dissabte, 27 de juliol de 2013

tota jo


em veig tota en els teus ulls. Tota jo. El meu somriure d'avui, lleganyós, agraït, de son recuperada després de tantes nits dormint massa poc. La meva emoció sobtada quan recordo el somni que acabo de deixar entre els llençols i tu m'aculls i m'escoltes. Tota jo. La tristesa de la mare, el neguit quan no em surten les paraules i dubto de tot i no puc escriure. La manera massa brusca que tinc de vegades de posar límits. Em veig tota en els teus ulls. Tota jo. La meva alegria de dins, les ganes de ballar quan escolto la cançó que parla de bicicletes i penso l'illa i els camins que encara em queden per recórrer. Els ulls que em brillen quan estic amb persones que estimo tal com són i que sento que m'acullen i m'arrisco i m'esplaio i parlo d'aquella manera tan meva, tan de dins. Em veig tota en els teu ulls. Sense filtres, sense barreres. Tota jo.



dissabte, 20 de juliol de 2013

perquè ets dona sola



Solo tú haces que llore riendo,
haces que ría llorando
Paula Rojo, "Solo tú"


Diu que t'exclouen. Que si volguessis, no podries. Perquè no tens parella (masculina). Perquè ets dona sola. Perquè el teu voler no valdria el mateix que el voler d'una altra, d'un altre. Perquè tot l'amor que podria sobreeixir-te de l'ésser per una criatura que hauria arrelat en el teu ventre i que et faria niu per sempre entre les entranyes i l'ànima no té la mateixa categoria que l'amor d'una altra, d'un altre. I tu, que no és que vulguis, que no és que projectis, que no és que hi hagis dedicat gaires pensaments al llarg de la teva vida, escoltes la cançó i penses els nebots i els riures al pati i la petita que et recorda tant a l’àvia i el fil vermell invisible que uneix la germana a aquestes criatures que tu també defensaries amb la vida. I ara és la mare qui et canta la cançó i tu tornes a ser petita i agafes amb força el fil que et nua a ella i a l’àvia i a la besàvia i a totes les dones que van poder viure el seu voler. I plores sense riure, simplement. 

dilluns, 15 de juliol de 2013

i bon camí


"Pensa que l'únic que em salva
és notar que em notes
i buidar-me per omplir-me sols de tu"
Feliu Ventura, "Adéu"

L'adéu, com un ritu, en el mateix racó que et va rebre, i a la mateixa hora. Saber que demà ploraràs de camí a l'aeroport, tota sola dins del cotxe, i que et farà bé. Que hauràs plorat abans, quan obries la bossa per assegurar-te que no et deixaves res, i trobaves una nota de comiat amb petons de pastanaga. Saber que no sabràs si plores perquè no te'n vols anar o perquè entens que l'illa no tornarà a rebre't mai més com ara, com si fos la primera vegada que la trepitges, amb l'ànima neta i sense àncores. O perquè et vessa pertot l'amor i saps que n'has deixat una embosta a la casa de les barreres que ja no són de fusta i que encara no has après a tancar com cal. Que n'has enviat un manat a la ciutat on moria una gossa que va llepar-te les llàgrimes més amargues de la teva vida. Que n'has deixat un pensament a la sala on hem homenatjat el mestre, l'amic. I que en duus un grapat a les butxaques, per regalar quan arribis, sense condicions.       





dimecres, 3 de juliol de 2013

habitar la casa del poeta

HABITAR LA CASA DEL POETA
Sònia Moll

(Recital Per entre els dies, de Marin Sorescu, al Mandacarú, 8 de juny de 2013)

Assistir a un recital de poesia sense conèixer absolutament res de l’autor ni de la seva obra pot ser un risc. Així com hi ha versos que llegits, segons el moment, no et diuen res o et diuen poca cosa, i en canvi recitats agafen una dimensió i una volada que no hauries pogut ni imaginar, també hi ha versos que t’impacten quan els llegeixes i que en canvi, segons qui els reciti i com els reciti, et poden deixar indiferent. Malgrat tot, tinc tendència a assumir aquests riscos: si uns versos que no he escoltat mai m’atrapen en un recital, me’ls quedo per sempre.
Arriscar-se i guanyar. I amb el mèrit d’algun obstacle difícil de salvar: el Mandacarú, al Poble-sec, és un local acollidor, decorat amb gust, però la ubicació de l’escenari respecte del lloc on hi ha les taules és poc afortunada: des de la majoria dels racons no es pot veure ni el piano de cua ni l’entarimat on reciten els rapsodes. Més mèrit, doncs: només la paraula dita, sense el reforç del gest ni de l’expressió. M’arrisco i guanyo.
Els primers versos, en sec, ja aconsegueixen situar-te en l’univers de l’autor que no coneixes i que no has llegit mai. És un efecte de teletransportació: del lloc des d’on tu et mires el món, des d’on el dius, fins al lloc des d’on Sorescu es mira el món i l’anomena. Instantàniament, només amb els primers versos, com si fessis petar els dits i t’apareguessis en un paisatge que no és el teu però que reconeixes d’alguna manera difícil de precisar (de dir): "Tenia un poema que no em deixava dormir / i l’he enviat al poble / a cals avis". A partir d’aquí, Xavier Montoliu, que ha traduït el llibre al català juntament amb Corina Oproae, ens presenta l’acte estructurat en tres parts: en la primera, poemes de temes diversos, que ens introdueixen en l’univers de realisme màgic de l’autor; en la segona, poemes dedicats a personatges històrics o literaris; en la tercera, poemes d’amor i desamor.
Conjugar música i poesia no és fàcil. Hi ha el perill que la música ofegui la paraula. S’agraeix, doncs, el tacte amb què s’ha integrat la música en els versos en aquest recital. L’obertura de la primera part, amb una acurada i sentida interpretació de Heller per part de M. Rosa Serra, ens fa lliscar suaument dins l’univers de Sorescu. Van caient els versos, recitats pel traductor i per Emma H. Montoliu, i te’ls quedes, t’hi quedes: "arreu on vaig, duc el cos amb mi, / ja que no tinc on deixar-lo./Me’l robarien la terra, / l’aigua i el cel". Et sembla que veus, antic i de color sèpia, el passaport del poeta, amb què creua fronteres "entre gira-sols i girallunes, / entre l’alfabet / dels fets escrits a mà / i dels fets escrits a màquina". Entres dins la casa del poeta, una casa amb les parets atapeïdes de marcs "on els meus amics / no hi veuen res", una casa "com més lluny millor de tots els llocs que conec, una casa com més lluny millor de mi", i toques amb la punta dels dits les pors abismals de l’ànima del poeta ("ahir vaig fotografiar només pedres. / I la darrera pedra / s’assemblava a mi. / Abans-d’ahir, cadires, / i la que havia quedat / s’assemblava a mi. / Totes les coses s’assemblen tant a mi... / Tinc por"). El veus disposant cadires per recitar els seus versos ("les cadires són molt receptives / a la poesia / si saps com col·locar-les"). El veus, el vius. Ets en el lloc que habita, que no és el teu lloc però que et sembla conèixer, o recordar, com una vida antiga. I li dónes la mà quan s’enfila la segona part, amb Toni Rubies al piano aquest cop, i l’acompanyes entre els seus personatges, que també podrien ser els teus ("Shakespeare va crear el món en set dies. / El primer dia va fer el cel, les muntanyes i els abismes de l’ànima"). Quan enfila la tercera part, amb Mompou sota els dits delicats de M. Rosa Serra, et veus asseguda amb el poeta a la porta d’aquesta casa on t’ha deixat entrar, en un banquet de fusta, mentre el sol es pon; i ell et parla de les closques de tortuga amb què es cobreix el cor, de les dones que ha estimat i les que no, i l’amor i el desamor es desgranen lentament, com els passos d’un rosari. I de cop la pianista s’aixeca i s’adreça al públic i fa la pregunta: "Com aneu de felicitat?" I Marin Sorescu, de qui només coneixia el nom, ja ha entrat dins de casa i m’habita. Per sempre.


‎#sorescucat

de vegades me passa



de vegades me passa
que t'estim
Antònia Font, "Camps de maduixes"

cauen encara més cabells en terra, i a cada tisorada, un poc més de llum al somriure. Riu el mirall i riuen els ulls que somien camins de l'illa i postes de sol des del camí de Sa Farola. Sorra, calor, bicicletes. Buscar móres amb els nebots pels camins de l'hortal. Espantar sargantanes sense voler, i voler trobar dragons petits a les parets de casa. Cafè aigualit i torrades, xíndria i meló i trempó i coques de tomàtiga. Cauen en terra els cabells i els ulls se't mengen la cara --de vegades me passa que te mir--, i es mengen la vida com es mengen el sushi, devotament, màgicament, escandalosament. Van caient els cabells i se t'escapa el somriure i et vessa pertot, en vols una mica?, i tanques els ulls i l'envies més enllà del mirall --de vegades me passa que t'estim--, no tornis a dir mai més que se t'ha quedat l'ànima eixorca i que ja no saps donar. Són en terra els cabells i és en tu tota la força --la vida, l'arrel, la terra, el vol i el desig en una mateixa carta que deixes cara amunt sobre la taula, per no oblidar-la mai.