dilluns, 25 de novembre de 2013

Arenys



Monsieur Cousteau, 
per què a vostè els taurons no li fan por?
Els Amics de les Arts, "Monsieur Cousteu"
Espècies per catalogar


recordar Arenys. Tornar-hi junts. Apedaçar memòries entre tots, com qui fa un trencaclosques sabent que no té, ni tindrà mai, totes les peces. Arenys, el mar, el trajecte amb l'R4 per la carretera de Vallgorguina. Terra de bruixes, deia la mare. La mare. Les onades gegants que engrescaven el germà i et feien por a tu. Els guals de l'entrada del poble. Sant Celoni abans i després, la casa gran i el riu tan a la vora. Arenys, la sorra, els entrepans de mantega i pernil dolç, els flotadors de colors llampants i el cansament de tornada, feliços, amb ganes d'arribar a casa i sortir al pati a comptar estrelles i buscar ovnis. La mare. Un frankfurt a la riera un dia que va ser una festa. El cosí gran alguna vegada, el seu riure contagiós i els cabells arrissats i negríssims, Tieta, em deixes conduir? T'hauries pogut enamorar d'un noi que somrigués així. Arenys i el mar que s'enfonsava tot d'una, Arenys i una onada que t'arrenca els flotadors dels braços i t'omple de sal els pulmons. La mare, que mai no ha sabut nedar gaire i que es llença i et salva. Que es va enfadar tant un dia que vam oblidar els entrepans, i tu encongida al seient del darrere, petita entre els germans, desitjant que tornés a somriure, desitjant haver-hi pensat, cranc de la culpa esqueixant la necessitat eterna de no perdre la mare, de no perdre l'amor, de no perdre, de no perdre't. Recordar Arenys, tornar-hi junts. La mare. 


dijous, 14 de novembre de 2013

desajust


Escribir es desviarse y vivir es ajustarse.
"Sábanas", del blog Suspendelviaje


Et desvies. Escrius o vius? El text s'escampa indòmit damunt del blanc. La vida se't desajusta com un rellotge vell. Aquell matí d'agost t'havies quedat clavada en el blau i amb prou feines vas notar que els gira-sols us donaven l'esquena. Avui són les paraules les que no volen mirar-te. Es tomben cap a la llum mentre tu busques en l'ombra el que has perdut.

divendres, 8 de novembre de 2013

Achillea Millefolium



El tiempo de los árboles está en ti
después de amarnos.
Kirmen Uribe

No vols oblidar res. Ni els seus ulls després de, ni els teus ulls enllà de. Ni la por, ni el desig, ni la intempèrie. Tampoc l'arrel profunda d'aquest dolor, ni d'aquell altre, el primigeni, el que t'aboca cada dia a l'abisme en els ulls de la mare. No vols oblidar res. Escrius, doncs. Poques pàgines, quatre versos, una suite. Conjurs de plantes màgiques per retenir el record.

[Somriuries així, mare, si no haguessis oblidat?]

dimarts, 5 de novembre de 2013

stand by the strengths of your soul


tornar a omplir l'agenda --sopars, presentacions, l'obra de Veiga que no et vols perdre, una excursió al poble on passaves els estius quan eres petita, reunions per trobar finals feliços, potser el gimnàs, sens dubte una visita a les nebodes. Agrair les mandarines, les llimones, el brou de pollastre i les pilotes casolanes. El carro de la compra que l'amiga et va dur ple fins dalt de queviures per omplir el rebost els dies que pogués quedar-se el virus. Els missatges de bon dia, de com estàs, d'encara estàs malalta, de necessites res. Les seves bromes i el temps que esgarrapa per venir-te a veure a l'hora del cafè i seure amb tu al balcó i parlar de la mare i de les farmàcies que no cobren i de Pop Ràpid. Escoltar Kiko i cantussejar Lobo López mentre segelles les finestres per no tornar a passar fred a dins de casa. Tallar les fulles mortes del potus. Desitjar que revifi, i sorprendre't parlant-li com t'hauries pogut parlar a tu aquests dies de febre i desànim. Tornar a dubtar si adoptes un gat, si et quedes o si marxes, si calles o si escrius. Tornar, simplement. Tornar.


passeres



Ens pensàvem que teníem totes les paraules. Que ens hi sabríem trobar sempre. (...) I tanmateix, ja ho veus.

Una passera damunt del riu amb cinc o o set o vuit paraules. Uns quants No ho sé i totes les ganes de ser-te a la vora i besar-te suau, molt suau, la galta. Una passera damunt del riu, i jo que em giro per mirar-te i torno a tenir el somriure de sempre. Ja no hi ha la febre, ni el cansament, ni el plor dels matins fent-me un nus a les costelles. Cinc o set o vuit paraules per travessar el riu i sortir a córrer pels camins que ja han oblidat tots els malsons. Menjarem ensaïmada i coca del Mistral i xarruparem te negre a l'hora que el sol comenci a amagar-se darrere els edificis del pati de veïns. Tornaré a tenir ganes d'adoptar un gat i me'n desdiré al cap de dos minuts. Dubtaré un cop més si em quedo o si marxo, si vaig o si vinc, si escric o si callo. Et faràs la morta perquè et desperti amb un petó. I tornaré a conduir tota sola per l'autopista escoltant Chaouen i Urquijo d'aquella manera obsessiva que no cal que vegi ningú. Cinc o set o vuit paraules, només, que no arriben a salvar tot el tram de riu que ens separa. Ens acosta el to, la carícia que embolcalla tots aquests nostres No ho sé, una tremolor petita quan et dic que ho sento. I jo que em giro per mirar-te i et pregunto amb els ulls, amb la llum d'abans, si vols venir.







diumenge, 3 de novembre de 2013

wake me up when september ends



No aniràs a la guerra. Et rendeixes ara. Deixes caure els braços, les armes, les llàgrimes. Encara ets al mig de la plaça, a la intempèrie, amb totes les portes tancades i les finestres amb llum a dins. Però has recordat on és casa. Tanques els ulls i la veus, oberta a dos vents, plena de llum, amb fruita de tardor al marbre de la cuina i la tetera rodona a la tauleta de la sala, damunt del tapet que vas dur de Romania. Una flor de paper del color que escombra tristeses. El racó dels miracles, del silenci, dels àngels, del potus que creix imparable encara que no el reguis, encara que no te'l miris. El racó on la vida viu fins i tot quan tu t'atures, fins i tot quan et perds i no recordes el camí que et torna a casa --una altra vegada, una altra vegada. Deixes caure els braços, les armes, les llàgrimes. I què, si t'has perdut? I què, si has tornat a ficar-te al bosc i els ocells s'han menjat les molles de pa que havies anat deixant pel camí? I què, si aquest cop t'has oblidat fins i tot d'anar deixant molles pel camí? I què, si t'has perdut? No faràs cap guerra. Deixaràs caure els braços, les llàgrimes, les armes. Has recordat on és casa. No és perdut el temps del plor. Dessota hi ha la força que et falta avui per caminar el retorn.