diumenge, 23 de juny de 2013

Sant Joan

Foto: lallacuna 

Aquell Sant Joan vam fugir a un poble del Pirineu aragonès, les tres soles. Ni parelles, ni amics, ni amants, ni membres sectaris de la colla endogàmica. Només nosaltres tres. Quantes ganes teníem de respirar. L’habitació de l’hostal donava a la plaça, adornada amb banderoles de festa major i fanalets. Quan fosquejava van encendre la foguera i començà la música. Com pot ser que no m’adonés que estaves trista? És que no et mirava? Potser no, potser aquells dies només em mirava el melic o potser volia oblidar-te i esborrar les confidències que havien lliscat a l’orella no sabia ben bé quina nit absurda de massa alcohol i poca alegria. No em vaig adonar que estaves trista, no vaig saber-te la pena que encara avui deus treure a poalades que es queden a mig camí i t’inunden i et segresten la llum que et vaig conèixer als ulls ara fa tantes vides. No em vaig adonar que estaves trista. Tenia només el lleu mareig de la primera copa de cava quan vaig trobar-te plorant asseguda al terra de l’habitació, vençuda com un titella que ha perdut els fils. No vaig saber dir-te que, decidissis el que decidissis, et faria costat sempre. Contra tot i contra tothom. 

No sé si ho vas decidir aquella nit estranya. Sé que la vida se’t va fer cendra a les mans. I que no vas voler-me a la vora.

dimarts, 18 de juny de 2013

no em deixis mai

És antinatural ofegar-me sola. Et busco el somriure en cada glop de l'inhalador.
Creixen malgrat tot les tulipes



Arribes i m'abraces. No em deixis mai. Cada dia tens els ulls més blaus i me'ls bec a galet, amb la set dels nàufrags desesperats. Avui he caminat damunt les aigües i encara no sé si m'he enfonsat. Hi ets i m'abraces i en tinc prou. Sobrevolo el dolor, les agulles del box d'urgències, els músculs garratibats, i aterro en el teu somriure amb més il·lusió que traça. No pots rescatar-me avui l'alegria, però em regales un bocí de la teva perquè la guardi a les butxaques i em duri fins al vespre. Dormiria amb tu, aquesta nit, com quan érem petits, dos esquitxos bessons en un bressol, a la cabina d'un vaixell que creuava l'Atlàntic, al llit enorme de casa els pares. On és casa nostra, si no estem junts? Dormiria amb tu, que ets el meu enyor, la meva pàtria antiga. No em deixis mai. Conta'm un acudit, explica'm el dia que et vas perdre a Cadis i vas acabar en un bar perillós i no ho sabies. Torna a riure avui que jo no puc, avui que voldria que em diguessis que podràs salvar-me sempre, avui que trepitjo cordes fluixes i torno a tenir tanta por del silenci. Torna a riure perquè pugui recordar que m'esperen versos i emoticones que ho diuen tot (dos punts, guionet, parèntesi tancat), i un sopar amb sushi i tendresa, i tota la bellesa del món. I que aquesta nit m'adormiré acotxada per una cançó de bressol que m'invento que van escriure només per a mi.

dissabte, 8 de juny de 2013

sobretot amb el que no


Per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Va ser el que vaig triar.
................... 
Potser per parlar de l'amor del present cal parlar de l'amor del passat

Marilia Samper, L'ombra al meu costat

i la cançó, aquesta nit, torna a tenir gust de melangia. Després dels riures i dels somriures, de reconèixer que sí, que potser ets romanticona, que encara tornaries a veure Smiley una i dues o tres vegades més i cada vegada riuries i somriuries i et posaries tendra en les mateixes escenes. Després del sopar en un lloc on no havies estat mai i de la conversa que no acaba abans que tanquin el restaurant, després dels carrerons insòlitament tranquils aquest vespre de divendres, ara, en l'estona sola que tornes a escollir, la cançó t'entra, com fa uns dies, amb una tremolor lleu d'ànima trista, d'ànima antiga. Deu ser que havies oblidat, només per unes hores, el fred que t'ha impregnat els ossos després de la lectura d'aquesta tarda, Potser per parlar de l'amor del present cal parlar de l'amor del passat, i l'harmònica porta records d'una nit d'estiu al porxo de l'hortal amb les nafres obertes de bat a bat com una magrana esbudellada. I ho tornaries a dir, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Sobretot amb el que no. I la pregunta fa tremolar els pulmons amb un petit indici d'asma, si vas poder tu, també, sobretot amb el que no, però no la faig, no pregunto, des de fa unes setmanes ets a la meva tauleta de nit amb els desassossecs de Pessoa i un llibre que parla de tulipes. La cançó, aquesta nit, em centrifuga l'ànima fins al cor mateix de l'espiral. Jo t'he estimat a tu, i ara sé que ja per sempre estimaré així: amb tot el que em puguin donar i amb el que no. Sobretot amb el que no.

dissabte, 1 de juny de 2013

encara ho fórem més


potser és que ara ja puc imaginar-me aquella casa a prop del mar, amb un llimoner al pati i un gat negre a la vora, aixoplugant-me l'ombra. O que et retrobo en les fotos i em fa niu un somriure en el lloc del nus, com un bes de silenci damunt de les parpelles. Que ens miro i érem bells, aquell estiu --que encara ho fórem més la nit que vam besar-nos la nafra sota el porxo. Potser és que ara ja puc recuperar paisatges i somiar muntanyes amb tempestes d'estiu i llunes viatgeres. O que els retrovisors de moment no han tornat a temptar-me les paraules, i assajo versos nous per arrencar somriures a la pantalla d'un mòbil. Potser és que ja n'he après, i tant com em costava. La cançó, avui, em gronxa i em salva.