dissabte, 30 de març de 2013

amb això començo



"Lo que queda es con lo que empiezas. Eso."
Luis Gruss, Suspende el viaje

Que els finals siguin fàcils, i que ho siguin també els principis. Una benedicció dels déus que ni a tu ni a mi no ens ha estat donada. Que tu i jo no vam néixer, em vas dir un dia; que ens van treure, que no vam lluitar per venir, o, si ho vam fer, no ens en vam sortir, i hi ha qui diu que és aquí on s'arrela aquesta dificultat per saber-nos sòlids en els camins inconeguts, aquesta absoluta falta de confiança quan salpa el vaixell i algú es va fent petit, petit, al port de la ciutat que coneixíem. El pànic a perdre's, també --la cama esquerra tremolant descontrolada damunt el pedal de l'embragatge i l'ensurt al pedal del fre, mentre a fora tots els carrers de la urbanització a les fosques semblen el mateix. Que els finals siguin fàcils, m'han desitjat avui, i que ho siguin també els principis. I no sé si un desig terrenal, humà, es pot convertir en una benedicció dels déus. Però ja no em fa por conduir tota sola de nit per la carretera d'Hostalric. Això ha quedat, i amb això començo. 

dimecres, 27 de març de 2013

sense cortina

Però quanta alegria que entra per la finestra i inunda el menjador. Quanta primavera sense cortina, i quanta, quanta llum als ulls

Ada, De les paraules 


Et buscaves la llum al mirall de la perruqueria mentre els cabells anaven caient a terra --més curt, més curt, molt més curt encara--. Buscaves l'esclat del sol a les pupil·les, el verd que vessa pertot, les ganes de mar i de pedres calentes i d'arbres arrelats que creixen a desgrat de totes les ventades. Et buscaves la llum, i encara no. Fa fred, encara, i la primavera sense cortina és un record d'altres dies, d'altres estades en altres llocs que no són aquest d'avui. Els comiats al port deixen una ombra soterrada i persistent, i l'abraçada és solament una promesa a l'altra banda de l'oceà que no s'acaba. I és en l'ombra, diuen, que cal buscar el que has perdut. Et talles els cabells ben curts, molt més curts, perquè els ulls se't mengin la cara, i et nues al coll una bufanda de color taronja abans de sortir al carrer. El somriure ple de llum et deu estar esperant, pacient, amagat darrere alguna cantonada.

dilluns, 25 de març de 2013

passi el que passi


Quan siguis una mica (més) gran potser et contaré que recordo cada minut del dia que vas néixer. Matí de rams amb sol i núvols flonjos, falsament innocents. Criatures amb llorers i palmons al pati de la parròquia, als carrers i a les places. Gent mudada, en una església més que en l'altra, i jo amb texans i vambes, dels meus diumenges d'ara, de xicotet. (Abans, el dia de rams em posava sempre el vestit blanc dels diumenges i l'àvia em renyava una mica, Van a creer que tiene éste nomás, però me'l tenia sempre a punt, polit i planxat, i em mirava mirar-me al mirall i trobar-me bonica per un dia.) Et diré que recordo el sol a la plaça de les Palmeres i la pluja sobtada al carrer d'Aragó a mitja tarda. Un misteri al pòsit d'una tassa de cafè. La mare --perdona'm si no puc, avui, venir-te a veure. El te de fruites i un dònut de xocolata a casa de l'amiga. Et diré que recordo l'hora exacta que vas néixer, i l'hora d'abans, i la d'abans, i la d'abans. El nus desfet a dins de les costelles. El plor i el somriure anant i venint com els núvols d'aquest dia capritxós, com el sol i la pluja. I ell que em truca i m'ho conta --et conta, et diu, et fa lloc per estimar-te ara i sempre, com era en un principi i pels segles dels segles. Em truca i et diu i tornem a ser tots dos dins d'un mateix ventre, i tu que has lluitat per venir, i nosaltres que continuem lluitant per ser-hi. Per no deixar mai, passi el que passi, de voler ser-hi --de voler ser.

dimecres, 20 de març de 2013

apenas


Vecino Dios, si a veces te molesto
con duros golpes en las noches largas,
es porque apenas te oigo respirar
y sé que siempre estás solo en tu cuarto.

(...)

R. M. RilkeEl libro de las horas

dimarts, 19 de març de 2013

silenci


Silenci, encara. Per acollir Bach. Per sentir-me març a les venes --març a la nàusea, març a les tulipes que creixen malgrat tot, març que degota, moribund, i que s'acaba, perquè vull, uns quants dies abans d'hora. Silenci per no perdre'm les paraules dels altres, la música dels altres, la llum dels altres. Per no fugir endavant. Per no clavar-me estelles podrides al pulmó. Silenci, avui, encara. Us escolto --us llegeixo, us miro. Hi sóc.

divendres, 15 de març de 2013

rissaga

i ve el silenci, ara. Estrany, imprevisible. Un dia ho vas escriure, I què has de fer si t'han tornat a fugir totes, si s'han perdut altra vegada per les quadrícules de la ciutat i han arribat a la mar i se les ha endut un mal oratge. Ve el silenci inaudit, rissaga al port que recula de cop i volta, i tu i els teus ulls atònits, on ha anat a parar la força que inundava fa un moment es pla i els teus pulmons atemorits i fascinats alhora. A la retina, encara, l'eclipsi total de sol del dia anterior. Canviava el segle i havia de desmuntar-se'ns la vida, deien. S'anunciaven pertot apocalipsis planetàries i revoltes de màquines i sistemes informàtics. I t'importava ben poc, ara només tenies al cap els homes que havies vist al mercat aquell mateix matí, Avui hi haurà rissaga, havien dit, Hi ha cel de rissaga, i era un cel blanquinós que pesava com pesava el teu desig encallat al peu d'un mur. T'importava ben poc si havia d'acabar-se'ns el món, ara només sabies mirar la mar que avançava i reculava capritxosa, o potser no tant, potser molt calculadament, amb un ritme intern que tal vegada era el misteri que et tenia els ulls atrapats i l'alè retingut, i aquella fascinació que era un despropòsit davant de la destrucció. Reculava el mar com reculen avui (com han reculat sovint) les paraules, i recordes l'eclipsi, els auguris amenaçadors, les vides desmuntades. Arriba el silenci i tu esperes que torni la marea de paraules que torni a inundar-ho tot i que et digui --que et re-faci, que et re-munti, que et re-sigui. 

dimarts, 12 de març de 2013

La petita mort ha vingut ara
a fer-te companyia
sense discursos èpics,
sense, només, amb l'ànsia
de tocar-te de prop
com un vell amor
ferit per la mirada aspra 
de la vida.

(...)

Jesús Moll Camps, Cants de clandestinitat

dijous, 7 de març de 2013

sempre més



Hi ha llibres que et fan fora de casa amb un cop de vent i et perden pels carrers sota la pluja. Llibres que travessen --cada vers un ofec, una finíssima corda estreta al voltant del coll. Llibres que fan mal i se t'emporten lluny endins, vertigen endins, i t'aferres a l'inhalador dins la butxaca quan llegeixes la nit negra, la no-llum, el no. I la lectura és plaer-dolor, batec enfebrat, la teva mirada tèrbola buscant entre les lletres alguna aresta dòcil, alguna corba indòmita on aixoplugar-se. T'escapes dels mots a estones, per agafar aire, i et refugies en les notes d'un adàgio que hi té ben poc a veure però que també sap del dolor-plaer, de l'alè empresonat i el fred al pit, dels teus ulls incrèduls davant d'una bellesa inconeguda que saps que sempre més trobaràs a faltar.

dimarts, 5 de març de 2013

el llibre que llegies

"Però vindrà l'agost i el sol esclatarà els arbres i la terra i els cossos, i llavors potser el temps fluirà, com el cor de les figues, carnós i dolç."
Ricard Garcia, "Vindrà l'agost", El llibre que llegies


Hi ha llibres que t'agafen de la mà i et porten de tornada a casa. S'esmuny el llibre que llegies, diu el poeta, com s'esmunyen les restes de l'estiu, i et vénen als dits, com si fos ara, els darrers dies d'agost a la casa vella de la vora del riu, l'enyor anticipat fent pessigolles a la punta del nas, la pell torrada de sol, i esgarrinxades als braços, un colze pelat i una cicatriu lletja i orgullosa en un genoll. Hi ha llibres que et mostren el camí que et porta a casa i puges en un tren nocturn que sembla un fantasma i que se t'emporta no saps on, però no el frenes. Plou encara contra els vidres avui que ets sola, i el llibre t'acompanya, Poques tardes saben ploure com ho fa aquesta que la pluja mulla cada racó de la memòria. I mentrestant somies l'agost, l'agost que vindrà, diu també el poeta, i el sol esclatarà les figues, i els cossos, diu també, i entens que és això tornar a casa, el cos el sol la sorra l'esclat de l'estiu i de la sal i de la pell, tornar a casa és tornar a tu, com dissabte quan grimpaves arrapada a les pedres del congost i somiaves l'estiu i la nuesa dins l'aigua negra del gorg. S'esmuny el llibre que llegies, i ara voldries ser pedra. Rostida pel sol o molla de pluja, amb l'empremta del temps dibuixada pels líquens.


dilluns, 4 de març de 2013

divendres, 1 de març de 2013

ja són aquí


"Conjuro els fantasmes de març comprant violetes blanques per a la tauleta de la sala. Vull creure que encara podran néixer les tulipes als testos del balcó. Canviaré els mobles de lloc, em compraré una taula nova, un sofà més gran per fer-hi migdiades. Conjuro març deixant que el sol em desperti a mig matí per les escletxes de la persiana. No penjaré les cortines fins a la primavera. El teu pijama encara era calent quan has anat a dutxar-te aquest matí. No em fa por l'enyor, gairebé és bonic saber que hi haurà uns dies que et trobaré a faltar. Em fa por març però no vull que me'n faci. Compro violetes blanques i em miro cada matí les coratjoses tiges de les tulipes."

Creixen malgrat tot les tulipes