divendres, 30 d’agost de 2013

tret d'aquest amor



"y tiembla por los latidos que tú provocas
y también porque el quererse es temblar a veces"
Carlos Chaouen, Semilla en la tierra

Un dia vas dir que no havies trobat encara --mai-- les paraules del desig. Tampoc les de l'amor, dius avui --potser també vas dir-ho, llavors, tampoc les de l'amor, sobretot tampoc aquestes, perquè l'essencial no pot dir-se, creuen alguns, i tu ja ni ho intentes, t'aboques al silenci i no respires, no fos cas que s'espatllés alguna cosa, no fos cas que. 

Però tremoles. Hi penses i tremoles. Podries començar així, estimar és tremolar, però això ja va dir-ho algú no saps on. O podries acumular adjectius --vital i tendre i fort i salvatge--, posar un color a cada somriure, dir ulls fugissers, hores esborrades, què sé jo. Te n'aniràs igualment enllà del text quan provis de dir-ho. Passaràs de llarg, com passa tot, tret d'aquest amor, justament, que voldries saber escriure. 


dissabte, 24 d’agost de 2013

l'aire difícil


Sense aire on l'aire és més pur. L'inhalador és un oasi enganyós, prou real per no ser miratge i massa bonic per ser real. Massa blanc l'oxigen que t'obre els alvèols, massa net l'aire artificial que apaga la cremor del pit. Imagines finestres tancades que s'obren amb un cop de vent i esvalota els papers escampats damunt la taula. Com trobaràs l'ordre després? Cal, l'ordre després? 



dissabte, 17 d’agost de 2013

préstec

FURT

Plouen vidres
als carrerons de l'ànima.
M'amago entre les ombres
i espio els vianants.

Assaltaré el primer que tingui llum
i li prendré el somriure.

Non si male nunc (Viena Edicions, 2008)


No te'l vaig robar, el somriure, la tarda que vaig trobar-te entre la gentada del mercat. Vaig agafar-lo només per unes hores. No et vaig demanar permís, però estic convençuda que m'hauries dit que sí, que me'l deixaves, que no calia ni que te'l tornés, i no solament perquè tenim lligams de sang, sinó perquè te'n sobra, perquè en tens per donar i per vendre, perquè per més que te n'agafi et tornarà a créixer tot d'una, com quan li talles una pota a una estrella de mar. Vaig recordar la Volpini, L'amor és sobreabundància de l'ésser, i t'ho hauria volgut dir, hauria volgut sortir de la meva momentània síndrome de Stendhal i preguntar-t'ho, Ho saps, oi, que et vessa l'amor pertot? No et vaig dir res ni et vaig demanar permís, però no vaig robar-te'l, aquest somriure d'ulls tendríssims i dents blanques, només el vaig agafar en préstec unes hores, perquè m'acompanyés als llocs que m'espanten. Perquè em recordés, si m'agafava el pànic, que és molt semblant al meu quan aconsegueixo fondre la por de la por de la por de la por de la por de

No te'l vaig prendre, el somriure. Vinc a tornar-te'l avui, i amb interessos: tota la llum del meu, rescatat pel teu, com una sola ànima.

(A la M.M.C., que va il·luminant el món al seu pas, i probablement no ho sap.)

dimecres, 7 d’agost de 2013

agost


(l'agost era una tarda de migdiada i silenci, i ens escapàvem al riu per l'escaleta del pati, descalços; era senzill estimar-se, llavors, i plàcid)

Creixen malgrat tot les tulipes


tan senzill com fer un cau dins d'un bosc de falgueres i que sigui només teu i meu, com un altre ventre. O pujar junts als autos de xoc encara que em faci por i que em prometis que ningú no xocarà contra nosaltres. Senzill com agafar nespres enfilats al mur del pati i conduir una bicicleta rovellada pels camins de l'illa i caure i aixecar-se i curar-se les ferides amb aigua del mar. O trobar l'Óssa Major qualsevol nit des del balcó de la cuina i caçar totes les estrelles que plouen la nit de Sant Llorenç. Cada estrella, un desig. I buscar ovnis pel camí de la font i escoltar els trons arraulits tots quatre al mateix llit, i que la por sigui suportable mentre encara puguem sentir la mare feinejant a la cuina, al fons del passadís.

plouran estrelles aquest cap de setmana i sortiré a caçar-les totes. En tindré prou amb un sol desig: que sigui senzill estimar-se, també, aquest agost.