dimecres, 26 de novembre de 2014

i totes les dones fortes


tornes a cuinar, aquest vespre, però avui no és per buidar el cap i el cor, avui és per omplir-los, perquè vessin, perquè et tornin a bategar les ganes sota la pell. T'han dit que vénen a sopar, que es queden encara uns dies, i no vols pensar que aviat tornaran a l'illa i els trobaràs a faltar tant. Només penses que arribaran d'aquí a mitja hora, d'aquí a una hora, d'aquí a dues, i encens fogons i remenes calaixos i rescates ingredients impossibles de l'infern de la nevera. La cuina, avui, no és un refugi. És una terrassa immensa amb vistes al mar on hi cap tot el que et fa --les abraçades dels nebots, la mà de la menuda que t'aferra un dit i saps que ja no podràs deixar-la anar mai, la força de la germana, els globus de colors, un pastís de xocolata i taronja a punt de cremar-se al forn. I alguna tristesa petita a les butxaques, i les finestres que s'obren després que es tanquin totes les portes, i totes les dones fortes que t'acompanyen.

dijous, 20 de novembre de 2014

en silenci


No vull viure en condicionals. 

No vull que la música em giri l'esquena

i no poder passejar descalça damunt del pentagrama. 

Escric endins, avui. A la rebotiga. 

En silenci.

dimecres, 19 de novembre de 2014

com una ferida lletja

Webvilla
Cuando estoy en la cocina, cocino;
cuando estoy con las gallinas, gallino.
Teresa d'Àvila


Per buidar el cap i el cor et tanques a la cuina i prepares carmanyoles amb el que trobes pels armaris. Tot tallat ben petit. L'Univers concentrat en la fulla esmolada del ganivet i la tristesa a les butxaques, feta engrunes. Sense música, aquest vespre. Silenci a fora i a dins. Ca nostra és dins teu, t'han dit avui, i ara et preguntes si sota la pell, si darrere les costelles, si en cadascun dels músculs que se't tensen aquests dies per contenir el desig obert en canal com una ferida lletja. El ganivet entre els dits i la por ancestral del tall irremeiable, de la carn esberlada i la pell marcada per sempre. Mai més la mateixa. Com tu, penses, que ja no ets aquella noia que es deixava pintar l'esquena amb partitures de Pink Floyd perquè encara no saltava, encara no moria per sempre a la carícia i al tacte. Que regalaves tendresa a canvi de desig --que no sabies d'aquest desig d'avui, tan teu, tan de dins. Que t'enfilaves escorpins a les espatlles i tornaves a morir una mica enmig del riu quan arribava la fiblada inevitable. Que estimaves les cicatrius alienes i no sabies gaire com cuidar les teves. Amagues els dits endins i talles la ceba a poc a poc, com si caminessis damunt d'una corda fluixa. No tens la pell per a més esquerdes, no tens el cos per tirar-te al buit sense xarxa. Espetega l'oli al fons de l'olla. Encara et fan més pànic les cremades. I ara no saps què faràs amb el desig que has desat als armaris que acabes de buidar.

algú que t'arreli

José María Cuéllar

la intempèrie és una plaça deserta un vespre d'hivern
i tu, la casa que estimo,
tancada amb pany i clau.
"Intempèrie", Autisme. Trenquem el silenci amb la poesia

El tercer dia, un refugi breu però suficient --demaneu i se us donarà. Les amigues amb la farmaciola, que no fallen mai. Sempre n'hi ha alguna de guàrdia. No saps encara per què t'ha fet un nus aquesta frase, algú que t'arreli, potser et moriràs i no trobaràs mai la manera d'arrelar-te, com pots esperar d'algú que ho faci per tu. I en canvi un vespre d'estiu vas sentir que eres capaç de donar-ho tot, absolutament tot, fins les arrels. Que podries estimar-la sempre. Te'n recordes? Te n'hauries anat amb ella on fos que la duguessin els seus somnis, les seves ganes, el seu voler. N'hauries tingut prou que no perdés mai la llum dels ulls, el somriure entremaliat, aquella manera de riure. Algú que t'arreli, ha dit l'amiga, i tu has recordat tres cases amb les portes tancades i llum darrere les cortines, i el teu cos cansat al mig de la plaça deserta, damunt de les llambordes. I en canvi aquell vespre d'estiu la miraves i pensaves que no t'importava arrencar-te les poques arrels que has anat inventant tots aquests anys --els carrers del teu barri, aquest pis amb lluna i balcó, el pi del casal d'avis-- per seguir-la on fos, si ella volgués, si hagués volgut, si. Et tornen a cremar tots els condicionals a les mans, i el present és solament un vespre fred de tardor i unes paraules amigues que t'acotxen i et són bàlsam i carícia. T'arreles a aquest amor que al capdavall et fa un poquet millor, un poquet més desaferrada de tu, un poquet més generosa. I també un poquet més vella, més cansada, més trista. Almenys avui, almenys aquesta nit, almenys aquest novembre.

dilluns, 17 de novembre de 2014

un poc de refugi

Amanda Sandlin
trobar la sortida
no deu ser tan important com et penses
I Déu en algun lloc

has pujat fins aquí dalt amb l'esperança que albiraries el refugi. Però només hi ha una altra vall nua i encara un altre cim al fons, una baula més d'aquesta cadena de muntanyes que sembla que no hagi d'acabar-se mai. Potser val més que no s'acabi. Probablement no vols que s'acabi. Però agrairies, aquesta nit, un poc de refugi. Mitja teulada, ni que fos, i un tros de paret que aturés el vent. Una manta suau d'aquelles que pesen tant, i una bossa d'aigua calenta. Guants de llana amb dits i un miracle de brou bullint entre les mans. Has tornat a dormir abraçada al coixí --no ho diguis a ningú-- i has fugit dels versos perquè avui no podies suportar que et remenessin gaire l'ànima. T'has tancat a la cuina a pelar patates i a fer bullir bledes i a buidar la ment, que no deixa de ser una mica com buidar el cor. I has fet un altre esforç per enfilar-te a l'enèsim cim, i només hi havia una altra vall pelada, i encara un altre pic al fons, una baula més d'aquesta cadena que se t'està rovellant a les mans. I cada cop més fam. I cada cop més fred. I el refugi a les ganes soterrades sota la pell.


dissabte, 15 de novembre de 2014

mentre no acabis de caure del tot

Stefan Gessert
Em tornes a reconèixer per la veu i tot seguit t'enfiles per viaranys inaccessibles. Valparaíso, tornes a dir, i el cerro, i dónde está tu abuela. Avui em fan menys mal els teus laberints. Penso en ella, que un dia va dir-me Conta-li coses, i et vaig contant, mentre mig t'adorms i mig m'escoltes i no. I se m'acut que en la vida que a vegades imagino que podries tenir si no fos que un dia vas començar a anar-te'n, jo no estaria com estic ara, explicant-te que el desig, que la tendresa, que la por. Que no m'asseuria un vespre de tardor amb tu a dir-te que l'enyor, que la gratitud, que la dificultat d'anar soterrant les ganes sota la pell. Que potser ni m'hauria atrevit a contar-te mai que ella, que elles, que des de sempre. Que potser encara em somiaries nòvios i fills, una casa al camp i algun gos fidel o un gat amorós, i jo faria mutis per la porta del menjador. Si no fossis qui ets ara, no estaria explicant-te que les retrobades, que els missatges inesperats a la bústia de veu, que les casualitats no casuals i el vertigen en espiral a la boca de l'estómac. Que el malson. Que la por. Que la força. Que fan menys mal avui els laberints per on te'm perds. Que seguiré contant-te coses, demà i demà-passat, mentre no acabis de caure del tot.

dilluns, 10 de novembre de 2014

en cap de les dues

Shayna Hobbs
t'han escollit un nom que llisca quan el dius i que sosté en només tres lletres la suavitat i la dolçor que van acompanyar-te el dia que vas néixer. Miro com dorms en el cotxet, tranquil·la i confiada, i recordo la teva mare el dia que va parlar-nos del desig de tenir-te. Sense venir a tomb, sense que respongués a cap pregunta o a cap interpel·lació --sense voler, doncs, convèncer ningú, parlant simplement des d'ella, des del seu voler, perquè sí, per compartir-lo--, va començar a explicar-nos el que la movia a esperar-te, a crear-te, a parir-te. El que l'empenyia, des del cor de les entranyes, a buscar-te, tot i que fos difícil, tot i que li cremessin encara al cos dues cicatrius traumàtiques i a l'ànima la pena i la ràbia per la violència obstètrica. Parlava, ella, de tu, sense conèixe't encara, i li vessava pertot el desig, el sentit profund del seu voler, el sentit profund de la seva opció de vida ara i aquí. I jo, que l'escoltava envoltada dels nebots que aquests dies m'omplen la casa de riures i enrabiades, de plors i de jocs, de petons i de bons dies arrapats a les cames, jo que defensaria aquests menuts amb el zel d'una lleona si mai ningú s'atrevís a fer-los mal, jo que vaig veure néixer en una habitació de casa la petita que ara dorm al bressol i m'aferra el dit índex amb la seva mà minúscula, jo que sé que me'ls estimaré tots ja per sempre, escoltava la germana i li reconeixia el voler, el desig, l'experiència, perquè era autèntica, perquè era la seva; i sabia, al mateix temps, que no era la meva. Que jo mai no he pogut parlar així perquè mai no ho he sentit. I que la capacitat d'estimar, el desig immens de donar, no era absent en cap de les dues.   

diumenge, 9 de novembre de 2014

però sempre

Volkan Olmez

no es necesario que echemos de menos algo para que nos falte
María Zambrano, Esencia y hermosura


no escric mai per dir que no et trobo a faltar. Que travesso dies, setmanes, de vegades mesos, d'esquena a tu. Que no em véns al cap quan arriben notícies inesperades que obren horitzons nous i m'esclata a dins la il·lusió de celebrar-les, d'obrir una ampolla de vi negre i brindar amb llavis humits i pupil·les brillants. Que no em surt d'escriure't quan arribo a temps de veure néixer la neboda en una habitació de casa, quan m'atreveixo a bressar-la sense por que se'm trenqui a les mans com si fos de vidre i correria a escampar la notícia pels carrers del barri. No escric mai per dir que de vegades, potser més últimament, ja no em véns al cap --ja no em véns al cor-- quan la mare em reconeix la veu i torno a casa sense entendre res del que em passa per dins. Quan retrobo el desig en un cos que no és el teu i torno a tremolar damunt la pell i sota la pell, i se'm perd l'aire fins que em perdo jo i em batega el crit contra les finestres. Quan celebro la vida i l'amor amb les amigues i sé que hi són, que hi sóc, que ens cuidem, i que seria fàcil dir que per sempre. No escric per dir que no penso en tu quan em llevo avui i diposito una papereta en una urna i penso en la mare, en l'amic mort, en les batalles que han deixat cicatrius i pèrdues humanes pel camí. Que alguns dies, fins i tot, escolto Silvio i a la segona nota has fet mutis per l'esquerra. Que hi ha tants moments, tantes llàgrimes i tants somriures que no et trobo a faltar.

però que sempre --sempre-- em faltes.

dissabte, 8 de novembre de 2014

a l'infinit


passe el que passe recorda respirar
Feliu Ventura

em quedaré a la vora de qui estimi malgrat tot l'animalet espantat que m'habita l'esquena
La vida té vida pròpia


cau una sola gota i els cercles concèntrics tendeixen a l'infinit. Tornes a comptar-los, com quan eres petita i llençaves pedres al riu. Les anelles de l'aigua et xuclaven les pupil·les i et perdies el moment exacte en què t'arrossegaven i et fonies amb la superfície líquida i deixaves de ser-hi, de ser. Uns instants de no-res, uns segons eterns de buidor. La ment en blanc. El cos en blanc. Sense dolor. Sense desig. Sense fàstic. Sense por. La vida uns instants en suspens per sobreviure-la, per suportar-la, per reprendre-la de nou en el mateix lloc on vas deixar-la. Amb ales trencades o pulmons foradats. Cau una sola gota avui també i tornes a comptar les anelles fins que els nombres se t'esborren i tornes a ser una sola amb l'aigua, i la vida es queda quieta una estona, com si no fos, com si no hagués estat mai. 

Algú fa botar un còdol pla damunt la superfície de l'aigua i se t'emporta l'ànima d'una estrebada. Emprens el camí de retorn, que fa mal als ossos i a la carn. Però avui pots cridar. I la vida, que també tendeix a l'infinit, no t'ha rebut mai amb cap retret.   

diumenge, 2 de novembre de 2014

no-fam


Foto: F. Antolín Hernández

Cadascú ha de tenir
la seva cambra.
I un pati blau
on passejar els seus dubtes.
Montserrat Abelló

Quan tornis a casa,
imagina el desig
com una pregunta immensa.
"Paraules (II)", I Déu en algun lloc

passeges els dubtes i el desig pels carrers inhòspits que et porten a casa. Nusos viaris, tanques, descampats, obres interminables. La mà a la butxaca estrenyent les claus. Els cinc sentits en alerta i al mateix temps les ganes de caminar tranquil·la, de no haver-hi de pensar cada vegada. Passeges el desig, el dubte etern, i recordes la fam que te'l feia present tothora. La fam que et recordava que hi havia alguna cosa al món que et semblava que podies controlar. La voldries ara, que fa massa dies que se n'ha anat al mateix ritme que et fugia l'aire. Voldries la fam rugint-te a l'estómac per recordar-te les ganes d'omplir-te de vida --de plaer, de bellesa, de vertigen. Passeges el desig, que avui et passa només per la pell, pel record, per les ganes del que encara no, del que potser mai, i se't fa tan estranl'estómac quiet, que no es queixa, que sembla que dorm, que abalteix les ganes de desencallar els peus del fang, d'inventar paisatges nous, de re-crear impossibles. La fam absent et recorda que és temps d'espera, de quietud, de silenci. De travessar deserts encara que a estones et sembli albirar un oasi. El desig d'avui camina coix, encara, sense la fam. El passeges pels carrers lletjos i t'hi aferres una mica. És l'únic que tens, al capdavall. L'únic que hi ha aquest vespre de novembre. I les mans que estrenyen les claus a la butxaca, i el fred, i aquesta mica de por, i el soroll sord del tramvia, que se t'endú un instant el pensament, i aquest passejar lent d'avui, que no fa fressa. 

dissabte, 1 de novembre de 2014

i no fa durícia

Foto: Manuel Conde

Que no el toqui ningú (més)
el teu múscul menut i tremolós.
Que ningú gosi esquitxar amb aigua bullent
la membrana escaldada.
"El teu múscul preciós", I Déu en algun lloc


Un camp de mines, deies fa uns anys. Tu tan tranquil·la, i de cop un gest, un comentari, un nom, i el malson aterrava com un cap de fibló allà on fossis. A l'autobús, a la cua del súper, a taula un diumenge al migdia amb la família, en una cala petita i còmplice a darrera hora d'un capvespre d'estiu. Un camp de mines. Fins quan. Fins on. Passarà, dius avui. Però la cama se't dispara sota la taula i no pots marxar encara perquè no t'aguantaries dreta. Passarà, com passa tot, però la cremor al pit un altre cop, com si tu no fossis ja tota una altra, com si no estiguessis ara i aquí amb l'aire gairebé recuperat als bronquis i tot el que t'ha fet, tot el que ets, aquesta que estima i desitja i viu sense por d'estimbar-se. Passarà, tornes a dir, i encara més: hi és, i crema, aigua bullent a la membrana escaldada, i no fa durícia. I ja no et val fugir, ni mirar cap a una altra banda, ni evitar paisatges i deixar passar els anys per si arreglen tot sols alguna cosa, ni renunciar als llocs que també t'han vist créixer. Hi és, dius avui, i ho acceptes, i t'hi quedes --vés als llocs que t'espanten. Passarà, intentes recordar. Encara que la vida continuï sent-te sempre més un camp de mines.