divendres, 27 de març de 2015

re-tenir


Ma mère est morte.
Je la retiens comme les larmes
que je ne peux verser.
Anise Koltz


Et retinc als bronquis com un peix moribund, i mentre respiro tan poc com respiraves tu les últimes hores puc encara acaronar-te les mans i besar-te les parpelles. et retinc com les llàgrimes que no puc vessar. I mentre no et ploro no recordo els plats de nata fresca que assaboríem totes dues els dissabtes al matí a la granja del carrer de sota, camí del mercat. Mentre no et ploro no em veig al llindar de la porta del safareig, a la cuina de casa, mirant com feinejaves i contant-te coses. Contant-te coses. Mentre no ploro no tornes a mi les nits d'estiu al camí de la font, els matins de diumenge al pis de Meridiana, els vespres de tardor preparant motxilles per a l'endemà. No tornen les teves mans aspres, l'olor de ceba i all, les desenes de parells de sabates de mercadillo a sota del teu llit, els pastissos de choclo i el te negre de les cinc amb els panets blancs cuits al forn. Mentre no ploro hi ets sense ser-hi, i no fa mal el que vas ser --el que em vas ser. 

El dia que et pugui deixar anar a tu, sé que ja no em caldrà retenir mai més a ningú.



dimecres, 25 de març de 2015

intempèrie

Ara m'acosto
a la paraula plena;
ara que callo.
Víctor Sunyol, Els gossos de Tamdaght

Ara que callo i deixo parlar el cos.
Ara que accepto, 
ara que claudico,
ara que em rendeixo.
La intempèrie és una plaça deserta un vespre d'hivern
i tu, la casa que estimo,
tancada amb pany i clau.
Llum groguenca darrere les cortines.
Fred als peus,
fred a les ungles que es claven als palmells,
fred als ulls del desconcert.
No he agafat jaqueta i ja no sé on és casa meva.
Només recordo de cop i volta que no hi ha cortines.
A casa, vull dir.
A la casa que no sé on és,
que no sé si és.
Potser casa meva és aquesta intempèrie 
de portes tancades i vent sense clemència.
I la intempèrie és un riu, ara,
de tristesa metàl·lica,
com el riu de plata del pessebre.

Aquest any posarem un pessebre a l'entrada de casa.
Quan trobi casa.
Quan sàpiga on és.
Quan sàpiga si és.

dimecres, 18 de març de 2015

estranyesa



i tu que no sabies que l'únic que et quedaria a les mans seria aquesta estranyesa de no saber què fer ara amb els teus diumenges a la tarda --de no enfilar amb la moto l'avinguda de Vallcarca, de no pujar les escales fins al tercer pis, de no treure el cap per la porta i buscar-li els ulls arriscant-te a l'oblit i guanyant-li encara la partida, de no alleugerir-te l'ànima amb el primer somriure, de no seure als peus de la butaca i acaronar-li la mà sense adonar-te'n mentre li contes coses, de no trobar-li el cos en alguna banda, de no sentir-li el riure en alguna banda, de no tocar-li la pell, de no enfonsar el blau-verd dels teus ulls en les pupil·les d'ella, de no besar-li el front, de no besar-li les mans, de no sostenir-li els peus perquè no marxi. 

dijous, 12 de març de 2015

com un record suau

Foto: Queralt jqmj

Tant que l'esperaves, i t'has perdut el moment en què entrava de puntetes per algun esvoranc de la finestra i acaronava amb la punta dels dits les fulles mig pansides de les plantes del menjador. De cop ja no fa fred a dins de casa i pots sortir al balcó amb la tassa fumejant i les torrades i pensar en els ametllers que tampoc no has vist i en el color del mar i els camps verds de l'illa. Tant que l'esperaves, la calor i les maduixes i l'habitació sense calfreds i les finestres de casa obertes de bat a bat. T'has perdut el moment potser perquè badaves, potser perquè divendres et va entrar l'hivern a dins i vas pensar que ja no en sortiria mai més. I tanmateix és aquí, amb olor de pi i voleiar d'ocells, escalfant-te com les abraçades de les amigues, com la seva olor a frec de galta, com la veu que feia tant de temps que no, com un record suau a cau d'orella (te quiero mucho, poquito, nada).

diumenge, 8 de març de 2015

aquest vuit


No pateixis, mare:
yo voy a ver por mí,
fins al dia que marxis del tot,
quan em miris i no em sàpigues,
quan estimar-te no tingui res a veure
amb aquesta tristesa d'avui, 
amb aquest voler-te i no tenir-te,
amb aquesta necessitat absoluta que siguis tu,
avui,
qui vinguis i m'abracis.
I Déu en algun lloc

una parròquia a rebentar a les nou del matí d'un (altre) vuit de març. flors vermelles, sempre vermelles. quatre germans tornant a fer passera damunt del riu --la guapura no té mèrit, els somriures sí--, i amics que matinen un diumenge perquè sí, perquè tu, perquè la mare, perquè l'amor. un capellà compromès que deixa de banda totes les frases fetes. recordatoris esgotats. anarquistes a les darreres files, dempeus, fins al final --perquè sí, perquè els germans, perquè la mare, perquè l'amistat, perquè l'amor--. veu de cassalla des del faristol de l'altar --qué grande que viene el río, qué grande se va a la mar--, i a tu que et sembla que la tornes a veure taral·lejant la cançó mentre embotona i desembotona el mateix trau de la camisa una vegada i una altra. paraules que la recorden, que la riuen, que la ploren. passes quietes damunt del mosaic de Gaudí quan la gent va a combregar. la llorona acompanyant el moment de l'eucaristia --i tu que et sents a punt de rebentar d'agraïment pels dits amics que toquen el piano. la veu que surt malgrat tot --yo voy a ver por mí--. i un altre petó a l'aire, que no serà mai l'últim: te quiero mucho, poquito, nada.