diumenge, 31 de maig de 2015

no costa tant


he preferido hablar de cosas imposibles
porque de lo posible se sabe demasiado
Silvio Rodríguez, "Resumen de noticias"
Al final de este viaje

nada más amado que lo que perdí
Joan Manuel Serrat, "Lucía"

crec que va ser ahir que vaig començar a complir la promesa. O divendres, a l'aeroport, quan esperava el pare recolzada a la barana del vestíbul d'arribades de la terminal 2 i vaig desitjar que fossis tu qui apareguessis quan s'obrissin per fi les portes de vidres opacs. Quan vaig entendre que és en aquest esperar-te tossut que se me'n van les ganes i el somriure. Que fins i tot m'aferro als malsons perquè véns a trobar-m'hi i em sembla que et torno a reconèixer el gest i la rialla. Que em torturen però en el fons no sé si vull que desapareguin perquè són l'únic que em queda encara de tu, per més que no em parlis mai, per més que no em miris mai, per més que enfilis sempre les escales del cerro i tornis a marxar una vegada i una altra. Les portes de vidre de la terminal s'obrien i es tancaven i vaig saber que havia de deixar d'esperar-te. I aquell vespre mateix, absorbida per una veu que esgarrapava l'ànima i la calmava, vaig començar a complir la promesa. I no costa tant, era això el que volia dir-te. Que de fet costa ben poc si ve un ram d'estiu a acaronar-te la pell i falten ja pocs dies per tornar a tenir la menuda en braços. Si el mar ens acull i som capaces d'ofegar-hi la por. Si torna a veure's la lluna des del balcó de casa. Que he començat a complir el que et vaig prometre aquells vespres-nits-matins inacabables de març. I que no costa tant. Hi ha dies que no costa tant. 


dilluns, 25 de maig de 2015

tot o res


i la lluna ens fa de sostre en una nit d'ombres gegants
i tinc por que ara t'adormis i que et creguis que has somiat
Clara Peya, "M'és igual si avui plou" (Tot aquest soroll)

imagina cómo es
(a) (m) (a) (r) (t) (e)
con semejante 
atuendo
Georgina Castillo, Paréntesis

perquè el temps ho canvia tot o no canvia res, però en l'enèsim revolt del (nostre) camí encara hi ha arbres darrere les finestres i una nit de lluna tot just creixent que no fa les preguntes que no sabem contestar. Perquè el temps no canvia res o ho canvia tot, i l'absència i l'enyor bateguen descompassats dins dels parèntesis que encara m'estrenyen, però el teu record és un atrapasomnis que fa fugir els malsons almenys algunes nits, almenys alguns matins. Perquè vull escriure i perdo les paraules a la pica de la cuina, però torno a escoltar-la alguna tarda i guixo quatre mots per fer un poema que parla de brots i de ferides, de branques esqueixades i de morts blanques, i el gemec que no crido s'estimba versos avall i arrossega una mica la pena. Perquè el temps ho canvia tot o no canvia res, però quan la mort torna a rondar la casa de la gent que estimo em trobo un altre cop vora aquell llit d'hospital i avui és ahir i llavors és ara, i el vertigen torna a desbordar els marges de la pàgina on intento dir els batecs que el desig i la tendresa m'han imprès a la pell. Perquè el temps no canvia res o ho canvia tot, i el silenci és absència i és respir, però sé que, per més que m'adormi, no creuré mai que ho he somiat.      

dimarts, 19 de maig de 2015

marges

Stefano Corso, Hidden Smiles

T'arrenquen un queixal i al cap dels dies la geniva encara intenta regenerar-se per cobrir l'os que ha quedat al descobert. Ja no hi ha dolor, però a cada moment la llengua ensopega amb la carn tova, insegura, i trontolles tota de dalt a baix. Posar-hi fe no és el mateix que posar-hi voluntat, i el cor té raons que el senyor google no sap, deia en Joan Turu l'altre dia. Potser sí que la sang sempre troba camins, però tu no sempre trobes respostes. Voles de nou amb l'alegria de dins i ni sospites que a la nit, embriagada encara de somriures i retrobaments, tornaran els malsons com si no haguessin marxat mai. T'enfiles al gronxador i respires de nou amb pulmons plens quan la més menuda somriu en un missatge de whatsapp i creus que no es pot suportar tant d'amor, però el vertigen deliciós --el risc, les ganes, la tendresa infinita-- se t'estavella contra la mirada del nen més trist del món. Devia tenir tres anys i no saps què t'ha fet més mal, si la seva tristesa impenetrable o la teva absoluta incapacitat d'esborrar-la dels seus ulls negres ni que fos per una estona. Posar-hi fe no és el mateix que posar-hi voluntat. El dentista només ha donat tres setmanes de marge a la geniva. Quantes setmanes de marge et dónes tu? 

dimarts, 12 de maig de 2015

Simi Valley, Califòrnia


I'm just another animal in the woods, reliving a shadow, finding the words that got left behind: ecosystem, orthodontist, playground.
De les paraules

Que em llegeixen de Simi Valley, Califòrnia, m'informa el Life Traffic Feed del blog. I només perquè és als Estats Units em véns al cap, tu i els teus rínxols que tornaven a tapar-te els ulls l'últim dia que et vaig veure. Em véns al cap i em sorprenc somrient i penso potser no m'estàs llegint, potser no m'estàs pensant, però llegeixo Simi Valley, Califòrnia, i em recordo que tornes a campar pels paisatges que estimes --que tornes a casa--, i somric i em puja per l'esquena el calfred --més càlid que fred-- de les estones amb tu, de les converses, de les cerveses, de les cigarretes índies, de les abraçades que ho recomponen tot, de les carícies al clatell perquè sí (per què no?), de les xafarderies a tres entre el riure fluix i la catarsi que ens permet, per una estona, riure'ns també de les nostres vides petites i boniques, petites i intenses, petites i immenses. Llegeixo Simi Valley, Califòrnia, que vés a saber si és gaire lluny d'on pares tu aquests dies, però és enllà del mar, al país que forma part del teu "lado de Allá", i m'agafen simplement aquestes ganes d'escriure't, aquestes ganes de dir-te que del teu "lado de Acá" tenim moltes ganes de tornar a tenir el teu somriure a prop, els teus rínxols a prop, les teves paraules a frec.

dissabte, 2 de maig de 2015

donde los sueños me enflaquecieron

Foto: Manuel M. Vicente
Allí hallarás mi querencia. El lugar que yo quise. Donde los sueños me enflaquecieron.
Juan Rulfo, Pedro Páramo

que me tenga cuidado el amor
Silvio Rodríguez, Óleo de mujer con sombrero


Roselles que esquitxen els marges de les vies del tren, i tu que en voldries un camp sencer, un horitzó infinit de pètals vermells. Quatre roselles esparses que desapareixen tot d'una, com si no haguessin existit mai, com tampoc no existeix l'extensió inabastable que somies. Al vagó, el llibre refugi, el llibre rescat. Tornes a Comala per no recordar els llocs d'on no voldries haver de marxar mai (el lugar que yo quise, donde los sueños me enflaquecieron). Baixes als inferns i et passeges entre morts que no són teus però et recorden els teus i amors que no són teus però s'assemblen als teus (la quería. Estoy por decir que nunca quiso a ninguna mujer como a ésa). Tornes a Comala i deixes l'ànima en suspens, a la vora de les vies, perquè engruni la pena a la mateixa velocitat que el tren i després no pesi tant, no fereixi tant. Perquè t'encaixi en el cos sense esgarrapar-lo gaire. Perquè no renegui del desig intacte, que s'aferra a tu com un pètal obstinat de rosella que encara desafia les ventades.