dijous, 6 de març de 2014

encara que no vingui la pluja

Narukami no sukoshi toyomite 
Sashi kumori 
A me mo furanuka 
Kimi wo todomemu 
Furazu to mo 
Ware wa tomaramu 
Imoshi todomeba

(Un tro feble.
Cels ennuvolats. 
Potser plourà. 
Si és així, et quedaràs amb mi?
Encara que no vingui la pluja
seré aquí 
al teu costat.)

(Tanka japonès inclòs al Manyoshu)



Tingues més por de segons quina gent que de la soledat. M'ho dèieu en somnis en un paisatge de manga japonès, un congost de vertigen amb el riu al fons de tot i pedres de pissarra negra. No hi éreu però sí. A dins i al voltant i a través. Hi éreu com hi sou els dies que no us veig perquè el ritme diari se'ns menja la vida, com les tardes que l'atzar ens retroba en cruïlles impossibles o els vespres que una rodanxa de sushi em transporta a un tatami per a tres amb banda sonora i vi blanc i una olor inconfusible d'ametlles dolces. Era negra i fonda la nit que vau venir a calmar-me en somnis. Us havia acomiadat feia tot just un parell d'hores. M'havíeu conegut en els ulls el cansament i la il·lusió (no sé si vau dir il·lusió) i havíem enfilat la conversa amb placidesa, aliens a totes les tempestes. Jo tampoc no sabia que vindria --que apareixeria amb un estol de núvols grisos des de l'oest del meu paisatge més tenebrós i es quedaria una estona a fer-me companyia. No era feble el tro que vaig compartir amb vosaltres aquell vespre damunt la taula del bar, just després del llamp del malson, mentre anaven caient cerveses i m'escoltàveu en silenci. 

Va ploure molt, després. Però sé que encara que no hagués vingut mai la pluja, encara seríeu aquí, al meu costat. 

dimecres, 5 de març de 2014

sense

(Foto: pluggedmind)

el cap al coixí, més tard del que voldries, i la ment en brut. El dia, la feina, el desig, la por, el vent, els remolins. Saps que passaran pocs segons abans no comencis a sentir-lo. Greu, discontinu, vibrant. A l'infern de l'orella esquerra, només. Com cada nit des de fa quatre mesos. No serris les dents, et dius, i t'adones que ja has fet tard, que vés a saber quanta estona fa que estrenys les mandíbules al ritme de la sang. Pocs segons i arribarà a tu com arribava la boira al monestir aquells dies de gener, imprevisible però inapel·lable, i no saps si avui voldràs escoltar el que ha vingut a dir-te. L'esperes avui, com cada vespre. I no ve. La ment en brut se t'enreda encara més --pensa en una imatge de silenci, xucla'm els acúfens a besades, t'estim amic que m'ensenyes a dir estimera, l'odi tampoc no forma part del meu vocabulari, t'estim germana que m'escoltes quan em trenco, l'odi em va fer miques un queixal, t'estim encara que m'estimbi--. I no ve. Encara no ve. I dorms amb el silenci antic, que ja ni recordaves, ben endins. 

dilluns, 3 de març de 2014

abans no arribi abril


Si me preguntas por el dolor de cabeza 
no se me ocurrirá confesarte que es del miedo que me da el viento.
(del blog Cartografiando el vacío)


Avui m'he recordat del teu vent. Dels arbres que t'amenacen darrere les finestres. Dels vidres que tremolen, del refugi de la cuina i de la mare que t'ensenya a cuinar amb el que trobes pels armaris. He arribat a casa amb desig de recer i l'he trobada tremolant amb els embats del vent, com una criatura espantadissa. A ella també se li havia ficat el fred als ossos. He intentat arrencar-me el meu amb una dutxa molt calenta, gairebé bullint. L'ara i aquí ha durat uns segons. Que difícil no enyorar edredons que abriguen de debò i arbres benignes darrere les finestres. He pensat en els remolins que esquerden la llera del riu i obren esvorancs per on s'escapen les ganes de viure. En els murs que construïm per fugir dels forats negres. En els nusos de pedres i fulles seques que empresonen l'aigua del riu gairebé fins a ofegar-la. Potser tens raó tu i allà on hi hagi vent no pot haver-hi casa. Tanco els ulls i demano en silenci que deixin d'espetegar les persianes. Encara queden dies d'intempèrie abans no arribi abril.

dissabte, 1 de març de 2014

tot aquest soroll



fa tant temps que no et veig
que els meus ulls et descobreixen de nou
et descobreixen millor
Clara Peya "M'és igual si avui plou" (Tot aquest soroll)


trepitjar els primers dies de març amb una hora i mitja de concert sostenint-te l'esquena perquè no caiguis. Perquè caminis les hores d'aquest aniversari sense que torni la nàusea i puguis taral·lejar avui les cançons d'ahir, que s'han convertit en cançons de demà i de sempre. Trepitjar març amb dits dintre els meus dits, amb la teva abraçada, el seu missatge, el vostre somriure. Trepitjar març amb tu de nou, com si res, com si no. I totes les cançons d'abans, també, síl·laba a síl·laba en els meus llavis mentre ella les canta --vull despertar demà i deixar-te d'estimar--. Que sàpigues el moment exacte en què se m'eriça la pell, i em busquis la mà per dir-me que ets aquí. La tendresa, ja ho vam dir, no és mai massa. Potser no vam dir tendresa. Potser no.