divendres, 27 de juny de 2014

I need feminism because


Una noia amb faldilla curta i cabell afro camina per la Via Laietana mirant-se els peus. Et preguntes si tu també vas pel carrer amb els ulls baixos i el cos abatut. Creus que no, però no n'estàs gaire segura. Potser alguns dies, quan surts de la feina. Potser algunes setmanes d'aquest hivern a la intempèrie. No pas avui. Hi ha una noia que camina sense esma i tu et poses el casc amb ganes de fer quilòmetres i veure el mar. Que diferent, la ciutat, avui. Lleugera i amable, de temps aturat. Al cos, els somriures i els mots i l'energia de les dones amb qui acabes de fer xarxa. Ja ho hem dit i ho tornarem a dir. Són nostres els ventres, és nostre el voler, és nostra la llibertat de ser qui som, de qui desitgem ser. Ja ho hem dit i ho tornarem a dir, a les places i als carrers per on no volem caminar amb els ulls baixos ni amb la por estrenyent a la butxaca les claus de casa. Et poses el casc amb ganes de mar i ganes de casa, d'albergínies al forn i salsa d'espècies i coriandre. Hi tornarà a haver finals i començaments feliços. Que diferent, la ciutat, avui. Més teva que mai, penses. Com el voler, com la llibertat, com el ventre. 

dimarts, 24 de juny de 2014

nimbostratus


Está fatigada. Hablamos sobre nosotros. Sé que me quiere pero me destroza su incapacidad para comunicármelo. No me escucha.
“Sabes, a veces me cuesta abrir los ojos, mantenerme despierta, como si cientos de caballos me golpearan sobre los párpados.”

Toni Quero, Caballos golpeando sobre los párpados

Com un pes mort, avui, els núvols espessos damunt de la ciutat. Es feia difícil obrir del tot els ulls. Una mà a l'esquena, en silenci, i centenars de cavalls al galop damunt de les parpelles. No acabaràs mai de plorar-la. No acabaràs mai d'enyorar-la. Tampoc el dia que marxi del tot, penses sovint, però hi confies en secret, i a vegades desitges que sigui ara, o demà, o demà-passat, i ja no trobes forces ni per deixar entrar la culpa. 

Plou i no fa net. Al Fossar de les Moreres, davant Santa Maria del Mar, et recordes que havies de casar-te el 2014. No fa dia per casar-se, penses. Els vitralls t'enlluernen com cada vegada i se t'afluixa una mica el pes de les parpelles. Sé que me quiere pero me destroza su incapacidad para comunicármelo. Penses que a Ciutadella aviat arribarà es flabioler a Santa Clara i la gent plorarà perquè han acabat les festes. El nebot, aquests dies, t'ha enviat un enfilall verborreic de whatsapps farcits d'emoticones: "Esteim esperant s'homo des be", "Vine ja!", "T'esperem". Tornes a enyorar l'illa ben bé com si fos casa teva. Quan hi siguis, saps que trobaràs a faltar el teu barri-poble i els carrers de llambordes i el pi del casal d'avis. No acabaràs de saber mai on és casa teva. Encara menys aquests dies, que tanques un nou poemari i les paraules et defugen com si estiguessin exhaustes. Avui podries ser tu qui sabés que l'estimes i fossis incapaç de dir-ho. No acabaràs de saber mai on desar aquests silencis. Els teus, els seus, els de la mare. Fins al dia que marxi del tot. Fins al dia que puguis deixar-la anar del tot.

dimarts, 10 de juny de 2014

la casa, l'amic

Foto: garden beth

Fer-se en l'altre,
aquell qui a tu s'acorda.
(L'amic, la casa.)

Víctor Sunyol, Quadern de bosc

L'amic, la casa. Un pis de l'Eixample tan atapeït de llibres que amb prou feines hi passaves. Una tarda de dimecres o dijous, de tardor o de primavera, potser de final d'hivern. Una tarda de morir per dintre. Perquè qui més qui menys té un comiat que és EL comiat. Una relació que és LA relació. No necessàriament la primera, no pas. No necessàriament la més turbulenta, no gens. No necessàriament la més llarga. Tothom té una relació que és LA relació. Una que et fa morir per unes hores, una tarda qualsevol, que després no seràs capaç de recordar si era de primavera o de tardor, si potser de final d'hivern. Només recordaràs l'amic. Una trucada, una resposta Vine, t'espero, i un trajecte etern amb moto. T'esperava amb una ampolla de vi blanc i la consternació en els gestos que servien les copes. No t'havia vist mai així. La casa, l'amic. Perquè no tothom té un amic que és L'amic. No tothom té un amic les tardes que es mor per dintre. 

Vas tornar a casa amb una camisa seva que ha sobreviscut a dos trasllats i a totes les distàncies. No saps gaire per què te la va regalar. Et va enorme. Te la va donar i prou. La tens encara i prou. Hi has dormit algunes nits de primavera o de tardor, quan no hi ha hagut cap amic que fos L'amic i que pogués ser-hi. Has recordat els gestos consternats d'aquella tarda i el nus al coll Donaria el que fos perquè no et fes tant de mal cada vegada que has endreçat l'armari i has ensopegat la camisa i l'has rentada i l'has planxada com si la hi haguessis de tornar l'endemà. La tens. No el tens. Hi és, encara, potser. Avui dormiràs amb la camisa a la pell i Cor mentider a la tauleta de nit, i recordaràs l'abraçada. I just a sota d'aquest cor que no menteix, la gratitud.   

dijous, 5 de juny de 2014

no escric alegre perquè no vull

El meu pare és un home bo i afable. Treballador. Bonhomiós. Compassiu. Incapaç de matar una mosca. Defuig les discussions estèrils i les polèmiques inútils. S'emociona fins a les llàgrimes recitant Verdaguer i se li escapa el riure per sota el nas quan recita Marcial. Parla més amb paraules d'Horaci que amb paraules pròpies. No he de perdonar res a ningú, diu sovint, No m'ha ofès mai ningú. Això és perquè té l'ego més petit que una puça. Ho ha aconseguit a còpia de meditació, estones de pregària i mantres (Deixa'ls fer, deixa'ls dir). Va passar fam a la guerra i encara és feliç davant d'un plat ben cuinat. No llença mai ni una engruna de pa a les escombraries. I quan acarona el cap de la mare se m'acut que no podré escriure mai cap poema que digui aquest amor. 

El meu pare escriu. Escriu poemes costumistes amb versos decasíl·labs absolutament perfectes que t'omplen les mans de paisatges menorquins i d'hores quietes sota el sol del migdia. Escriu versos devots i versos patriòtics. Englantina, viola, flor natural. 

Però, per damunt de tot, i des de sempre, i diria que els darrers anys més que mai, el meu pare escriu novel·les i relats policíacs. Busca el crim perfecte. Assassina iaies indefenses i homes misteriosos que caminen damunt de les teulades. En cada relat, una mort violenta. En cada novel·la, una intriga recargolada. Infidelitats, fugitius que captiven noietes innocents, joves desvagats i poc feiners que perden el cap per dones madures que amaguen històries truculentes. Quan escriu, el meu pare vol, sobretot, assassinar, fer l'amor amb qui no toca, no treballar gens i, sobretot, que no l'enxampin. Sortir indemne de totes les malifetes.

El meu pare no escriu afable perquè no vol.



dilluns, 2 de juny de 2014

veure com marxes carrer avall


Puc anar corrent fins a Berlín
i fer que hi pugui sortir el sol
en plena nit d'hivern quan neva.
(...)
Però no puc 
veure com marxes carrer avall,
saber que ja no tornaràs,
sentir que vius una altra vida.
Clara Peya, Carícies vermelles 


Em trenco només si te'm recorden. Si m'obliguen a girar els ulls cap al carrer per on te'n vas a poc a poc i sense mirar enrere. Si em parlen de tu quan em cuidaves, quan eres forta i bonica com un arbre, quan intentaves protegir-me. Quan et desesperaves perquè havia decidit deixar la vida en stand by i llavors eres tu la que em veies marxar carrer avall, sense girar els ulls ni per acomiadar-me, i no sabies si voldria tornar algun dia. Em trenco només si te'm recorden. Si es deixen la porta entreoberta i sobrevola el menjador el teu fantasma d'ulls riallers i pell pigada. Si tornes a la plaça quan recito versos que parlen de tu. Em trenco solament si te'm recorden, si te m'allunyes carrer avall un altre cop, més enllà d'aquest somriure amb què m'aculls avui, més enllà de tot el que vaig aprenent, de mica en mica, a no esperar mai més de tu.