --en el riure que torna, en la pena que fuig, en el desig impacient de dir el nostre moment d'ara, la nostra tendresa, la nostra sang.