dissabte, 28 de febrer de 2015

el mateix


ve al rescat sense fer preguntes --en vint minuts a Orfila--, i saps que amb ell no et caldrà justificar-te. Que pots dir, simplement, estic trista, no puc, no en sé, i arrecerar-te en el silenci després. Que no et demanarà raons ni farà judicis. T'abraça --l'abraces-- i t'adones que, de fet, t'ha vist plorar així ben poques vegades, i mira que n'heu passat, tots dos, els últims quinze anys. Avui torna a saltar a la trinxera per cobrir-te, per treure't del fang, per fer, si cal, de pantalla humana, encara que cap dels dos no sapigueu des d'on disparen els projectils. Per mirar-te als ulls mentre parles. I entens, mentre xarrupes el cafè i menges sense gana un tros de xurro estantís, que si hi és, si hi ets, si ve, si hi vas, avui i ahir i demà i sempre, és perquè dediqueu temps, amor i compromís a cuidar el vincle, a nodrir-lo, a fer-li el boca a boca quan li falta l'aire. El mateix temps, amor i compromís que altres dediquen a les seves parelles o als seus fills. T'estreny la mà damunt la taula i et diu el nom. I tu, que eres aigua, tornes a recuperar la terra.    


divendres, 27 de febrer de 2015

que ho siguis


i potser no seré el teu amic
ni tindré res a veure amb si ets o no ets feliç
Manel, "Criticarem les noves modes de pentinats"

Em passa sovint, aquests dies. Per això no m'ha estranyat que aparegués ella just després, i que passés davant meu pel pas de vianants, sense mirar-me, sense veure'm. No m'ha sobtat que sorgís del no-res just després d'haver pensat en tu, just després d'haver-me quedat mirant fixament la parella desconeguda que creuava pel pas de vianants mentre jo m'esperava amb la moto que canviés el semàfor. M'has vingut al cap i he buscat el rètol del nom del carrer per assegurar-me'n, potser encara vius aquí, o viviu aquí, potser hauríeu pogut ser vosaltres els qui passéssiu davant meu sense veure'm, amb les criatures a coll o al cotxet, amb la gran que ja deu tenir set anys i la petita o petit que no sé ni si existeix. No éreu vosaltres, però hauríeu pogut ser-ho. I just llavors, abans encara que canviés el semàfor, quan el joc de la casualitat semblava massa simple, massa tòpic, ha aparegut ella, carregada amb les bosses d'escombraries, i gairebé he vist un dels guionistes catxondos de la meva vida picant-me l'ullet des de darrere del contenidor de brossa orgànica. L'he vista com sempre, amb els cabells més blancs, potser, tot i que no deu arribar als cinquanta, i prima, i seriosa, i decidida --com la recordava, com la recordo encara. I jo, que ja no tinc res a veure amb si ets o no ets feliç, m'he trobat desitjant que tant de bo que ho siguis. I t'he tornat a oblidar quan el semàfor s'ha posat en verd.   

dijous, 26 de febrer de 2015

cuines (2)


Cuando estoy en la cocina, cocino;
cuando estoy con las gallinas, gallino.
Teresa d'Àvila

tornes a la cuina --al refugi. Cuando estoy en la cocina, cocino; cuando estoy con las gallinas, gallino. Talles les verdures a daus molt petits, com et va ensenyar la mare, i es calma el neguit que crema als pulmons. Tampoc no penses en el filferro que tens encallat al coll des de fa dies. Les coses que no dius. O les que voldries dir i no pots dir. Els versos que busquen camins inèdits i s'ensopeguen. El bes que no s'oblida. Els dits entre els cabells. Les carícies que ho recomponen tot. Poses l'aigua a bullir i penses que avui faràs, per fi, un àpat com déu mana. Avui explicaràs a la mare que la cuina, que el refugi, que el somriure. Que els ulls que enyores. Conta-li coses. Aquesta nit, amb una crema de verdures ben calenta, tornaràs a desafiar el fred.

dimecres, 25 de febrer de 2015

quan ha quedat resseca


Si com lo taur se'n va fuit pel desert
quan és sobrat per son semblant qui el força,
ne torna mai fins ha cobrada força
per destruir aquell qui l'ha desert,
tot enaixí em convé llunyar de vós,
car vostre gest mon esforç ha confús;
no tornaré fins del tot haja fus
la gran paor qui em tol ser delitós.
Ausiàs March

que no renego mai
de cap dels meus amors
(quan han estat amors)
"Dona de principis"


Esborrar. Seleccionar, suprimir. De 50 en 50. Sense mirar els títols dels assumptes. Sense dubtar. Avui no. Seleccionar, suprimir. Esborrar. Cada paraula passera, cada paraula verí. També els teus mots, cada paraula que et va fer ser, cada mil·límetre d'ànima despullada.  

Avui has après que costa molt més esborrar la sang quan ha quedat resseca a les rajoles. Que la crueltat, ja ho vàrem dir, és (gairebé) sempre una elecció. Que el temps del perdó és directament proporcional al gruix del tel de cada cicatriu. I que sempre surt massa car prendre el nom de l'amor en va.

dissabte, 21 de febrer de 2015

aniversari de casament



dibuixo el teu perfil a dins del llit
imaginant que et tinc
quan no et tinc

Clara Peya, "Fràgils" (Tot aquest soroll)


Trobo la postal, entre factures i papers del banc, en una carpeta de cartró amb gomes marrons de les que fèiem servir a escola per guardar les fitxes d'ortografia i de matemàtiques. La mare era tan desendreçada com jo. És un tros de cartolina molt petit, amb un dibuix a l'oli de la cordillera i d'una vall andina. A dins, amb cal·ligrafia aplicada, la dedicatòria (Tus alumnos de 2º B te deseamos toda la suerte del mundo en tu nuevo país. Te recordaremos siempre), i els noms i cognoms d'una quinzena de criatures, escrits amb llapis de mina, un a sota de l'altre, sense sortir de la línia. Ella no us recorda, dic en veu baixa, i el pare, que sordeja, no em sent. Que li hem de dur flors, demà, a la mare?, em pregunta. Dia 25 tindré doblers, m'ingressen la pensió. Seré un home ric! I riu (se'n riu), perquè sap que en quatre dies li quedaran trenta o quaranta euros per acabar de passar el mes, i ja no li importa gaire, o no li importa gens. Te recordaremos siempre. La recorda, ell? L'enyora? Li sent encara l'escalfor del cos a l'altra banda del llit? Jo no, torno a dir fluixet. Jo no. Si recordo m'esquerdo. I a casa fa massa fred encara aquests dies. Deso la postal dins la carpeta. Toda la suerte del mundo. Si tingués el mar a la vora, faria miques la soledat dins el blau. Li durem flors, pare, i la foto del dia del casament, un 20 de febrer lluminós al número 705 de la Calle B de Forestal Alto. En tu nuevo país. De tornada a casa, a la tauleta del menjador, canvio la flor de paper taronja per una flor viva de color blau. Em recomponc les peces acaronant-li els pètals. Fràgils.   



dimarts, 17 de febrer de 2015

estoy atada a la tierra

Foto: Pedro Ignacio Guridi

A no ser en tus manos
donde mejor me encuentro es en el mar.
Gloria Fuertes

Nunca está uno libre; el que no está atado a algo, no vive.
Carmen Martín GaiteLas ataduras


Estic lligada a la terra dels testos que em sobreviuen al balcó de casa. Al mar que flirteja a estones amb la vida del germà --amb un tros de vida meva. A les escales de la calle B del barri de Forestal Alto, a Viña del Mar, i a la foto en blanc i negre que em diu que hi pertanyo. A l'abraçada que un vespre d'hivern va recompondre totes les peces (a les arestes de les peces que encara fan trencadís a l'ànima). Estic lligada a aquest silenci de dins, espès i fosc, sense cap llàgrima. Al seu silenci tenaç, aquesta manera blanca de dir-me que no hi sóc, que no m'hi té, que no hi és. Al meu orgull menut, infantil i pàl·lid, de nena ferida. A l'eco del plor rebotant contra les parets d'un hospital, d'un centre de dia, d'una residència. Al plor del plaer, quiet i calent, dels dies amb tu. A la teva olor, als teus cabells damunt la meva falda, a tu en mi, sense fissures. A la cicatriu del dit anular de la mà dreta. Al fred que me l'enceta aquest hivern. Als esmorzars somnolents a la cuina d'una casa que no és la meva. A l'olor del cafè i a les torrades nues. Estic lligada a la terra. I a la mar de fons, totes les nits que no tinc les teves mans.  

dijous, 12 de febrer de 2015

para el que va, sube; para el que viene, baja


Foto: pluggedmind

Sube o baja según se va o se viene. Para el que va, sube; para el que viene, baja.
Juan Rulfo, Pedro Páramo

I tu que no saps si vas o véns. Si baixes o puges, si caus o recules, si arribes o tornes. Si et fa més por novembre o febrer, el fred o la boira, el record o la incertesa del que encara no has viscut. La neboda ha fet onze anys i tu te'ls mires una mica de reüll, només, i et veus de copilot al cotxe contestant la trucada del germà, naixerà al febrer, i a partir d'aquell moment, la vida que arrencava a córrer com si l'empaitessin i tu que et donaves a llum a tu mateixa i assajaves l'amor i la supervivència. Anaves, llavors, no sabies ben bé on, però anaves, perquè també sabies que no venies d'enlloc. Que el terra havia estat sempre aigua. Que encara ho era. I creixien tulipes al balcó de casa. Anaves, llavors, a algun lloc que semblava que havia de saber-te el nom, i caminaves nua per l'embarcador de fusta que t'abocava a les aigües netes de l'estany. Després pujaves graons sense barana i acoblaves la teva ànima a la seva amb els cabells molls i l'esquena verge. Encara no et costava respirar. Anaves --para el que va, sube-- com si veiessis l'horitzó, com si s'hagués acabat el camí que travessava el bosc nevat. I un dia de març vas tornar --para el que viene, baja--, fins al ventre. Ara potser camines en cercles. Com pots saber si vas o véns, si puges o baixes, si arribes o tornes, si caus o recules? Com pots saber-ho, si encara et dius en l'amor i el desig --si encara ets, potser, en l'amor i el desig. Només saps que avui ha tornat a fer fred. Que febrer et fa por, però potser te'n feia més novembre. I que la por importa ben poc quan ella et besa.

dimarts, 10 de febrer de 2015

l'hora del pati



"I després, de cop, ja no hi era. Només quedava el barret de palla sobre l'aigua. I després d'una estona terriblement llarga, potser mig minut, potser un minut sencer, unes quantes bombolles d'aigua van fer glu-glu; després, res més. Només aquell ridícul barret de palla que es dirigia molt a poc a poc cap al sud-est."
Patrick SüskindLa història del senyor Sommer


hi ha la ferida, diuen. La de cadascú. L'essencial, la que un dia qualsevol de la nostra vida que potser ni recordem (un dia de vent, un dia de gàbies de conills, un dia de portes tancades sense fer soroll mentre dorms, un dia de barrets hipnòtics enfonsant-se en les aigües quietes d'un llac, un dia d'olor de roda cremada i silenci etern) ens va posar en perill la supervivència. O ens ho va semblar. 

Hi ha la ferida, diuen, i cadascú és responsable de la seva. I tu, que sempre has estat una nena aplicada, fas que sí amb el cap encara que de moment no acabis d'entendre-ho del tot. I tornes a fer que sí quan hi ha un altre dia de vent que t'instal·la el silenci a les parets de casa. I fas els deures, la ferida és teva, tornen a dir, i dius que sí i no t'atreveixes a preguntar què passa si fa mal. I tampoc no ho preguntes el vespre que algú esbotza la porta i et clava un cop de puny a la línia exacta de flotació. Si fa mal és la teva història, repeteixes com un mantra, i busques un racó de la casa on vomitar aquesta fiblada que et rebenta el fetge. Aprèn, et diuen, això ajuda a aprendre. I fas els deures i no surts al pati fins i tot el dia que t'obren la carn just allà on la ferida feia temps que bategava en silenci i esquincen el tel finíssim de pell que intentava la cicatriu. És teva, la ferida. Si fa mal és perquè és teva. 

Fins al dia que ella et mostra la seva ferida i l'únic que vols és acaronar-la, cuidar-la, estimar-la, encara que continuï posant-la en remull i se li estovi i sigui ja impossible de guarir. Que ni se't passa pel cap tirar-hi sal o bicarbonat aviam què. Que no sents cap ganes boges d'esbatanar-la a cops de puny perquè n'acabi sortint pus. Perquè és seva, sí, però el mal que li poguessis fer és teu, i no és. 

Tanques el quadern i deixes els deures damunt la taula. Demà no ho saps, però avui ja no vols aprendre res més. Conclous, simplement, que l'amor i la crueltat són (gairebé) sempre una elecció. I que ara feia massa dies que no sorties al pati.  

diumenge, 1 de febrer de 2015

com s'encalla l'artèria


l'horitzó no és cap línia
i el silenci no és cap calma
I Déu en algun lloc

Me estoy desollando de añoranza.
No puedo beberme el café, de tan salado.
Txus García, "Miss X", Relatos marranos

la porta del lavabo torna a encallar-se. Tu saps, però, que només cal un joc hàbil de canell per trobar el punt exacte que obre el camí capaç de destravar-la. Saps que no et quedaràs a fora --que no et quedaràs a dins. Que no reviuràs malsons de claustrofòbia d'aquells que et fan caminar i caminar i caminar i caminar com si l'horitzó no fos cap línia --com si el silenci no fos cap calma. La porta s'encalla com s'encalla l'artèria, però la sang sempre troba camins per alimentar les venes, et diu ella, i brindeu pels regals, pels girs insospitats dels guionistes, per tots els dies que el vent és a fora i el desig a dins. La sang sempre troba camins i ella sabrà trobar les paraules, per més que ara li sembli impossible. Tu també, potser, algun dia. Només cal trobar el joc de canell, la giragonsa imprevisible, el camí no projectat, no calculat al mínim detall. Tancar els ulls i respirar-ho tot: el desfici, la por, el desig, l'amor --hasta las trancas--, l'alegria de dins, les rumbes i els regals, els textos que saben dir el que tu no saps --Me estoy desollando de añoranza, no puedo beberme el café, de tan salado.