dilluns, 24 de febrer de 2014

sense fissures


Una tarda a la vora del riu:
ella, com un esclat de murtra rere els joncs,
em mira.
Josep-Ramon Bach, Emilie Kraufort, alumna de primària

Perdre's i tornar-se a trobar, sense tom-tom. Seure al sol davant del mercat de Sabadell, amb una neboda a la falda i tota la pau del món en el somriure de l'altra. Buscar dates per celebrar-ho tot --la seva feina, els diners que arriben quan ja no els esperes, els nostres quaranta que vindran amb el sol i amb les primeres cireres, els moments lúcids de la mare, les retrobades amb les amigues que fa tant de temps que--. Trepitjar encara els paisatges del passat i acceptar el neguit, saber que li podré buscar els ulls entre la gent si sento que trontollo, saber que hi és, i que em fa espai. Perdre's i tornar-se a trobar. Anticipar els petons que em deixaran un rastre de sal i de tendresa a les galtes. Estimar per sempre les migdiades a deshora, i totes les hores blaves. Quedar-me quieta mirant qualsevol riu, qualsevol fil d'aigua que no s'estanqui en nusos tèrbols. Pensar en el pare i la cadireta de tisora a la vora de l'aigua, I tu, ja escrius?, en els malsons que vas abandonar per sempre als galliners de l'altra banda, en la passera de pedres que ja no hi és; i al damunt, com una calcomania, una estona de cel sota el pont trencat, un esquitx immens del teu ara i aquí. Perdre's i tornar-se a trobar, una tarda al riu, un migdia al vent, un capvespre mirant els arbres nus darrere les finestres. I la pau a dins, sense fissures.    

dimecres, 19 de febrer de 2014

enyorar els arbres


si no coneguéssim l'hivern
no estimaríem la primavera amb tanta ànsia.
Creixen malgrat tot les tulipes

Em pregunto si a l'abril, quan tombaré la dècada, l'aigua cobrirà el tram de la riera on s'amuntegaven les pedres no fa gaire. Si farà prou calor perquè hi remullem els peus, si es deixarà veure alguna granota vermella. Trobaré a faltar les branques despullades retallant-se contra el cel. Potser les trobaré a faltar sempre --potser estimaré l'hivern només per això a partir d'ara. Escolliré una fulla qualsevol i seguiré el seu trajecte riu avall, com si m'hi anés la vida. I resistiré l'impuls d'alliberar-la quan s'encalli en algun nus de pedres i branquillons. Hi ha diumenges amb pedres i diumenges sense pedres. Hi ha vespres de mots a borbollons i vespres de silencis que cremen contra el pit. Però l'aigua arriba sempre. A l'abril, segurament. Quan començarà tot. Quan hauré après a estimar l'hivern --a enyorar els arbres nus darrere les finestres.

diumenge, 16 de febrer de 2014

amb pedres o sense


(Fotografia: Queralt jqmj (CC BY-SA 2.0)

Hem trobat ametllers a banda i banda del camí. He recordat aquell text de Josep Pla que ens va dur a l'aula la professora de vuitè. Jo, que no havia vist mai un ametller florit, aquell dia vaig palpar tots els matisos del blanc. Vaig sentir l'olor dels pètals i vaig imaginar un cel blavíssim darrere les branques atapeïdes de flors. No sé si vaig pensar també una papallona de colors en equilibri damunt d'un pètal. Avui només pensava en arbres que es retallen contra el cel --cel taronja, cel de plom, cel amb núvols que passen ràpid--, i en els ametllers que no vaig arribar a veure l'any passat. Ens ha plogut al cim. Feia fred mentre baixàvem, i he pensat un altre cop en edredons que escalfen de debò --en la tendresa. A la tarda, la mare m'ha dit: "Donde hubo piedras, piedras quedan". I he pensat en les pedretes que encara fan ferides als peus quan m'atreveixo a recuperar paisatges. En el pedregar de diumenge passat, en la llum d'aquest diumenge al matí. I en qui em vol igual un diumenge que un altre, amb pedres i sense.  

diumenge, 9 de febrer de 2014

si t'atures

Si t'atures al camí
ja no és el teu camí
Anise Koltz, La terra calla (traducció d'Anna Montero)

No t'atures. La tempesta fa callar la terra, però saps que hi és, sota els peus i rere l'ànima, a la vora d'una platja amb un balancí buit que mira al mar. La terra que ets tu i el teu desig i el teu amor i els arbres que et miren rere les finestres. La terra que és la mare que encara sap llegir-te el cor als ulls --Vete, que estás cansada--, i tota la pena que es buida per fi a darrera hora del diumenge, com un miracle. Si t'atures al camí ja no és el teu camí. Un dia vas demanar-li permís per ser --permís per viure, permís per estimar, permís per créixer, permís per equivocar-te, permís per no poder. I et va mirar als ulls del cor i et va dir "Ja ets. Sempre has estat". Ara que ella va marxant, decideixes no aturar-te. T'asseus al balancí buit, damunt l'arena, i comences a desfer nusos. Encara que et sagnin els dits.     

dimecres, 5 de febrer de 2014

abraçades





T'estimo del dret i del revés
Els Pets, "Blue Tack"

Una abraçada d'aquelles, li deia. I m'ha vingut al cap una que ens vam fer un vespre sortint del cine, quan tu m'estimaves i jo era prou valenta per transgredir les normes i prou covarda per ser incapaç de moure'm del fangar on m'havia quedat estancada. La clínica on han ingressat la mare és al mateix carrer on ens vam abraçar així encara unes quantes vegades, potser quatre, potser deu. Que curt va ser, i en canvi quant d'amor, quantes ganes de salvar-nos del dolor, quanta por darrere de cada trobada furtiva. Si n'hagués sabut, llavors, d'imaginar un present sense angoixa, sense el des-desig que em girava l'esquena cada vespre, sense el filferro al coll, no m'hauria quedat esperant que els astres m'ajudessin a desencallar-me la vida. No m'haurien fet plorar les cançons de la Bebe que parlaven d'ossos estellats i de dones que es cansen de llençar la tovallola, ni m'hauria perdut pels carrers del Born amb el cap emboirat per l'herba i un desfici malaltís als llavis i a la pell. Si n'hagués sabut, llavors, d'inventar presents que dibuixessin el futur que visc ara, t'hauria agraït encara més aquelles poques estones de treva en què agafava l'aire com els peixos i tornava a creure que hi devia haver algú, en algun lloc, que algun dia voldria estimar cada pam de pell desdenyada. I t'abraçaria avui, si volguessis, com llavors. 

inventar-ho


Tota la resta encara no era res. 
Inventar-ho --seria meravellós.
Alessandro Baricco, Oceà

Inventar-ho. Tenir prou imaginació per crear futuribles que prometin una vida bonica, una vida intensa, una vida feliç. Sempre t'ha estat difícil projectar futurs --sempre t'ha estat fàcil enredar-te en passats. Inventar-hoLlevar-te al matí trepitjant els malsons damunt de l'edredó i deixar-los rebregats entre els llençols, que no t'acompanyin el dia. Pensar en blau, pensar en verd, pensar en rínxols, pensar en arbres darrere les finestres. Tota la resta, tot el que ve després d'aquest revolt, encara no és res. Seria meravellós. Si sabessis inventar-ho, si fossis capaç de crear-ho. La teva vida sense el fil que s'arrossega del malson i que dus enganxat a la vora dels pantalons. Sense renegar contra Déu mentre tornes a casa amb la moto. [Potser és avui el dia que entendràs tots els perquès.] Atrevir-te a mirar de cara el dolor que et va desmuntar. Atrevir-te a mirar-te a tu enganxada a aquell dolor. Perdonar-te. Pensar en blau, pensar en verd, pensar en edredons que escalfen de debò, pensar en branques retallades contra el cel. Escoltar Siete horas [me quedan para verte] i no pensar en l'altra cançó, la dels ossos esquinçats en mil fragments menuts, i voler ballar --voler ballar. Inventar-ho. Ser-ho. Ser. Avui, que encara és --que també és meravellós.