dilluns, 27 de gener de 2014

l'orgull


You've got to get yourself together
You've got stuck in a moment
And now you can't get out of it
U2 "Stuck in a moment"

M'he tornat a perdre per les quadrícules de l'Eixample. No sé quant temps feia que no llegia caminant i em fugia el nord pels carrers que van de mar a muntanya, de muntanya a mar, del Llobregat al Besòs i viceversa. Gairebé em tomba el vent a Josep Tarradellas. No sé quant temps feia que no equivocava el camí per carrers que conec com si els hagués parit. L'Hospital Clínic, sisplau? El primer dia que em vaig desorientar tenia el cos i el cap plens de tu. Avui tenia el cor i el cos plens de vent. Quantes novel·les addictives deuen caldre per anestesiar la por?

Potser et diria avui que l'orgull només m'ha servit per sobreviure. Que ha estat el meu motor, la meva benzina, el misto que ha regirat tots els racons fins a rescatar-me el somriure. Que és per això que no el condemno --que és per això que me l'estimo. Et diria que l'orgull m'ha servit perquè no tenia res més a mà. I que la por d'avui només és una crosta de la pell endurida que protegeix el meu múscul preciós. Que se'm desfà com se'm desfan els seus cabells entre els dits, com se'm desfà el nus de l'estómac quan torno de creuar el riu i aixeco el cap per buscar aire i recordo que tots els laberints tenen cel, i alguns, fins i tot, tenen finestres des d'on es poden mirar els arbres.  




diumenge, 19 de gener de 2014

potser també

y otra vez la primavera que surge de un resquicio
Carlos Chaouen, "Si yo fuera"




passa, com passa tot, i es queden tremolant els vidres de la sala. Han caigut uns quants versos per terra, només. Només això. S'haurien estremit una mica les cortines, si hagués tingut temps de penjar-les. O les copes de vidre per brindar quan vinguis, si en tingués. Passa, com passa tot, i el silenci no és tan dens com havia imaginat. De què serveix tanta por, encara, si puc aixecar els ulls de la pena i demanar que m'agafin els peus. Si els racons devastats es deixen omplir amb somriures. Si les puc veure aparèixer un vespre de dissabte com si sortissin d'un somni i abraçar-les ben fort per comprovar que són reals, i agrair que hi siguin, agrair que siguin. Si puc compartir una cigarreta i saber que quan morim potser recordarem només moments com aquest, tan petits, tan bonics. Si encara em surt dir-li gràcies, com un mantra. Si encara agafo el cotxe i no em reconec en els dies que vaig deixar de conduir, que vaig deixar d'escriure, que vaig deixar de ser. Si puc tornar a agrair. Si hi ets, si hi és, si hi sou. De què serveix, la por, encara. Passarà, potser, també. Potser també.

divendres, 17 de gener de 2014

això també passarà


Això també passarà, dèiem, i saltàvem a peu coix per arribar al cel. Això també passarà, i dient dient anaven passant les hores, i no passava. Dient dient anaven passant els dies, i no passava. I el cel cada cop més lluny, com l'horitzó esborrat per la boira aquell dia que ens vam perdre pel Montsant. És meu, només, el lloc on l'acomiado, el lloc on la perdo, el lloc on la crido, el lloc on li parlo com si encara pogués, com si encara. He deixat Déu darrere la porta, mirant-me. Mirant-nos. No l'he deixat entrar.

Això també passarà. Com tot abans. Com l'enyor, com el desig enfebrat, com la pena, com el fàstic, com la por. Passarà també algun dia. No sé encara amb què ompliré els racons devastats.  


dilluns, 13 de gener de 2014

que s'hi assembli una mica


El cafè dels dissabtes al bar del mercat et recorda que hi tens alguna cosa, dins de l'ànima, que es deu assemblar a la fortalesa. Alguna cosa que fa que no sentis les cames de mantega i el cor de vidre trencadís els dies que la vas a veure. Que no et trobi el dolor travessat al coll quan obres els ulls cada matí des del primer dia que va començar a perdre's. Alguna cosa que té a veure, segur, amb el somriure que és herència d'ella, el mateix que has retrobat i has perdut tantes vegades aquesta dècada que aviat acomiades. Hi deus tenir alguna cosa, dins de l'ànima, que s'assembli una mica a la fortalesa. Que et faci venir ganes encara de sortir del llit els dissabtes per anar a prendre el cafè al bar del mercat i conduir un vespre sense por d'agafar la grip i que soni Chaouen dues-centes vint vegades mentre somies que t'acarona l'esquena i no salta, no salta. Alguna cosa que et torni el desig de sortir a veure món, de tornar a trepitjar Transsilvània abans que s'acabi l'hivern, de tornar a dir te iubesc i buscar alguna gerra de ceràmica antiga per brindar com déu mana amb el teu germà el dia que en fareu quaranta. D'imaginar els colors de Granada abans de l'estiu, de tornar a Ciutadella quan comenci la tardor. És hivern, ara, però ens cuida, diu ella, i penso que també hi deu fer. Que sempre és més fàcil tot si l'hivern és amable i ens abraça.

dijous, 9 de gener de 2014

avui no


L'oncle em va envoltar amb el braç i em va estrènyer contra seu.
(...)
"A la vida hi ha coses que s'han d'acceptar.
Això té molt mala pinta. Sigues valent."
Mai no m'he sentit tan sol.
Kirmen Uribe, "Hi ha una por", a Mentrestant agafa'm la mà


Dir-li No saps com necessitava plorar tot això, i saber que ni ell ni ningú no hauria pogut agafar-te la mà mentrestant. Que aquest abisme és teu i no entén de consol ni de bàlsams. Et rebentaran les costelles i s'obrirà pas el crit a través de la faringe inflamada, i tornaràs a quedar-te a les fosques. Hi deu haver un somriure, també, a l'altra banda d'aquesta tanca. A l'altra banda dels ulls desorientats que miren i no hi veuen, que (ja) no et veuen --i abans miraven i hi veien, et veien. Si no crides no vull, si no crides no puc, demà aquest filferro que ara tot just t'esgarrapa el coll se t'acabarà enfonsant en carn viva. I mentrestant no hi haurà ningú que pugui agafar-te la mà. És teu només aquest abisme que crida el seu nom des de la soledat primigènia, des del cordó umbilical esquinçat amb tisores rovellades. És teu només aquest abisme, aquesta por, aquest vertigen. La crides fluixet moltes vegades, com un mantra. Sola tu amb la seva absència, sola tu amb el seu nom. I no, avui no acceptes, avui no pots, avui no dius, avui no penses. Avui no hi ha ningú que pugui agafar-te la mà mentrestant. 

dimecres, 8 de gener de 2014

també



- Que vius a Sant Andreu? 
- No, ja no hi visc, estic fora de tots els paradisos
Alessio Arena, "Una dona que es diu Muntanya"
(Bestiari(o) Familiar(e)"


També hi deu haver un somriure
a l'altra banda d'aquesta tanca. 

dimarts, 7 de gener de 2014

els somriures sí



I ella em diu, una tarda, tota seriosa, que sí, que ja ho ha viscut tot, que ha estimat i l'han estimada, que ha desitjat i ha estat desitjada. Que és afortunada i que, si no viu res més, ja li estarà bé. Que ja ha viscut tot el que li calia.


La guapura no té mèrit, dèiem ahir, però els somriures sí. Els que recuperem després dels naufragis, els que rescatem dels pous sense fons dels ulls de la mare. Els somriures que reneixen a l'altra banda de la nàusea, els que arrenquen a volar amb una ala trencada. Tenen mèrit els somriures que han sabut saltar per damunt de les tanques del desconcert. Els que s'han obert camí entre els tolls de pena que s'acumulaven a la pell dels pulmons. Els que han travessat deserts i rius d'aigua gelada. Els que eren nostres i ens van fugir per fer créixer un altre. Els somriures que es van estimbar a les parets de casa quan va deixar de ser casa. Els que ni sabies que t'existien en algun racó amagat de tots els teus laberints. Els que van deixar de creure en tu. La guapura no té mèrit, però els somriures sí. I ja no dius, tota seriosa, sentències que hauràs de desmentir en el proper revolt del camí. Que donde dije digo digo Diego, i avui diries que sí, que en vols més, que no ho has viscut tot, que fins fa quatre dies ni sospitaves que l'ànima podia fer-te el ple en unes poques hores, o que encara t'emocionaries quan algú, a l'altra banda, et digués que si vols pot venir a agafar-te els peus perquè no tinguis (tanta) por. No té cap mèrit, la guapura, però els somriures sí. Els somriures sí.

diumenge, 5 de gener de 2014

agafa'm els peus


No caic, em tiro.
Anna Gual

Agafa'm els peus!, diu de cop i volta la petita, amb els ulls clavats a la pantalla, i em pica amb les manetes a la cuixa, Agafa'm els peus! Ara ja sé que quan diu això és perquè té por però no vol deixar de mirar els dibuixos. Li agafo els peus amb totes dues mans i se li calma tot d'una el neguit del cos. Li miro la boca entreoberta i els ulls esbatanats, fixos en la tempesta de neu de dibuixos animats que l'ha trasbalsada. Agafa'm els peus! vol dir tinc por però no vull anar-me'n, vol dir tinc por però sé que ets a prop i que si hi ets, puc ser-hi jo també. Amb la por empresonada als peus que li sostinc, només queda la fascinació, la meravella, l'adrenalina travessant el seu cosset de nena de dos anys que desperta al món i busca xarxes i conjurs per mirar-lo de cara. Agafa'm els peus!, diu, perquè la por no li és cap vergonya, perquè la sap i no vol permetre que la privi del que la fascina, del que la fa ser viva

Agafa'm els peus, et dic. Que m'he tornat a llençar sense xarxa. Que no he fet cas de cap consell de prudència. Que vull la vida quan se m'obre al davant com una papallona. Agafa'm els peus, que s'hi quedi atrapada la por i només hi hagi lloc per a la tendresa, per a la fascinació, per a la meravella. Agafa'm els peus.