dimecres, 29 d’octubre de 2014

tot i que ja mai



Ten paciencia con todo aquello que no está resuelto en tu corazón e intenta amar las preguntas mismas, como cuartos cerrados y libros escritos en un idioma muy extraño. No busques ahora las respuestas, que no se te pueden dar porque no podrías vivirlas. Y se trata de vivirlo todo. Vive ahora las preguntas.
Rainer Maria Rilke

Debes amar el tiempo de los intentos
debes amar la hora que nunca brilla
Silvio Rodríguez

Amb tu (després de tu) vaig aprendre a estimar el temps dels intents. El temps de trepitjar la vida com si hagués de trencar-se'm a cada pas. De deixar de beure mate i defugir Silvio perquè no se m'obrissin en canal les venes de l'enyorança. El temps d'intentar odiar-te per fer veure que havia deixat d'estimar-te. El temps de tocar el buit amb la punta dels dits, i que després em sagnessin els repelons i jo me'ls llepés sense cap recança. El temps de les bronquitis, de l'asma. Del no-res. El temps d'intentar aprendre a estimar-la sabent que mai no podria tenir-la. D'aconseguir-ho. De curar-me d'ella i de tu estimant noies de pell molt blanca que havien tingut una vida trista. De plegar de la feina els dijous al vespre i córrer als Verdi a trobar-me amb ella, que era suau i bonica i no em recordava a ningú. De sortir del cine sense agafar-nos de la mà i que de cop m'acaronés el clatell i em besés perquè sí, i després ja no, fins no sabia quan. De dur-la a casa amb la 49 i dubtar sempre, inevitablement, davant del seu portal. Pujar-hi de vegades, marxar-ne la majoria. Després de tu tots els camins m'eren pantanosos i estimava a cegues, a mig gas --desafinada. No sé si vaig tenir paciència, si vaig arribar a estimar mai el temps dels intents. Només sé que vaig viure totes les preguntes. I que un dia qualsevol va tornar l'aire, i va brillar alguna hora despistada. I que tu, a pesar meu --a pesar teu?--, encara hi eres, tot i que ja no --tot i que ja mai.  





dimarts, 28 d’octubre de 2014

treva


Hice una tregua en medio del deseo.
Una tregua profunda
como un oasis.
Chantal Maillard, "Conjuro contra el mal de amores IV"

Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d'amors i d'altres coses.
Maria Mercè Marçal, "Tombant"

no has trobat mai les paraules del desig, i tant com et costa aturar-te i respirar i sortir al balcó a veure si encara et viuen les plantes. Potser és que el desig no et pesa, ni et fa teranyines al voltant del pulmó, ni et talla la pell arran de les ungles. El desig et respira en totes les cèl·lules del cos, no s'encalla en cap òrgan, en cap múscul, en cap os. Et travessa de dalt a baix com un torrent que salta per damunt de totes les pedres. El desig no té nom perquè es viu en el crit, en el gemec, en el silenci. Perquè es viu i prou.  

la treva sí. Sortir al balcó després de. Seure en terra amb la tassa de cafè a les mans i aturar el batec. Saber-lo, malgrat tot. Sentir-lo encara sota la pell, com una petjada de sal. Arrossegar l'enyor mentre intentes regar les plantes, contemplar el carrer, estendre la roba al sol, mirar com surt la lluna. La treva s'escriu perquè crema a les costelles com et crema l'asma als bronquis. La treva s'escriu perquè no és cap oasi. Encara que ho sembli.

dissabte, 25 d’octubre de 2014

PVD2C


(PVD2C: part vaginal després de 2 cesàries)


Probablemente de todos nuestros sentimientos, el único que no es verdaderamente nuestro es la esperanza. La esperanza le pertenece a la vida, es la vida misma defendiéndose.
Julio Cortázar, Rayuela

Tretze hores i trenta-set minuts. Un pis ple de sol que es transforma en poca estona en un temple sagrat, de llum tènue i silenci espès que respira calma. Presses mesurades, ordres precises, una llevadora forta com un roure. Els nebots, inesperadament dòcils i obedients, que t'agafen la mà per travessar el carrer abans que els ho demanis tu. El cos a casa de l'amiga que t'acull i el cor a la casa on la germana ara hi creu, ara defalleix, ara hi torna a creure. Anades i vingudes --Com va? Lent, però bé. Tovalloles humides, infusió d'herba estanyera, compreses remullades, palanganes, coixins. Silenci. La banyera plena fins dalt d'aigua calenta. Un foli enganxat a la porta de casa: "Estem de part. Disculpeu les molèsties". Crits tallats al coll, por, desesperança --no podré. Molt d'amor sostenint-la tothora. Les millors taronges per quan tot hagi acabat --per quan tot hagi començat. Ganes de dir-ho a tothom qui passa pel carrer, ja fa camí, ganes que el món sencer comparteixi aquesta espera, aquesta ànsia, aquesta fe. Aquesta màgia. Espelmes enceses a tot arreu on l'estimen. Whatsapps desficiosos, hores aturades, defalliments. No miris el rellotgeUn penjoll de malaquita que li recorda que tot és possible. Respecte absolut al cos, al temps de la vida, a la por inevitable. Confiança --tot anirà bé. Massatges guaridors. Un company que acompanya, que s'oblida d'ell per donar-li-ho tot. Agraïment abismal i per sempre. Xarxa d'amigues que resolen imprevistos i que et permeten arribar a casa en el moment just que comença a veure-se-li el cap entre les cames. Seu amb nosaltres, ja ve. Arribar en el moment just del naixement, com vas arribar fa anys en el moment just del comiat de l'àvia. Acompanyar aquest cop la vida, igual que llavors vas acompanyar la mort. Estimar-la fins que et rebentin els pulmons bronquítics.  

Que el nom que t'escullin dugui en totes les lletres aquesta victòria.

divendres, 24 d’octubre de 2014

dona rosella

Anita Moll
quan sobreviure forma part de l'essència
Aspencat

Torna, ella, i li noto en la veu, malgrat la debilitat inevitable, la solidesa de sempre. No li dic que he tingut por, alguns moments, tots aquests dies. Li dic He pensat en tu, li dic Sabia que tot aniria bé. Què sabem? No res, de fet. Ens ho inventem, una mica per anar tirant, una mica per defugir el neguit, un molt per no dir en veu alta Et necessito. I jo me l'he inventada invencible per no confessar No podria viure sense tu, i l'he imaginada alzina eterna, olivera antiga, castanyer immortal. I ella ha tornat rosella fràgil que no perd els pètals amb un cop de vent, per més fort que sigui. Ha tornat dona d'heura, arrapada per sempre a les parets esquerdades de la meva vida, per recordar-me que qualsevol cicatriu, fins la més castigada, pot ser besable. Ha tornat dona tapís, amb la pell i l'ànima cosides a trossos, per continuar expandint-se fins a l'infinit i abastar fins i tot els racons que sempre queden a l'ombra. Per omplir de llum la meva por de caure. Ha tornat. Per quedar-se. 



dimecres, 22 d’octubre de 2014

asma


és antinatural
ofegar-me sola.

et busco el somriure
en cada glop d'inhalador.

I Déu en algun lloc



L'aire és un carrer estret i tu no hi passes. Quina és la vida que no vols respirar? Ella truca suau a la porta i s'escola dins l'habitació on t'ofegues. Et parla fluixet. La sents a la vora però no pots mirar-la. Ja ha passat, però encara mors una mica --el problema no és la por, el problema és quedar-s'hi. Ella espera. T'espera. No jutja. Sap quin és el nom darrere l'aire difícil, sap de quin color és aquesta pena. Sap quina és la vida que no pots respirar. Et posa la mà a la cintura i et parla com si t'acaronés. No entens què diu. Deixes que se t'endugui la calma del to, del timbre afable d'aquesta veu que fa tants anys que coneixes i que tanmateix no havies sentit mai així. Li dius la por. Li dius la pena. Carrer estret, laberint cec, corba esmolada de tots els topants. T'acull la pena. Dissol la por. Germana-mare que t'abraça. Respires a poc a poc, com si no gosessis. I vas tornant.

dilluns, 20 d’octubre de 2014

my share of losing


I've loved, I've laughed and cried.
I've had my fill; my share of losing.
And now, as tears subside,
I find it all so amusing.
Frank Sinatra, "My way", 1974

hi ha els camions, sota casa, fent vibrar els vidres de les finestres amb la grua que buida els contenidors d'escombraries. L'acufen, a totes hores. Un tel que et crema els pulmons. Hi ha l'agenda d'una altra setmana d'octubre esborrada amb la mateixa impotència de fa un any. Amb la mateixa ràbia. Hi ha els dies en suspens, el sol al balcó, les pel·lícules fidels, alguna sèrie. L'olla al foc, que fa xup-xup. El desànim. No pas la rendició --no pas encara. 

hi ha un beuratge nou, a veure què, sense gingebre. Els mots que vas escriure amb passió i entrega i que demà no podràs llegir. La veu que és un fil, l'aire difícil. La mare que cau. La decepció. La vida en suspens, el cor en suspens, les mans en suspens. No hi ha el retorn --no pas encara. 

no hi ha les paraules que feien morir per dintre. Hi ha una cançó que et torna a un estiu en què la vida va voler fer un tomb que no hauries pogut ni imaginar --el tomb que ets incapaç d'imaginar ara--, i obres la porta del balcó perquè entri fins al fons i et torni a fer plorar de gratitud. No hi ha la culpa, no hi ha la por, no hi ha el soroll que t'atordia. 

hi ha el silenci --només les paraules justes, les paraules que fan renéixer per dintre. No hi ha la dona que eres. Ni la que vas estimar --la que no has deixat d'estimar mai. No pas encara. 

Hi ha la dona que ets. Molt d'amor. Les paraules que al final vas decidir escriure --hi ha Déu, en algun lloc, just quan no mires. 

diumenge, 12 d’octubre de 2014

carne adentro


Hoy el poema acierta a despertarme el miedo
--ese miedo que a un tiempo es sospecha y reparo--
de tener que contar mi historia en las palabras
cuando sé que se fragua carne adentro, en el pulso,
y en el amor que aguarda la destrucción del dique,
la ansiada voladura de nuestras intenciones.
(...)
Chantal Maillard, "Petición de principio", Conjuros


No caic, em tiro
Anna Gual

carn endins, follia endins, tristesa endins. Febre endins. Barboteges mots que no entenc mentre transites per la franja difusa que separa la realitat del somni. Em dius el nom, i després, com una lletania, la frase que vull i dolc, la frase que talla i guareix, que et retorna i t'allunya al mateix temps de manera definitiva, Que Dios te bendiga, mijita, i jo que caic, que no sé tirar-me amb els ulls tancats i el cor esbatanat. Tornes a ser tu en l'acte precís que fa reals cadascun dels cinc mots que em són regal i verí, esperança i condemna, que ja no ets tu qui m'ho dius mentre m'acotxes i em fas un petó al front abans de tancar el llum, ara sóc jo de genolls vora el llit on et resisteixes a deixar anar el bocí de consciència a què t'aferres. Que Dios te bendiga, i Déu que em deixa a soles en un pedregar inclement, Déu que s'esmuny per alguna escletxa just quan giro el cap i em sembla que el sento, que el respiro, que hi és --i de cop no, de cop res. Mijita. Carn endins el nom amb què em deies, el nom amb què em dius els vespres que tornes a ser-me mare en el batec de cinc mots, cinc cops menuts als canells, a les temples, al ventre.

dijous, 9 d’octubre de 2014

ressaca de Birnam


Adrian Paine (CC BY 2.0)

"Amb la paraula només tenim la clau d'una porta que no té pany. 
I a més, és la clau equivocada.
I la porta no dóna enlloc."
Víctor Sunyol, Birnam


em dius que sí. Simplement. Sí. I em ve al cap el Birnam i les paraules que són aire i que no, que no ens diuen, que no diuen, i em demano per què ocupo el temps omplint aquest de cinc o sis universos. Per què imagino que les dues lletres de l'adverbi contenen tots els llistons del pont que voldria cap a tu. Per què, si al capdavall no. (Sunyolejo, però diria que a ell no li sabrà greu.) Per què, si probablement aquest no conté res del que érem, res del que som; si potser és cert que aquesta porta no té pany, i perdo el temps buscant-lo mentre la clau se'm rovella a les mans. I si és cert que no hi ha pany, si és cert que la porta no dóna enlloc, llavors tu i jo què vam ser? Vam ser? ¿Va ser, el món que teixíem amb la complicitat dels mots? ¿O només suràvem damunt dels adverbis i els noms i els adjectius com qui salta a peu coix per les caselles d'una xarranca i no arriba mai al cel?

un sí, només. Un ham recargolat i un branquilló que se m'estella als dits. Callo i et busco el respir en cadascun dels òrgans que em fan, que em són. Encara hi ha l'eco del desig, l'eco del riure, l'eco de les llàgrimes que ens inflaven els ulls, l'eco del dolor-plaer espetegant contra les parets del ventre. Eco-silenci. Silenci ple. Silenci.

dimarts, 7 d’octubre de 2014

tots els insectes possibles

Raffaele Camardella
       Déu
I tu, què vols?
        Jo
Doncs jo sols vull
—ei, si pot ser—:
Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.

(...)
I un poc de groc 
i un xic de gris
i un xic de verd.
I un xic de blau.

Pere Quart, "Tirallonga de monosíl·labs"


Ese miedo a no recordar cómo es la forma de un barco, la indefinible curva de una ola, el océano espeso contra las rocas (...)
Luis Gruss, "Ese miedo", Suspendelviaje

Aquella por de no saber la forma que tindran els teus somnis ara que has bufat les flors i a les mans només te'n queda l'olor, una mica gastada. La por --gairebé el pànic-- de prémer el botó "Enviar", i tots els insectes possibles a la boca de l'estómac --el riure nerviós, la il·lusió petita, les ganes de. El risc que sí, que deu valer la pena, i tires els daus damunt la taula i aixeques una carta qualsevol que et doni una pista, que et beneeixi el futur o almenys que no te'l maleeixi gaire. Una espera com l'hivern, callada i lenta, i tu amb tota la primavera al ventre, a punt d'esclatar en qualsevol moment i tacar de mil colors les parets de casa. Una espera de lluna tot just creixent, com un tall primíssim de meló un vespre d'estiu a l'illa, amb la plenitud encara a sis-centes setanta-dues hores lluny de tu. Esperar que apareguin els nebots corrent pels passadissos de l'aeroport i se t'abracin a les cames. Que torni a quedar la casa sola, després de mesos, i respirar el silenci. Esperar una resposta, un nou naixement --que tot sigui com vols, bonica--, un missatge nou a la safata d'entrada, una trucada al mòbil, un horitzó blau que aparegui demà quan obris les persianes i et fereixi els ulls una llum nova, una llum distinta. I demanar que s'assembli una mica, només una mica, a la teva. 

Ei, si pot ser.







dilluns, 6 d’octubre de 2014

per escopir a la cara de l'estupidesa


perquè eres tu l'únic govern que em governa
(Aspencat)

i jo que et recordo rient fins a les llàgrimes per alguna d'aquelles bromes de pronoms febles que només ens feien gràcia a nosaltres, i les ganes infinites de tu. Urgents, automàtiques, enllaçades al teu riure. El teu cos, el meu cos i tots els cossos no normatius que m'han dut al caire del deliri. Nadie tiene sueños eróticos con alguien muy simpático. Tots els somnis quan ja no hi eres. Totes les pells insubstituïbles --belles, simpàtiques, atordidores, úniques. El tou dels dits que em frega un instant els llavis i ja. Tot d'una. Com si. Tots els brindis d'ulls brillants amb un Jack Daniel's en alguna tasca perduda del nord. Els sorrals de pigues, l'estany d'un melic, la corba suau d'una pestanya, els mugrons que són, simplement, com a mi m'agraden. Con alguien muy simpático. Truites de formatge i cervesa freda al Terra d'Escudella entre riures que anticipaven una altra nit de desig sense xarxes. Ella a l'altra punta, inaccessible --prohibida-- i propera alhora, fent broma amb algú que hauria volgut ser jo, i el meu desig impossible estavellant-se contra les ampolles buides dels amics que s'acumulaven damunt la taula del bar. Nadie tiene sueños eróticos con. Nadie. Els cossos que voldries, els cossos que somies, els cossos que no pots, impregnats de somriures. I tots els somnis eròtics d'ahir i d'avui, per escopir a la cara de l'estupidesa que pretén normativitzar el desig.

(signat: una noia molt simpàtica)

dissabte, 4 d’octubre de 2014

prestar mi camiseta para que duerma


Un poema imprescindible de Toni Quero.

Nirvana

Looking up at the stars, I know quite well
that, for all they care, I can go to hell
W. H. Auden

Me he descubierto tantas veces siendo yo el que más ama,
atravesado de alfileres sobre un corcho olvidado
junto a fotografías tomadas en ciudades remotas,
vértebras del esqueleto del mundo
donde amanecíamos radiantes
o durmiendo al raso bajo una rodaja de luz,
que ya puedo calibrar mi dolor
con la precisión de un alquimista.

Sé de lo que hablo: desprender la horquilla
y provocar tormentas eléctricas,
caminar en paralelo por la vía del tren
y patear los dos la misma lata,
desplazando la vida siempre hacia delante, 
prestar mi camiseta para que duerma
con el logo de Nirvana arqueado sobre el pecho
y sangrarnos las encías sobre la pulpa de una manzana.

Hacer un fundido en negro en mi vida
y aparecer sonriente unos meses más tarde,
saludarla al descuido: hola, cómo te va,
y decir te equivocaste, sí te equivocaste,
aunque sepas que es mentira
y seas tú quien duerme hecho un ovillo,
mientras volteas de nuevo las fotografías
y acumulas recuerdos en un cajón apartado.

dimecres, 1 d’octubre de 2014

nebodam


abans que siguin les dotze m'agradaria haver acabat d'escriure això. Tinc oberta a l'escriptori de l'ordinador una foto teva que m'ha enviat aquests dies la germana. Sovint tinc moltes ganes de veure't. A tu i a la resta de menudes i al menut que fa uns quants anys que ompliu de vida les nostres cases. Un dia m'entendràs quan et digui que recordo cada minut del dia que vau néixer. Tinc una bateria d'imatges que m'assalten l'una darrere de l'altra cada cop que penso en vosaltres. Un box estret i fosc a Vall d'Hebron un vespre glaçat de febrer, quan jo encara no anava amb moto. Un sms un migdia de maig i les ganes que arribés el cap de setmana per anar a conèixer el somriure d'ulls blavíssims que m'esperava a casa del germà. La trucada de la germana un diumenge de novembre, des de l'illa, amb l'angoixa entelant per unes hores la felicitat de tots i desapareixent l'endemà, per ensenyar-nos que tot passa, que tot acaba passant encara que no ho sembli. Tu arribant al món un dissabte lluminós d'octubre, connectant Marsella i Menorca amb un pont d'aigua turquesa i un nom que encara et pertany. Un diumenge de Rams diferent i bonic, de somriure i plor com núvols capritxosos, i el germà que truca i diu un nom que té gust de l'illa i li fa un lloc en la nostra història de família atzarosa i híbrida. Un vespre d'octubre connectant totes les cases dels germans amb missatges de whatsapp, tres espelmes enceses al mateix temps amb tres fes distintes i un sol desig, acomplert amb escreix.

ets l'única criatura que conec que has tingut dos noms, no alhora, sinó ara l'un i després l'altre. I això, encara que en fem broma, sabem que et fa (encara) més especial. Que potser és d'aquí que et ve el somriure, petita que m'ensenyes a conjurar la por demanant que m'agafin els peus, que et rebel·les, que arrisques, que t'atreveixes a ser simplement (enormement) qui ets.

Que t'estimem, petita. Que per molts més, bonics i plens.