dimarts, 29 de desembre de 2015

l'alegria


que per què no escrius l'alegria, em demanaven ahir. Per què no la dius, per què no hi poses nom, és que no es mereix un poema també? Hi penso avui, que l'alegria inunda totes les estances del pis. Que riem amb la germana fins a les llàgrimes. Que ens esperen la cabana del bosc, el silenci, els cavalls, els arbres. Que li escolto la cançó punyent mentre escric --qué poemas nuevos fuiste a buscar-- i només em penetra la bellesa de la seva veu immensa i m'inunda amb un tacte nou, d'aigua salvatge i dolça. Que per què no escric l'alegria, per què no la dic, per què no hi poso nom. I mentre ric i somric i desitjo i recordo només se m'acut que l'alegria no em desordena, no em capgira les entranyes, no em descol·loca el món. És i prou. La visc i prou. Té un ordre perfecte, instal·lat sense arestes en cadascuna de les cèl·lules. No la dic, no l'escric, no hi poso nom. És en mi, la sóc, la bec, la tinc. I no em cal res més.

dilluns, 28 de desembre de 2015

Alan


avui (encara) fa mal l'Alan. A les mandíbules, a l'estómac, a l'esquena. El que ahir era desànim profund avui és ràbia a mar obert, ràbia que mossega, ràbia que esgarrapa, ràbia que clava cops de puny i arrencaria a urpades el guix de les parets. Avui encara fa més mal l'Alan, la seva mort injusta, la mort que supura tota la violència del sistema que va assassinar-lo, la mort que bufeteja les lluites i fa trontollar l'esperança. Fa mal l'Alan, avui, encara més, i arrossega el fil de totes les altres morts de persones trans i LGTB cosides a burles, agressions físiques i escarnis. Totes les morts en vida també, tots els autoodis instal·lats en les ànimes fràgils de tants adolescents. Tots els insults, tots els silencis, tots els desitjos avortats, totes les vides que respiren a mitges entre el voler ser i el pànic de no sobreviure.

fa mal, l'Alan, avui, i supura la ràbia en forma de crit. El silenci és còmplice, el silenci els mata, les mata, ens mata. Fa tant de mal, l'Alan, avui, que refem la promesa de no callar mai més, de no amagar(-nos) mai més. Cridem, avui, i ens gronxem en l'eco de la nostra veu com voldríem gronxar l'ànima ferida de totes les persones que no tenen el permís de ser. 



divendres, 25 de desembre de 2015

this scar


és un tall en forma de mitja lluna, lilós i profund, massa a prop de l'artell del dit gros de la mà dreta. S'ha tancat bé, però cada pressió imprevista, cada petit cop, cada fregament, et fa saltar de dolor. Totes les feines quotidianes s'han tornat lentes: la dutxa, eixugar cabells, preparar la cafetera, rentar els gots i les paelles del dinar d'ahir. Tot s'atura. El temps s'eixampla. No ignores la ferida: la tens més present fins i tot que quan va obrir-te la carn i va omplir de sang la pica de la cuina. La tens present, la fas present --t'és present. Que no la colpegin, que no la premin, que no la burxin. Que no s'esquinci la pell que sosté com pot la cicatriu. Amb la ferida, el temps s'alenteix, respira, s'eixampla. I tu pots comptar els passos que et porten, un tram cada dia, de tornada a casa.

dilluns, 21 de desembre de 2015

més avui

(https://25dabril.wordpress.com/2008/03/24/cirerers-en-flor/)

uno siempre está solo
pero
a veces
está más solo.
Idea Vilariño

la ferida és el lloc per on entra la llum
Jalal-ad-Din Muhàmmad Rumí


Que està segura que ara deus somriure, m'escriu l'amiga (sra. mare de la Sònia, la "veig" somrient, oi que sí?). Que em llegeixes, que m'escoltes recitar, que mires com trec forces per no permetre que em tombin els virus. Que deus estar orgullosa de mi. Potser també m'has vist trencar-me avui i anar a buscar la mar a les palpentes. Potser has estat tu qui has murmurat això també passarà just quan el dolor m'obria abismes darrere les costelles i el cor tornava a estavellar-se contra les parets de l'ampolla. He anat a buscar cirerers en flor per oblidar que tots els comiats desemboquen indefectiblement en tu. Que encara trobo buides les paraules que haurien de consolar-me (hi és més que mai, hi serà sempre), que si tu no hi ets com puc tornar a creure en la llum que entra a través de la ferida.

Estic més sola, avui, que totes les altres vegades. I tinc una ferida que només fa ombra.  



dimecres, 9 de desembre de 2015

perquè necessitem que ho sigui



quan arribo al barri em reben els focs artificials que acomiaden la festa major. Desvio la ruta habitual perquè no me'ls tapin els edificis de la Meridiana, i baixo pel carrer empedrat on vaig viure fa no sé quantes vides. Avui ha tornat una mica d'aire als bronquis atapeïts aquests dies de mort i desamor, i em sorprenc somrient davant d'un arbre de Nadal amb garlandes blaves que s'entreveu darrere les cortines d'una finestra que un dia va ser meva. Serà un Nadal bonic, aquest que ha de venir. Ja hem començat a cercar complicitats antigues, a inventar complicitats presents, a brindar amb tes-rom i a enviar-nos missatges amb les nostres cares encastades en quatre elfs ballarins i burletes. Serà un Nadal bonic perquè volem que ho sigui, perquè necessitem que ho sigui. Perquè aquest any hi haurà una butaca buida que encara no ens acabem de creure, i vosaltres no ho sé, però jo segur que us voldré a la vora per si se m'acut plorar-la entre torrons i neules. Perquè des que la vam tornar a la terra que vull treure el cor de dins l'ampolla, i ara em sento el vidre massa dur i ja no se m'acut d'on puc rescatar la tendresa si no és del fons del pou dels vostres ulls, dels vostres brindis, dels vostres somriures suaus que me la retornen, del vostre estar en el món amb la seva mateixa essència --la llum, el verd, la seva-nostra sang indígena. Serà un Nadal bonic perquè volem que ho sigui, perquè ens cal que ho sigui. I tornarem a omplir la butaca amb totes les meravelles que, si encara fos aquí, li contaríem.  


dissabte, 5 de desembre de 2015

estornells

Foto: Toni Moll Gamboa
volen bandades d'estornells al cel de Vilanova, mentre a casa el teu ocell de paper arreplega les ales a la taula del menjador. Perquè volis ben alt, va dir-te, i a tu et va semblar possible, probable, estimable. Vivible. Però encara vas coixa. La vida són els colors bonics dels matins vora el mar i la sorra que t'esgarrapa els pulmons i t'inflama les amígdales. El que no serà mai amb ella i tots els condicionals amuntegats al cossi de la roba bruta. Els versos que ja no pots escriure, les morts properes, els naixements insòlits. I la mare pertot, com si encara haguéssim d'acomiadar-la. 

Sí que hi ha coses que no has dit, i potser no té cap sentit que les escriguis a la rebotiga perquè ho llegeixi algú quan ja siguis morta. 

De moment, només tens un ocell de paper amb les ales caigudes que enveja els estornells. 

dimarts, 24 de novembre de 2015

Lau


se brindó en las tabernas 
se encendieron farolas en pueblos perdidos
y las musas brindaron canciones
cuando Pedro llegó
Pedro Guerra, "Cuando Pedro llegó"

arribes a la mateixa hora que obro els ulls l'endemà de la primera nit en molt de temps que dormo profundament i sense trasbalsos. T'he sentit arribar entre somnis, sostingut per una melodia que acaronava cadascuna de les cèl·lules dels nostres avantpassats amb cordes d'arpa. Has arribat just l'endemà que una ànima vella em posés un emplastre en la ferida antiga, primigènia, absoluta, que tornava a supurar, i m'obrís una mica les costelles per rebre l'alegria com si no hagués marxat mai. Arribes amb la llum i amb llum m'inundes i torno a tenir aquell desig incontrolable d'explicar-ho a tothom, ja és aquí, ja ha arribat, a la fornera i al quiosquer, a la dona que ven cupons a la plaça i al cambrer del Versalles, al dependent de la farmàcia i a la caixera del súper. Laus vol dir lloança, diu el pare quan sap que ha tornat a ser avi, laus vol dir lloança i s'hi assembla. Lloança, cançons, música, versos. Una catifa de mots i d'amor perquè la terra et brindi, com et brindem avui, tota l'alegria.

dilluns, 23 de novembre de 2015

amb crosses


para decidir si sigo poniendo esta sangre en tierra (...)
sólo me hace falta que estés aquí con tus ojos claros.
Víctor Heredia, "Razón de vivir"

assumir que ara toca caminar amb crosses, coixejar lenta, deixar que el món t'avanci per la dreta. Perdre bufandes i jerseis, ulleres i paraigües. Esgarrapar estones boniques a novembre i que el vent n'esborri el rastre d'un sol cop de porta perquè has equivocat la pel·lícula antídot de diumenge a la tarda i acabes de recordar que no hi ha racons, en aquesta ciutat, per als plors incontenibles. Sortir del cine com si plogués, amb pressa d'arribar al barri i tota la pena negra tancada als punys que enfonses dins les butxaques. Preguntar-te si mai sabràs tornar a fer l'amor, si et respondrà la pell, si podràs rescatar el desig dels circuits tallats de la tristesa. Saber més que mai que ara toca caminar lenta, coixejar amb crosses, respirar com els peixos, supurar amor i enyor sota tres capes de roba. Tancar els ulls botits de plor i recordar tres trossos de mar, dues cançons, una guitarra. L'amiga, la conversa, l'abraçada. Que ara toca respirar lenta, caminar amb una cama enguixada, somriure una mica al món mentre t'avança per la dreta. I tornar-la a perdre cada vegada que perds un jersei, un paraigua, una bufanda, unes ulleres. 




dimecres, 18 de novembre de 2015

de moment

i potser les nostres siluetes també,
no ho sé,
vestides amb paraules i un barret
Blaumut, "De moment"


de moment seuràs damunt del llit que et violenta els somnis i no comptaràs els segons que et caldran per aixecar-te. Rescataràs l'aroma del cafè d'ahir per oblidar que no tens cap ganes d'enfilar les hores d'avui. No contestaràs cap mail, no acceptaràs cap amistat nova al facebook per intentar quedar bé, et mossegaràs la llengua i no diràs que ja en tens una mica prou, que potser que no se t'enamorin tant i t'estimin una mica més. No faràs cap judici ni et comptaràs els cabells blancs ni constataràs el rastre impertinent de les ulleres, que avui no és dia de buscar-te els ulls al vidre dels aparadors. De moment acceptaràs que els morts, aquest matí, t'ocupin una mica més d'espai que els vius --una mica més que les carícies, que les complicitats, que les hores de somriures i converses davant d'una cervesa el vespre abans que el fred tregui el nas pels carrers del barri. De moment tallaràs les verdures com si la mare no et fes falta. Com si no fos ella aquesta sorra menuda que t'esgarrapa el pit aquest matí de cel netíssim. De moment sortiràs de casa com si volguessis sortir de casa, rebràs el sol i el cel com si els poguessis rebre, pujaràs les escales del metro com si volguessis pujar-les. Respiraràs com si no en sabessis i t'hi haguessis de fixar molt. 
De moment.     

dimecres, 11 de novembre de 2015

cap finestra

el tiempo de llorar,
las ganas de cantar
Pedro Guerra, "Mi casa está en el mar"

M'invento una recepta de cochayuyo per retornar-te una estona avui, que respiro com un peix en una cruïlla sense indicadors ni rètols. Fa tants anys que no en menjava que semblava que fos la primera vegada --el gust de mar, l'olor de mar, l'oceà immens unint-nos i separant-nos, el mossec salat i l'explosió del teu record tot d'una al paladar i a la llengua, com si encara hi fossis. He picat la ceba molt fina, com vaig aprendre a fer guiada per la teva mà experta a la cuina d'una casa que ja no és la meva. He esperat que l'oli fos ben calent i m'he separat un poc per si m'esquitxava. L'alga marronosa i la llet de civada em salven de l'abisme, de la soledat que no entén de raons, que esborra tots els rostres que sé que m'estimen. Em salven de l'espai minvat amb què em conformo a estones, del voler que empenyoro massa sovint. M'invento una recepta de cochayuyo i m'enduc un tetrabrick de llet de civada a la bossa perquè hi siguis una estona, avui que tots els camins semblen tallats i la casa m'acull amb prou feines. Que ja comença a fer fred i no he tingut temps de segellar cap porta ni cap finestra. 



divendres, 6 de novembre de 2015

tornar a escriure


ríe, la vida por compasión hay veces que ríe
Carlos Chaouen, "Semilla en la tierra"

crec que ara ja pots escriure, em va dir ella, t'he llegit avui i he pensat ara ja pot tornar a escriure. I mentre condueixo amb tu al seient del copilot i ens perdem pel Vallès malgrat el tom-tom o potser gràcies al tom-tom penso que potser sí, que el clot a dins la terra ha obert tots els camins que m'obstruïen les venes, i mentre acompanyo el riure que es torna a obrir pas des del ventre --la risa, la risa-- sento que el voldré dir, que voldré escriure aquest moment d'ara, tu i jo dins el cotxe amb les nebodes al seient de darrere i la nostra complicitat intacta, la dels moments sense dolor, la dels dies de Nadal a la cuina de casa, la de les cigarretes d'amagat a la galeria amb el germà batiscafo explicant acudits dolents i el pastís sempre, sempre, encara per fer. Ara que ric amb tu i l'angoixa de perdre's es dilueix abans de néixer mesclada en les nostres bromes i també en la nostra pena suau i sense arestes sé que sabré dir-lo, que voldré dir-lo, aquest moment d'avui, aquesta estona recuperada i inesborrable. Que les cendres que han tornat a la terra m'han deixat espai al cos i als somnis. Que plorar-la avui amb tu a la vora és estimar-la sense àncores, sense brides, sense resistència. Que a més de la vida em va donar la teva, la seva, perquè ens acompanyéssim sempre que calgués tornar a travessar oceans. Salvarem aquest caminant damunt de l'aigua, i tornarem a creure en els miracles --en el riure que torna, en la pena que fuig, en el desig impacient de dir el nostre moment d'ara, la nostra tendresa, la nostra sang.    

dimarts, 27 d’octubre de 2015

pertot


deixar-te en terra i sobrevolar-te unes hores més tard sentint que ets pertot, que ets endins. Hem mesclat cendres i terra amb les nostres pròpies mans, les mateixes que es van paralitzar fa uns mesos sostenint-te el pes del que ara eres, del que encara no podíem assumir que fossis. Hem mesclat cendres i terra amb les mateixes mans amb què t'acaronàvem els dits i les parpelles adormides els tres dies i les tres nits que vas transitar per no sabem quin territori abans d'anar-te'n. I s'àvia, quant pesa, ara? Gairebé gens, li dic, ara és un vestit lleuger que deixem en terra, al peu d'una planta sense nom que fa flors vermelles encara a la tardor, perquè el seu record també voli lleuger, perquè no ens pesi com fins ara als músculs i a les costelles i no ens enredi filferros de malsons a les pestanyes. S'àvia no pesa, ara, li dic. Avui ja no. I sí, potser li va fer un poc de mal morir-se, perquè morir de vegades deu fer mal, com fa mal néixer alguns cops, però potser no, potser va ser suau, potser de vegades és suau com ho són alguns parts senzills com un somriure, fàcils com un passeig calmós un dia qualsevol de primavera. Morir --anar morint-- deu costar prou algunes vegades, com costa alguns dies deixar enrere l'illa per tornar al brogit de la ciutat, com costa alguns vespres travessar Barcelona en moto i dormir en el silenci del pis sense ella a la vora. Potser fa mal, de vegades, morir-se, pel que deixes i no saps com amollar per més que hagis volgut de debò anar-te'n, per més que hagis dit Estoy muy cansada, per més que hagis preferit anar-te'n del tot abans que oblidar del tot, deu ser dolorós alguns cops morir com ho és de vegades néixer per més que vulguis trepitjar el món amb ànsia. No pesa, s'àvia, ara, li dic. Et deixem en terra amassant la terra i sentim que ets pertot, que ets endins. I respirem en tu.

divendres, 16 d’octubre de 2015

com es compten


A l'alba, Cristi

no todo fue naufragar

m'endevina. Em truca i m'abraça amb la veu. Per què em costa tant preguntar-li si ell també la troba a faltar? En algun moment que no recordo he abandonat l'aigua que ens va unir nou mesos a tots tres en el ventre d'ella i he saltat a un illot de pedres, amb cabra i sense palmera. He amollat la corda de la barca tan ràpid que m'ha cremat els palmells de les mans mentre em fugia, i he deixat de navegar amb ell en aigües profundes --he deixat de ser germana i filla, còmplice i criatura, companya i esquitx de carn bessona dins d'un úter. No he fet cap foguera per enviar senyals de fum ni he escodrinyat el cel amb l'esperança d'albirar l'estela d'un avió. He collit rostolls d'entre les roques per alimentar la cabra i he buscat repòs només en la meva ombra. 
Hauria d'haver sabut que a ell no li calien els senyals de fum. Que no li han calgut mai. Com estàs, fa temps que no parlem. Torno a agafar la corda i atanso la barca al meu illot desolat i abrupte, al meu estúpid illot sense palmera. Parla'm d'ella. Rescata-la, porta-me-la aquí al davant, fes-la caminar damunt les aigües una altra vegada. Digue'm que també la somies, que també hi parles de vegades en la solitud del cotxe, de les nits amb eclipsi, de les autopistes desertes qualsevol nit de tardor tornant de ciutats on no havies estat mai. Digue'm que li has fet un lloc a la barca, a l'oceà, a l'estela dels avions que no vull veure. Digue'm que tornaràs encara totes les vegades que abandoni la barca. Queda't avui amb mi, germà, que ja no sé com es compten els naufragis.          



dissabte, 10 d’octubre de 2015

promeses


El teu llibre promet, t'han dit avui, i has pensat que les promeses no existeixen. Com els condicionals, diuen els savis, com el passat, com el futur, allò de l'ara. El teu llibre promet justament ara que tu ja no creus en cap promesa i molt menys en els versos que diu que diuen que tornaran a venir. Ara que el cos se t'ha tornat a fer crit entrebancat a les costelles i ahir hauries dormit amb algú i avui no sabries ni com rebre una abraçada. Passeges els versos i la febre per una nit tan fosca com les teves nits d'estiu a l'illa i xerres més del compte per no escoltar el vent que et bufa dins l'orella esquerra. 

De tornada a casa, engegues la ràdio del cotxe. A dos-cents metres del teu carrer ensopegues el camió de les escombraries. Respires fondo, atures el motor, deixes la música encesa. I ho plores tot. 

dimarts, 6 d’octubre de 2015

costa amunt

Foto: Carolina Cristóbal Palacios

i et sorprèn com pot arribar a fer-se costa amunt un dilluns després d'un cap de setmana de retrobaments i complicitats. Després de les abraçades, de la plastilina, del pastís que mai no es fa a l'hora que toca i que ens acabem menjant sempre una mica tebi. De les cigarretes índies fumades d'amagat a la galeria, la porta de la cuina mig oberta, amb la germana que em sap, que em mira de reüll, que em diu Tot bé?, que sap que no, que m'escolta i després em diu No ets imbècil, només ets reincident. De l'escalfor de dins quan riu, quan ric. Com pot arribar a enfilar-se sense pietat aquest dilluns inacabable després de les converses al balcó i de les salsitxes amb ceba, dels regals i dels cors de purpurina. De la neboda gran mirant fixament les fotos de la mare clavades al suro amb xinxetes de colors. Un dilluns després del teu missatge imprevist just quan et pensava, just quan desitjava --vés a saber per què avui, vés a saber per què ara-- que traguessis el cap amb un Hola, bonica que em fes el dia més fàcil. Com pot arribar a fer pendent un dilluns de malsons, de nusos a l'estómac i joguines escampades. Un dilluns sense abraçades, sense dibuixos, sense contes. Sense la mare. Com poden arribar a fer-se costa amunt les escales dels dies que són després de tot el que veritablement t'importa. I que no duen enlloc. 

divendres, 2 d’octubre de 2015

buguenvíl·lea


La pluja, avui, t'ha respectat tots els trajectes que havies de fer amb la moto, com si et sabés els horaris i et concedís una, dues, tres, quatre treves en la teva jornada interminable. I encara hauries volgut la ubiqüitat, els universos paral·lels, ser aquí i allà, al Contrapunt escoltant versos que de moment només has pogut llegir i al concert de les Akelarre, a la península fent ponències que no havies fet mai i enllà del mar aplaudint la menuda mentre bufa les espelmes, en el silenci descansat de casa i al seu llit, ara mateix, posats a demanar. Encara hauries volgut més, ho hauries volgut tot, però l'avarícia surt cara i agraeixes simplement que no plogui quan tornes a casa amb l'asfalt mullat, que la roda de darrere no patini encara que a vegades ho sembli i que no et trobis el camió de les escombraries just a tres carrers abans d'arribar a casa. Agraeixes l'olor de branques mullades quan entres al barri i et torna a venir la sensació de fa un parell de setmanes, sortint al pati de l'amiga a les set del matí, quan tothom dormia, amb el casc a la mà i la son a les pestanyes. Tot just s'aixecava el dia i la llum incipient s'escampava suaument damunt de les flors blaves i violetes de la veïna. Vas respirar amb els pulmons plens i vas sentir que t'hi volies quedar. Que t'hi podries quedar. Que era un altre dels llocs del món que et fan espai, que quan hi penses t'omplen el cos de calma, que et són casa. Ara, al teu menjador, mentre somrius a la càmera del mòbil per enviar-li un missatge de feliç aniversari a la neboda, penses que demà diràs a la germana que planti una buguenvíl·lea al porxo. Que faràs una foto de la que us va regalar una fada bona aviat farà un any, quan va néixer l'altra neboda, la més petita de totes, a l'habitació on ara dorms, perquè vegi que encara no s'ha assecat, i que l'espera. Que aquí també és casa d'ella, i de qui estima, i de qui estimi. Si és que hi ha, ben cert, cases d'algú. 

dijous, 1 d’octubre de 2015

va gros


la teva illa s'esborra sota la pluja mentre falten pocs minuts perquè facis anys i a Barcelona fa dies que hem començat el compte enrere esperant que arribis i ens facis una abraçada de les teves, arrencant a córrer per la vorera de casa amb els braços oberts fins a aterrar en aquests altres que t'enyoren. Plou i plou i plou a Menorca, avui, i als mapes meteorològics desapareix la terra i a mi m'agafa un calfred inquiet. Em demano si en deus tenir, tu, de por, aquest vespre. Si voldràs que t'agafin els peus quan els trons facin retrunyir les parets de l'hortal i els llamps esquincin el cel sense estrelles i sense lluna. Si et taparàs les orelles quan xiuli el vent, si et posaràs la caputxa lila com quan buscàvem flors pel camp de vora casa i s'aixecava l'aire fred de març i sacsejaves el cap i arrufaves els llavis, No m'agrada es vent, no m'agrada es vent!!! O si deus dormir tranquil·la, ara mateix, mentre la teva mare ofega la inquietud preparant la teva festa d'aniversari. T'escric l'abraçada per si el mar ens avorta la trobada prevista aquest cap de setmana i et dic, de passada, que he pensat molt en tu aquests dies, en els teus conjurs contra la por, en el teu enamorament preciós, en la teva veu decidida dient-me, l'endemà, quan dic que sí, és que sí, i quan dic que no, és que no, en la facilitat amb què vas trobar-me un lloc en la caseta de nines el meu primer Nadal a la intempèrie. T'escric l'abraçada i te l'envio dins d'una ampolla a mar obert, perquè te la dugui el temporal que aquest vespre atemoreix l'illa i m'inquieta el son a la península. I que per molts anys, petita. Bufa les espelmes abans que el vent et prengui els desitjos.

dimarts, 29 de setembre de 2015

els enamoraments


que està enamorada, em diu, si veiessis com li brillen els ulls quan parla d'ell!, i és com si la tornés a tenir aquí, al menjador de casa, menuda i expressiva, demanant-me que li agafi els peus per travessar la por que li provoca la tempesta de neu de la seva pel·lícula preferida de dibuixos animats. No em costa gens imaginar-la extasiada parlant del nen de vuit anys que l'enamora --li dobla l'edat, però ja ho diuen, que en l'amor això no té importància--, i m'adono que em fa de mirall, que la imagino i reconec l'escalforeta al pit, el somriure permanent, la llum especial dels ulls. Li envejo l'espontaneïtat i l'absència de judici. Ningú no li diu que no estimi, que no expressi, que no en parli. Li envejo l'espai que habita lliurement, sense expectatives ni enyoraments, sense exigències ni normes. Intento imaginar com deu ser estimar així, desitjar així. I taral·lejo una rumba com un mantra, sense nostàlgia i sense condemna. 

dimecres, 23 de setembre de 2015

i concloem


i els moments de mirar enrere 
et faran gràcia i et faran mal


mira enrere, el pare, aquests dies. I l'assalta el neguit d'haver pres decisions des de la por. D'haver-les mantingudes estintolades en una lleialtat que ara no sap si té sentit. Parlem més que mai aquests dies. Parlem i concloem que l'amor no es comercia. Que tanmateix els anys viscuts amb plenitud, tant si ens vam equivocar com si no, valen sempre la pena. Que ell no seria aquí si. Que tampoc no seríem aquí nosaltres. M'escolta quan li dic l'enamorament i el desig, l'enyor i la tristesa. Per primer cop no em diu Tens la pell molt fina, per primer cop obre molt els ulls i diu Si que em sap greu. Parlem i concloem que Déu estima a canvi de res. Que a la guerra era normal que els nens petits tinguessin por de les bombes i fessin promeses morts de pànic en un soterrani. Que la vida dóna per viure moltes vides. Que la mare, sens dubte, era la més dona més bonica del barri de Forestal. I que cap dels dos no podem parlar d'ella sense aquest nus d'ara mateix, sense aquesta gratitud incommesurable.


dilluns, 21 de setembre de 2015

el meu amor petit


M'explica que un alumne li ha donat records "de part de la meva mare". "I qui és la teva mare?" Repeteix el nom i en comptes de recordar-la a ella imagino només aquest noiet de dotze anys que no conec i que segur, segur, deu tenir els seus ulls. Que seurà en un dels pupitres de fòrmica des d'on vaig passar tantes hores, a la seva edat, somiant desperta el rostre i el cos i el somriure de la seva mare. I ve tot com si no fos ahir, com si no fos un somni (el meu amor petit, com de mentida...), vénen les ruïnes de l'amor ocult, la delícia inconfessable del secret, la meravella i la covardia, la ignomínia pública, els xiuxiuejos burletes al pati de l'escola. Tornen el pànic i l'autoodi, els dietaris delators cremats en un pot de llauna al balcó del pis de Meridiana, les idees de suïcidi, la paràlisi, el sistema nerviós construint un mur que havia de deixar-la a ella, per sempre més, a l'altra banda. Però sobretot ve l'amor, intacte, sense cendra i sense fosca, com si no hagués marxat mai. Ve l'amor i inunda el pit de lava calenta, desfent els maons que aquell dia van tapar-li el rostre i el cos i el somriure. Ve l'amor i no esborra res, ni ressuscita els mots cremats a la foguera, però fa que tota la resta hagi valgut la pena. Tota la resta. Això és el que queda, dèiem ahir, i amb això comencem. Amb això seguim i no reculem. Ni a les aules, ni enlloc.  





dijous, 17 de setembre de 2015

encara no saber

Escultura de Carlos Gavilán

tornar a l’amor
—tornar a la branca
al brot,
a la ferida

tornar a l’amor
al teu somriure sense oblit
al teu port sense tempesta

tornar
           al brot
—àvia,
 mare,
germana—
            que ens sostenia

tornar a la ferida
que va esqueixar la branca
tornar a la blanca
resina de la mort
enganxada ja per sempre
al tou delicat dels dits

tornar a la branca,
tornar al brot,
tornar a la ferida

encara no saber
en quin moment acabaràs de caure

(Poema i escultura inclosos en l'exposició 10 Anys Taller BDN)

dilluns, 14 de setembre de 2015

que no faci durícia


(...) 
el meu silenci
és un riu d'aigües fosques
cap a tu
(...)
Anna Montero


i ara penses que ella sabria dir-ho. Que sabria escriure exactament el que se sent quan et sents com ara. I que ho faria fàcil, com si no li costés gens. I que ho faria proper, i autèntic, i bell. No bonic, ni sensible, ni totes aquestes coses que diuen quan parlen del que les dones escrivim. Autèntic, bell, proper. Real fins al moll de l'os --vida fins al moll de l'os. Penses que ella sabria dir-ho i que a tu et calmaria llegir-ho. Que aniries a dormir sense aquest cabdell de filferros enredat a les costelles. Ja no creus que algun dia arribis a trobar les paraules del desig, ni saps gaire de què et servirien ara. Més aviat creixerien com arrels que sobresurten de la terra i et farien ensopegar una vegada i una altra. Val més no burxar les punxes, t'han dit avui, esperar que surtin soles, demanar secretament que no facin call. Renunciar als mots, tancar la llibreta a la tauleta de nit, agrair l'habilitat admirable que ha aconseguit fer-te riure i somriure aquests darrers dies. No burxar i confiar que la pell pugui tornar a rebre algun dia la carícia, que el bes torni a fer tremolar el cos com si la pena d'avui no hagués existit mai. I enviar un missatge dins d'una ampolla amb el desig que ella torni a escriure, que et digui dient-se, real fins al moll de l'os, vida fins al moll de l'os.

dijous, 10 de setembre de 2015

cases casa


un vespre de retrobaments i cerveses, de projectes i horitzons que s'obren sense que ho haguessis previst. O sí, perquè fa dies --fa nits-- que somies cases que et són niu i et són refugi, que respiren verd i obren finestres perquè l'aire no s'enrareixi. Que t'abriguen el cos les nits d'hivern que encara han de venir. Cases niu, cases verd, cases casa. Dir la ràbia ha fet desaparèixer la ràbia. Queda l'esgotament, una última nit en blanc --ara mateix dormiries dotze hores seguides si els dits no t'haguessin dut fins al teclat després del vespre de retrobaments i cerveses, de projectes i horitzons, d'abraçades amigues que travessen l'ànima i la calmen--, queda l'estranyesa dels anys de bloqueig i dels bucles infinits, absurds, desconcertadament inútils. N'aprendrem, aquest cop. Tu mai no vas callar el dolor, ni la pena ni la ràbia, i tothom va estimar-te fins a la pols de les cendres. Jo vaig estimar-te i t'estimo fins a la pols de les cendres. El que eres, el que ploraves, el que reies. Les teves bromes fàcils, els teus jocs de paraules, la teva tendresa disfressada de brusquedat. I t'he enyorat tant avui, t'he recordat tant avui, amb el teu vestit d'estiu esquitxat de flors vermelles, amb les teves mans rugoses que sempre feien olor de ceba, olor d'all, olor de farina, amb la teva presència incontestable, la teva veu fosca, les teves cançons desafinades. T'he enyorat tant avui, t'he volgut amb mi tant avui. "Qué pasó, mijita?", m'hauries dit fa uns dies, si m'haguessis vist trencar-me un migdia lluminós de diumenge. I jo t'hauria dit, com va dir la neboda després de caure, "en ves de fer així he fet una voltereta i m'he fet mal aquí...", en comptes de fer el que volia he girat a l'inrevés i m'ha tornat a esclatar el dolor a la cara. I fa mal, molt de mal, t'hauria dit. I tu m'hauries agafat el cor i hauries bufat damunt de la ferida --sana, sana, culito de rana--, i jo hauria estimat per sempre la teva veu fosca, el teu taral·leig desafinat, la teva olor d'all i de farina, de cuina de casa, de casa casa.  

dilluns, 7 de setembre de 2015

ni un segon

fotografia de Manel Zaera

torna, capritxós, el fred de sobte, i t'enxampa amb pantalons curts i sandàlies damunt la moto, camí de casa. Constates que encara tens la pell i la història arrapades al cos, però el verí s'ha dissolt una mica, expulsat pels cops de puny que vas descarregar ahir contra el sac de boxa. El vas sentir després, amb els músculs lassos i l'ànima momentàniament en blanc. Lliscava per la carn obrint-se camí a través de les artèries, i abandonava el cos com un esperit malèvol destorbat per la pregària atroç d'un exorcista. Al vespre ja no t'espesseïa la sang i t'hi cabien les cançons, l'agraïment i la tendresa. No saps quants assalts et queden encara abans que l'odi es transformi en alguna cosa semblant a la indiferència, però la primera descàrrega ha obert definitivament la veda. Calia només acceptar l'esqueixament, el cop de puny a les costelles, la humiliació i la impotència, el teu ventre partit en dos com l'asfalt esquinçat pel terratrèmol, i les restes de l'orgull sostenint-te amb prou feines a costa de negar el dolor, de negar la ràbia, de negar aquest odi que ja no vols a dins. Calia només admetre't l'ombra com t'admets la llum. I no dubtar ni un segon quina vols continuar alimentant. 

diumenge, 6 de setembre de 2015

primer round


Fue necesario, dieciséis años atrás, rellenar, emparedar y, luego, olvidar la abertura que el asesino había excavado en su vida. Y ahora se abría, brutalmente, ante sus pasos, sin razón.
Fred Vargas, Bajo los vientos de Neptuno


sense raó. Brutalment. Davant les passes que fins fa uns segons confiaven encara en el present mentre drenaven la tristesa inevitable sense pressa i sense pausa. Brutal, imprevista, fent la traveta quan miraves amunt cercant el cel de l'enèsim laberint, quan et semblava haver-lo entrevist darrere quatre núvols esparsos. La ràbia és negra i profunda com el pou de tots els teus vertígens. Com l'odi que vomites per la boca quan arribes a casa. Has deixat de ser la noia-complaent-de-somriure-bonic-que-ho-entén-tot-i-tot-ho-perdona per convertir-te en la dona que reconeix la ferida, que crida avui per escopir el dolor antic, el dolor callat, el dolor no permès, com si estigués parint un monstre que li esqueixa el pit amb una brasa. La dona que no perdona --almenys no avui, almenys no ara--, que si pogués s'arrencaria la pell i la història i les llençaria al mar. La que decideix no fer mal a ningú però s'enfunda els guants de boxa i descarrega sense treva els punys contra el sac inert com si tingués al davant el rostre que tantes nits ha somiat que escopia, que bufetejava, que destrossava sense cap pietat. La que es permet dir en veu alta la ràbia i la pena, la que destrava les mandíbules amb insults impossibles sense por que les monges li rentin després la boca amb sabó. La que supura fel i pus mentre l'antisèptic li crema les entranyes, la que sap que no té cap altra manera de tornar a tenir l'ànima neta, la pell preparada perquè s'hi cusi amb calma la cicatriu --la de l'esqueixament més antic, la que tancarà sota seu l'únic esvoranc que ha aconseguit doblegar-la. Una marca que també estimarà algun dia, ben segur. Com totes les altres. 

dimarts, 1 de setembre de 2015

she never smiles


The moon in the bureau mirror
looks out a million miles
(and perhaps with pride, at herself,
but she never, never smiles)

Elizabeth Bishop, "Insomnia"

la veig ara mateix, des de la finestra de casa. La miro i em sap una mica de greu que comenci a minvar. També minva l'estiu, encara que no ho sembli, però no sé si això em sap greu. La miro minvar i enfilar-se damunt del pati del casal d'avis i penso que també és bonica aquí, en aquest racó privilegiat de la ciutat, amb cel pertot i cases baixes. També aquí. Si hi fossis, brindaríem amb vi negre per l'última lluna plena d'estiu. Si hi fóssim, aniríem fins al final del poble, just on comença la negror inquietant del camí d'Alendo, per posar a prova la nostra valentia i espiar el ple entre les branques fosques dels arbres. Apamaríem la por i sabríem que aquest neguit no té res a veure amb el que es respira al bosc, en el camí que s'enfila a llevant. Allà hi ha milers d'ulls que et vigilen i ni la pista forestal, ampla i sinuosa, aconsegueix que et sentis segura. Fa cinc anys ella va sentir el mateix. També va girar cua i va sortir amb passes ràpides del bosc, com expel·lida per un exèrcit de forces estranyes, invisibles però tangibles, a tocar de la pell, que li acaronaven les espatlles amb remor de teranyina. 
Potser algun dia ens atrevirem a tornar al bosc. Apamarem el dubte, respirarem la por, conjurarem l'halo ataronjat de la lluna. I canviarem el final de tots els contes. 

diumenge, 30 d’agost de 2015

la meva càmera no fa fotos xules de la lluna


Pida un deseo, mi niña, diu ella, que aquest vespre és com una mare immensa, com una mare infinita. Des del primer plat que hem anat traient el cap pel balcó, ara l'un ara l'altre, per veure si la lluna es decidia a sortir darrere les muntanyes. És la reina de la nit que hem estat esperant tot el dia, però que ha hagut de compartir el tron amb altres esperes que ens han omplert d'il·lusió aquesta setmana: el dinar de comiat, la instal·lació dels artistes a l'ermita de la Mare de Déu de la Serra, la taula llarga per al darrer sopar. Demana un desig. Com si fos el teu aniversari. Com si te'l meresquessis. Com si el volguessis de veres i sense dubtes. Demana un desig.

Al carrer, just allà on s'acaba el poble, la reina ens ha rebut amb un halo ataronjat que l'envoltava, com un vestit de festa. Última lluna d'estiu. Camins de bosc, pors ancestrals, històries de milicians durant la Guerra Civil, de famílies que fugen de l'holocaust, paisatges inquietants damunt del llenç dels pintors. Demana un desig. Com si te'l meresquessis. Com si el volguessis de veres. Com si fos avui el teu aniversari i bufessis l'halo ataronjat de la lluna.

divendres, 28 d’agost de 2015

aquest trosset de vida


So you're with someone
that makes you feel like one of those men 
who is invincible.
I'll go home tonight,
pour a glass of wine,
tell myself how pretty I am.
Just don't tell me more
and I'll be fine.

Cèlia Pallí, "I'll be fine"


servir-te un got de vi, repetir-te que ets bonica, que tornaràs a estar bé. Somriure recordant que un dia vas pensar que amb ella hauries fet allò de les novel·les, tancar-vos dos dies sencers en un hotelet de la costa i no sortir per res de l'habitació. Recordar també que algun matí d'hivern es feia el miracle i els condicionals deixaven de fer mal una estona --et besaria, t'acaronaria els dits sobre la taula, et diria a cau d'orella el que em torna al cos i al cor totes les hores que no ets a prop--. Que algun vespre eres capaç, fins i tot, de descartar els subjuntius --tant de bo pogués tornar a dormir una altra nit amb tu--. Que el plaer era tan difícil de contenir com el dolor. 
Adonar-te que el que més trobes a faltar és que es giri i es deixi abraçar per l'esquena. Assumir, sense retrets ni culpa, que vas fer justament tot el que sempre havies dit que no faries. Riure't dels teus manuals de supervivència previs a les catàstrofes, brindar per tu i per la teva poca traça. Pel teu desig desbordant de vida els dies que la mort s'entestava a sotjar-te darrere els vidres de casa. Tornar a les cuines que et són refugi, seure a prop de les teulades, deixar-te guiar pels gats al camí d'Alendo, encendre somnis als peus de la santa substituïda i menystinguda, caminar amb compte de no trepitjar cap serp. Estimar aquest trosset de vida que se t'ha fet sorra entre els dits amb tot l'amor que encara et queda. 

I no (fer) gaire cosa més.

    


sharing


busque paraules per dir 
la teua absència, 
aquest estiu que un vent sense nom crema.
(...)
Anna Montero


"És la meva església", em diu, "hi té gravat l'any que jo vaig néixer i l'any que va morir la meva mare". M'ofereix un te que em transporta als meus dies a Irlanda, la terra que l'acull des de fa anys, i em somriu amb una tendresa que no he sabut trobar en els seus dibuixos atapeïts de ratlles nervioses, enèrgiques, negres. 

"I miss my mum", diu de cop i volta. 

"I miss mine too".

I no cal res més. Avui ja no (em) cal res més.



dimecres, 26 d’agost de 2015

que no hagis descobert encara mai


la tinta que els dos vam estalviar-nos
la gasto ara per dir-te
que plou, que fa fred,
que res no abriga prou,
que l'hivern és com equivocar-se.

Manuel Forcano, "VI.Carta", Corint 

Agafo fred llegint a l'ombra en un revolt amagat del camí de Burg. Descobreixo Forcano (I el fred de no saber què contestar-te) i assaboreixo a soles i en silenci l'impacte de les primeres vegades. No saps com envejo que no haguessis escoltat mai abans Silvio, va dir-me un dia fa molts anys, i en aquell moment no ho vaig acabar d'entendre. Una mica sí. Com el primer dia que vaig beure mate, com el primer cop que vaig tastar les nous de macadàmia. I afegiria avui, tant temps després, com el primer cop que vaig besar-la, com la primera olor que em va quedar impresa en el cor del desig, com la primera cicatriu que vaig estimar en el cos d'una altra. Forcano diu l'hivern i jo agafo fred al camí de Burg, però l'estiu m'esclata a fora i a dins, com una primera meravella. Aquí tot és tan verd que t'inunda. Torno al poble pel camí del sol, de cara a les muntanyes que al vespre seran blaves, i enfilo un mantra de desitjos que avui no semblen gens inabastables --dies d'estiu i de verd, verdures acabades de collir de l'hort, passejades sense pressa, una casa que faci olor de llenya, una cuina gran, corredisses d'infants, capbussades al riu, paraules que no hagis descobert encara mai.


dimarts, 25 d’agost de 2015

fins l'ombra

t'estimo fins l'ombra


el que ara escric es capbussa en ombres mentre el que visc fa esclatar la llum damunt de les teulades. No són del tot meves, les ombres que busco anomenar, i tampoc no ho és del tot la llum d'aquests dies a la muntanya. O ho són però semblen un reflex, un mirall bellugadís i incert, de lluna pàl·lida. Potser per això no m'incomoda la primera persona i se'm fa un poc més fàcil conjugar els verbs en present. Torno a trepitjar camins enyorats, retrobo persones estimades i estimables, fotografio paisatges que conec de memòria, recupero olors que recorden la vida. Somric molt. Torno a menjar amb gana, amb ganes, amb gratitud. Brindo amb ulls lluents d'alegria rescatada, de felicitat efímera pouada d'algun aqüífer que desconec i que encara em deu córrer per les venes. I dormo un altre cop profundament, com una criatura.

Darrere els mots i a l'obaga del camí, respiren sense pausa la meva ombra i la meva llum --l'enyor de tu, el desig de tu, les cendres sense repòs, el somriure que em sobreviu a totes les ventades. 

dimecres, 19 d’agost de 2015

tan valenta


decidir que reduiràs la por a la mínima expressió. Que no et posaràs la tireta abans de la ferida. Que no avançaràs cap futur. I aconseguir-ho. Sobretot, aconseguir-ho. Omplir els teus dies de repòs, de capbussades a l'aigua gelada d'un riu, de riures d'infants i cançons dins d'una furgoneta. No poder deixar de mirar el cel. Aturar-te en el paisatge i que se t'aturi tot a dins: la pena, les presses, l'enyor, el desig tallat en sec. Respirar i que passin coses --que es moguin les peces del teu món com si fossin un Tetris i gairebé en puguis sentir el clec-clec a mesura que van encaixant les unes amb les altres, encara que continuïn deixant forats buits, encara que no prometin cobrir-te les espatlles per sempre. Que desaparegui l'amenaça només amb una bufada, amb un sospir, amb un mirar a una altra banda --a les ungles dels peus, als voltors que planegen damunt els camps de Castella, als rínxols de la germana. Avortar la por per decisió pròpia, per decisió lliure, i haver-ho pogut fer només després de dir-la, després de dir-te-la, després que m'abracessis. Sobretot, després que m'abracessis. I pensar només la xocolata calenta i l'ensaïmada que compartirem algun dia i que m'he merescut per haver estat (tan) valenta.   

dilluns, 17 d’agost de 2015

en cada revolt


Viatgem, et va dir un estiu, per trobar a faltar els qui ens importen. Per enviar postals de paisatges amb boscos i platges paradisíaques a qui sigui que enyorem, a qui sigui que ens ha vingut al cap en cada revolt dels dies de parèntesi. Viatgem per trobar a faltar la gent que ens importa, va dir, i era bonic, perquè volia dir-me que m'havia trobat a faltar, que li havia vingut al cap en cada revolt dels dies de vacances, que tenia ganes de retrobar algun dels nostres racons clandestins sota les voltes d'una plaça o en un bar de menús de l'Eixample, de tornar-me a besar amb urgència a l'ascensor del pis de sa germana. Era bonic que ho digués però no deia res dels viatges de buit, dels que comences sabent que qui sigui que enyores, qui sigui que t'ha vingut al cap en cada revolt de les nits de parèntesi, no serà al lloc de sempre quan hagis tornat. Que tampoc hi seràs tu. Que no saps, de fet, on seràs tu. I que l'enyor no esgarrapa de veres fins que no has obert la porta de casa.

dissabte, 15 d’agost de 2015

lo que eres



tienes miedo a que te hagan daño
y te haces daño con tanto miedo
Chavela Vargas

lo que eres me basta


quan t'enamores d'un camí i entens que podries recórre'l una vegada i una altra, d'anada i tornada, tots els dies de la teva vida. O quan arribes a un raconet de món a 1.305 metres d'altitud i t'adones que ja no podràs deixar de tornar-hi. Respires i passen coses --falciots a Sitges, tempestes a Farrera, el cel inacabable de Sòria des de la finestra d'una casa que voldries que fos teva, o l'olor d'ella, fugissera i irreal, en un carrer a centenars de quilòmetres de la seva pell. Tornes a taral·lejar cançons en una furgoneta atrotinada, camí d'on et portin, i a cada quilòmetre et sembla que oblides on tenies amagades les pors, on havies arraconat les ferides. Torna una cançó i agraeixes haver viscut almenys un moment que hauria pogut fer-te escriure aquella frase --mai seré feliç com ho he estat aquesta nit--, i alguna cosa es posa a lloc, com quan t'enamores d'un camí i saps que podries trepitjar-lo repetidament tots els dies de la teva vida, com quan trepitges una terra i te l'estimes per sempre, com quan entens que només val la pena quedar-se a la vora de qui en tingui prou amb el que ets.


dimarts, 11 d’agost de 2015

partim pel març amb la ventada



serem cinc-centes, serem mil
"Cançó de fer camí", M. Mercè Marçal

crear la possibilitat. Que en el moment en què et sembla que el cel no s'obrirà mai més i que caminaràs per sempre amb el pes d'aquesta xafogor que t'empantanega les neurones i t'afluixa les ganes, apareixen cares conegudes que no sabies que, i et sents una mica menys en fals, una mica més en terra. I comença a afluixar-se el nus i es crea la possibilitat, el miracle. I t'enamores a primera vista d'uns versos que diuen el teu amor, la teva mort, el teu desig. Així, com qui no vol la cosa. Com et vas enamorar d'ella una tarda qualsevol de novembre. Com t'enamores dels llocs on després no pots deixar de tornar. Mastegues els versos que ja formen part de tu i dius els teus i el món torna una mica al seu lloc, o almenys a algun lloc que no trontolla. I llavors apareixen ells. I ve l'Ovidi com si hi fos de cos present. S'esquerda alguna altra resistència, una que et premia la columna a l'alçada dels omòplats, amb doble nus. I apareixen elles, una a una, totes les dones que ens han obert camí, totes les dones que han parlat abans, que s'han plantat abans, que han lluitat abans. Les que ens conviden encara, des del record poderós de la seva vida lliure, a ocupar el nostre espai sense demanar perdó i sense demanar permís, a fer nostra la nit, a ser cinc-centes i a ser mil. Apareixen elles i ho plores tot. I la trencadissa no et deixa estelles enlloc. Fugen avall, avall, cap a la terra, mentre s'obre l'horitzó sense cap línia: les abraçades dels Davids, les trobades imprevistes, l'aigua increïble d'una platja que no havies trepitjat mai, el mar que arrela, l'olor de sal i de pins que et fa enyorar la teva illa, el far de Barbaria a les dues de la matinada, les dones valentes que t'ensenyen a no callar, a no sucumbir. I davant teu, un altre cop, tots els camins possibles.




divendres, 7 d’agost de 2015

com si encara tinguessis dies

Foto: Marta Pérez Sierra

Saudade las mujeres que dejaron de sentarse en el sillón de flores, las que hablaban y reían y eran tan fuertes que parecía que la vida no iba a poder vencerlas nunca. El eco de su risa, de su voz (...)

"También esto pasará", Cartografiando el vacío

Are you really here
or am I dreaming?
I can't tell dreams from true
for it's been so long
since I have seen you
I can hardly remember your face anymore

"If you want me", Marketa Irglova / Glen Hansard

la corba harmoniosa de la teva lletra disciplinada a les pàgines d'una agenda de quan encara tenies dies. El bolígraf contundent, sense dubtes. Sense remordiments. Gargots desacomplexats quan equivocaves una paraula. Una línia recta, horitzontal, per ratllar la frase que ja no, per encetar-ne una altra o continuar la primera des d'un altre revolt. La teva lletra perfecta esculpida a cops de regle per una mestra que adoraves. La teva lletra sense tu. La meva lletra sense tu. La butaca verda de flors menudes sense tu. La meva vida vacil·lant, dubtosa, en diagonal, atapeïda de culpa, sense tu. Els meus dies sense agenda, les meves hores mudes, el meu dolor callat, sense tu. El meu amor imperfecte recosit a cops de des-amor, a cops de des-desig, sense tu. Les arestes esmolades de la meva lletra petitíssima que té por d'equivocar-se i s'amaga entre les línies de la quadrícula perquè no la jutgin, perquè no la condemnin, perquè no la des-estimin. Sense tu. Sense. 

i tots els somnis meus encara amb tu. Com si encara tinguessis dies. 







dissabte, 1 d’agost de 2015

a la primera capa de la pell

Mateus André

helicòpters al cap quan torno a casa amb metro. Sempre que tinc helicòpters al cap em transporto als dies en què et vaig conèixer --als dies que vam fer l'amor, vull dir, després de moltes nits de desig callat a l'altra banda de la barra del bar, a l'altra banda del meu món fix, esmorteït, covard. Els dies --les nits-- que tinc helicòpters al cap torno a tu i al desig i a l'alegria rara dels vespres de lluna plena que t'escrivia tronades declaracions d'amor a la llibreteta de les comandes, amb el suport etern i còmplice de l'amic de l'ànima, i la música d'abans, i la música de després, i el cos que oblida totes les noses i balla, simplement, com si ningú l'estigués mirant. Helicòpters al cap o disfressar de celebració totes les fugides i acabar celebrant, finalment, qualsevol cosa, i entendre què collons volia dir allò de l'ara, allò de l'aquí, la pluja d'estiu i les sandàlies xopes i aquesta olor d'asfalt mullat que ho omple tot i no cal res més. I des de casa es veuen els llamps però no vull apagar el mòdem perquè vull escriure això, els helicòpters al cap i l'embriaguesa dolça dels dies de novembre sense límits, sense impossibles, sense revolts. Helicòpters al cap i la pluja als peus, i les ganes rescatades del no-res, "Vine, va, que nedarem despullades al mar", ella que mai no s'ha tret el biquini a la platja, i la neboda que riu, que no sé si ens ha entès però que també em diu "vine", vine demà, i em demana que l'agafi a coll a les escales mecàniques perquè té por d'engrunar-s'hi els peus. Els peus. Agafa'm els peus, petita, que si tanco els ulls em sembla que caic, però no caic. No caic. I demà anirem al mar. Sense helicòpters però amb tots els records (els de llavors, els de fa uns mesos, els d'ahir mateix) a la primera capa de la pell.    

dissabte, 25 de juliol de 2015

al mar


Fem la guerra als coloms insolents que insisteixen a envair la nostra taula mentre ens partim uns fideus orientals i una amanida en una terrassa encara amb massa sol. Recordo Lisboa, un tumult d'ales negres abocant-se damunt la taula del costat i devorant les restes de menjar dels clients que acabaven de marxar, i només torna l'angúnia, que s'assembla a aquesta d'avui però sense el riure d'ella, que li ve de més enllà d'endins i se m'emporta als dies que l'alegria era fàcil. Foragitem els coloms entre fàstic, ràbia i riures, i volem pensar que han estat els astres els que ens han dut aquests dies la fúria i el neguit. Que no és la pena, que no és l'enyor, que no és l'enèsim matí de filferros al coll i pedres al pit. Que no és el joc dolorós que et deixa fora del cercle, sense cadira, i ja no saps si fa més mal quan et deixes guanyar al primer intent o quan hi poses la vida sencera, el desig sencer, l'ànima sencera. Demà tornarem a nedar juntes al mar, perquè al mar no hi ha ni cercles ni hi ha cadires.  Perquè hi podríem renéixer o morir, i qualsevol cosa valdria la pena.     

dijous, 23 de juliol de 2015

estries


L'anorexie m'avait servi de leçon d'anatomie. Je connaissais ce corps que j'avais décomposé. Il s'agissait à présent de le reconstruire.
Amélie Nothomb, Biographie de la faim

eres forta i bonica com un arbre
"Residència I", I Déu en algun lloc

les meves estries. La pell de disset anys que no vol la carn, que l'expulsa, que l'escup, que la vomita a força de dejunis i d'absències. La pell que s'esquinça, que busca camins en el nou mapa buit, en el bosc convertit en poc temps en un desert assedegat --en un desert afamat. Terra erma, forat negre, exili irreversible. Esvoranc després del terratrèmol. Les meves estries, tossuda pell que recús les vores de l'abisme fins que arrela l'ànima ben endins perquè no vulgui tornar a enlairar-se. Perquè quan li arribi l'olor del mar no desitgi res més que aferrar-se al cos que es llença a l'aigua --que recupera el desig, que recorda una altra pell, que compta un a un tots els petons que encara li faria. Les teves estries són l'arrel d'un arbre, diu l'amiga. Les branques d'un arbre, el brot d'un arbre, la ferida d'un arbre. El meu arbre.