dimarts, 26 de febrer de 2013

un món parat a taula

L'ONZÈ ESMORZAR: ECLIPSIS

Cambrer, ara arriba l'eclipsi solar;
en tals ocasions l'àvia solia dejunar i pregar.
Ella, la devota vídua hindú, és morta,
malgrat haver salvat tants sols,
a la seva època, de l'ombra de Rahus i Ketus.

Jo no dejuno; no prego.
Aquest és el meu darrer món, i és gris.
Ella va traspassar creient en una espiral de renaixements;
jo m'aferro a la idea d'una sola mort.
La meva llibertat: les meves pors. Els meus ous durs.
Els meus talls de cansalada. La meva magra emoció
arrapada al moll de l'os. Els meus panets escocesos ben cruixents.
Les meves torrades, la meva metafísica; la meva política, la meva mantega.
El teu cafè; la meva consciència,
i tots aquests sabors i perfums nimis
d'un món parat a taula
no minven, tampoc no es trasllueixen,
mentre alço la tassa fumejant,
l'atanso als llavis
i xarrupo aquesta magnífica, buida,
oportuna i destil·lada
hora de la veritat.

Dilip Chitre, Vint esmorzars cap a la mort
(traducció de Gemma Gorga)


(i Déu, potser, en algun lloc, 
just quan no mires)


dissabte, 23 de febrer de 2013

els queixals que somies


Fotografia: Robert Bonet
(text publicat als Quaderns d'Illacrua, La Directa, núm. 305, el 13 de febrer de 2013)

Sempre hi ha algú que et fa la pregunta, i tu respons amb evasives o no respons i fas aquell posat greu que suggereix una vida malmesa, una llar desestructurada, un trauma que crema com les torxes que envolten ara mateix l’edifici. I no saps per què però només et ve al cap l’empenta enmig dels omòplats, la porta que es tanca darrere teu i la foscor sobtada, l’olor agra de les sabates velles i de la pols que s’acumulava al quarto de les rates. Mai no en vas veure cap, però estaves tan convençut que hi eren, que l’estona que durava el càstig respiraves poc, procurant no fer soroll, i tancaves fort els ulls (foscor sobre foscor) per no ensopegar amb els ulls d’elles, que imaginaves vermells i lluents com els dels gats. Mai no et vas atrevir a comprovar si el pare havia tancat la porta amb clau. Imaginar que ho havia fet t’eximia de qualsevol esforç de revolta, i et permetia imaginar que la porta era oberta i que podies sortir en qualsevol moment si l’angoixa arribava a fer-se insuportable. Començaves a comptar enrere des de cent per no pensar en el Nando, que tirava la pedra i amagava la mà i arrencava a córrer abans que tu i desapareixia just abans que arribessin els grans, i et trobaven només a tu, pobre passerell atònit, sempre en el lloc equivocat en el moment equivocat, i les orelles cremaven quan el pare te les retorçava amb ràbia, i després l’empenta i la porta i les rates i el Nando ben lluny, rient.

La noia que t’ha fet la pregunta entoma el teu silenci i t’ofereix una torxa encesa. Et tremolen una mica les mans però la sostens, decidit, com cada any des d’aquell dia que, encara no saps com, vas arrencar a córrer abans que el Nando. I la culpa torna a fer camí des de l’estómac fins a les galtes, i et rosega els pulmons com els queixals de les rates que encara somies. 

divendres, 22 de febrer de 2013

many times before



I have done it again.
I have been here
many times before.
Sia, "Breathe me"


potser només unes quantes. o una que val per moltes. tant és. de quina matèria estan fets els bucles? raspen el paladar i tenen un gust metàl·lic, de sang. ja hi has estat, aquí, altres vegades. moltes vegades, o una de sola que pesava molt que deixava les espatlles encongides i el pit enfonsat, i els ulls tristos. ja hi has estat i l'únic que pot salvar-te és descobrir què hi ha avui en tu que no hi havia llavors. quina força, quin valor, quina temeritat et pot fer caminar una altra vegada damunt la corda fluixa, encara amb els blaus insolents a la pell, sensibles al tacte. què hi ha en tu que no hi havia llavors. ja hi has estat, aquí, altres vegades. o només una, que val per totes. i ja no en cal cap més.

dimarts, 19 de febrer de 2013

una dependenta cansada

Al cap i a la fi
Déu entra i surt de les ànimes dels homes
i jo entro a la seva ànima també
com s'entra a les botigues
els dissabtes humits d'octubre.

L'ànima de Déu
és una dependenta cansada

"Tenim el que busca,
però no sé si ens queda de la seva talla"

Víctor Mañosa, Stramonium 



La ginecòloga em rep amb cara de dependenta cansada. Sóc l'última visita del dia i ella ja hauria volgut plegar. És tard, de fet. Quines ganes. Tenim el que busca, però no sé si ens queda de la seva talla. Sec a la cadira i somric (per què no?). Ara mateix sóc una clienta cansada. Ella es refà. No sé com. Escric aquestes línies només per veure si arribo a descobrir aquest com. Es refà i em mira i de cop hi és plenament, sense pressa per plegar, sense queixa. No és amable. No somriu. És eficient. Dura. Seca. Però m'agrada. (No deu caldre, aquest però.) M'agrada, dic. Té els ulls intel·ligents, bonics, d'un verd estrany, i em mira quan em parla i quan li parlo. M'he perdut el com, el moment exacte en què el cansament se li ha convertit en presència i me l'ha oferta tota sense embuts. El moment en què ha passat de tenir ganes de marxar a acollir-me sense condicions, a la seva manera dura, eficient i seca. A calmar-me el cos que reacciona amb un automatisme atàvic al tacte aliè, al tacte no volgut. A calmar-me el neguit (Déu entra i surt i de les ànimes dels homes) i a fer-me un lloc en la consulta minúscula, atapeïda, inhòspita, perquè la pell només em tremoli de fred, perquè el cos nu se senti segur davant d'ella, només perquè hi és, només perquè em recorda alguna mare antiga, algun recer segur on puc aixoplugar-me.

diumenge, 17 de febrer de 2013

cap dolor no és inútil

has deixat que es refredés el cafè, no saps com -no saps amb què t'has distret, on te n'has anat; o sí, però no t'ho vols dir. No ho vols dir. Tampoc no saps com et vas fer els cops que han sortit l'endemà, insolents, i que ara et reclamen. Quants dies fa que havies oblidat el cos? Cap dolor no és inútil si te'l recorda, si et torna aquí, si et torna a tu. No escric poemes d'amor, deies ahir, però volies dir d'amor que no toca de peus a terra, que no toca pell, que no toca cos. I Déu no t'és, tampoc, si no et passa pel cos. Cap dolor no és inútil si et recupera el tacte aspre de les mans, els llavis fràgils que es tallen amb un cop de fred, les parpelles cansades i el coll i els pits i els pulmons i el ventre. Cap dolor no és inútil si et torna aquí, al paisatge inèdit d'aquest moment, d'avui que és l'endemà dels versos i els amics i els somriures, el paisatge estrany d'ara mateix, aquest diumenge blanc amb el cafè fred damunt la taula i el de dins a fora, mirant-ho tot.  

divendres, 15 de febrer de 2013

el dolor inútil

Mi rodilla derecha se asustó y se puso a temblar.
John Banville, El mar


Se t'espanten totes dues, i et sembla que caus però no. Ja no. Només trontolles, perds una mica l'equilibri i hi ha aquell vertigen lleu, el mareig del primer glop sobrer de cervesa qualsevol migdia de diumenge sense res a l'estómac. 

De què tens por? Imagines com deu ser mirar-te el cos com si mai l'haguessis vist. Que el miris tu com si fos el primer cop. Que el miri algú (com si fos) per primer cop. Potser sempre farà por. Potser sempre. I què, dèiem. I què.

L'endemà dels cops apareixen tot de blaus que ni sospitaves. El dolor no t'interessa si no t'acosta a la ratlla del plaer. Es fa costa amunt el mal inútil. El de fora i el de dins. 

Tu també escolliries el mar si volguessis anar-te'n. 





(Foto: Anita Moll)

dimarts, 12 de febrer de 2013

are you going to Scarborough Fair?




Tell her to find me an acre of land
(parsely, sage, rosemary and thyme)
between the salt water and the sea strand.
Then she'll be a true love of mine.
("Scarborough Fair")


Els dies que et perds, i despleguem l'operatiu gps amb la creu roja i la guàrdia urbana i els amics per localitzar-te, de vegades imagino que trobes el que busques. Que agafes un funicular i puges al cerro de Viña del Mar i abraces l'àvia a la casa blanca on et vas casar amb un ex capellà. Que t'asseus en un banc de la plaça de Forestal amb la carpeta de la universitat a la falda i oblides els crits de casa i el nòvio que et va deixar plantada amb l'anell de prometatge acabat d'estrenar. Els dies que et perds, sovint em pregunto si realment vols que et trobem. Si no deu ser aquesta la manera més fàcil de començar a aprendre a deixar-te anar. Hi ha dies que te'n vas i intento imaginar-te en el teu paisatge particular, únic i intransferible, i desitjo que trobis el que busques (les mans de l'àvia, l'aigua negra del Pacífic, l'olor de les empanades embolicades amb paper de plata). Imagino que ho trobes (que et trobes), i em sorprenc amb un somriure fora de lloc, com quan estic trista i em diu guapeta i passa una mica el núvol. I imagino com deu ser perdre's en una ciutat que no coneixes i no tenir por. 

dissabte, 9 de febrer de 2013

fer tard

Vindré demà
1.
Vindré demà.
I serà massa tard
per a totes les coses
que avui tampoc t'he dit.
Teresa Pascual


Hem fet tard, mare. Una mica, només. Però hem fet tard. Ens ho havien advertit, cada dia és com l'última fitxa dels autos de xoc, o l'aprofites o la perds i ja no n'hi ha més, mai més. Recordo encara el dia que vaig publicar, amb només les inicials del nom (d'on sortia tanta por de dir, de dir-me?), el meu primer poema en un setmanari alternatiu en què col·laborava el meu germà. El pare va llegir aquells versos i en acabat va començar  a intentar desxifrar en veu alta les lletres que els signaven per localitzar l'autor entre els poetes vius que coneixia. Tu li vas prendre el full, vas llegir el poema, i vas interrompre les seves cavil·lacions: és de la teva filla, que no ho veus?

Avui amb prou feines entenies que el llibre que et donava l'havia escrit jo. Sense inicials, aquest cop. Nom i cognoms. Despullada. O ho entenies un moment i tot d'una te n'anaves, a les cendres de l'àvia, al cotxe que inventes que m'han robat, als cerros de Valparaíso. Hem fet tard, mare. Només una mica, però hem fet tard. Intento tornar-te a l'ara, l'he escrit jo, mare, és per a tu. Em dius que sí amb el cap. No hi ets. Respiro i accepto aquest ara, el teu, que també és, i intento encaixar-lo en el meu. Tu mires la coberta, l'acarones, gires el llibre del revés. De cop i volta fas petits els ulls i llegeixes en veu alta, Creixen malgrat tot les tulipes, dius, i el meu nom, i fins i tot el nom de l'editorial. I aixeques els ulls i em mires, i fas cara d'admiració. 

Hem fet tard, mare. Però només una mica. 

dimecres, 6 de febrer de 2013

conjurs



I volia dir-vos que quan trontollo penso en vosaltres. Quan no tinc espai a dins, us faig venir al pensament, que potser és l'ànima, com qui crida l'àngel de la guarda, i us veig fortes, i boniques, i arrelades, i us recordo la llum i l'alegria, i reculen les ombres i el silenci es fa plàcid, amable. Volia explicar-vos que me'n vaig a dormir amb un somriure fent-me niu a les costelles. Un somriure que no s'apaga amb un cop de vent, que em durarà encara una estona quan agafi demà la moto per anar a la feina. Ho dèiem avui, quan no esperes res de la vida, arriba ella i t'acull amb una abraçada gran com una amanida. I la germana t'envia petons de pastanaga des de l'illa per escampar-te els malsons, i arriba el llibre, també, per fi, i somiaràs tota la nit les ganes d'ensumar-lo, de tocar-lo, de sospesar-lo. I demà parlaràs de poesia amb ell, que podria parlar-ne durant hores tot sol o amb qualsevol altre que hi entengui més però té ganes de parlar-ne amb tu. Volia dir-vos que quan trontollo penso en vosaltres. I amb la vostra espelma trobo la meva, que havia quedat amagada en un racó que tinc poc costum de visitar, i l'agafo i fa llum, també. I vol regalar-se.

(Foto: Maria Santamarta)

dilluns, 4 de febrer de 2013

la tendresa



anava a escriure, li dic, però no sé exactament què. Escriu que estàs guapeta, em diu, que tens els ulls cansats i estàs guapeta. Ho escric perquè em fa somriure. Perquè em noto els ulls cansats, és cert, i perquè justament avui, quan sortia de la feina taral·lejant aquella cançó de Feliu, i buidar-me per omplir-me sols de tu, m'ha vingut al cap que de vegades ens buidem i no ens tornem a omplir. Que ens anem desafinant, dèiem ahir, a força de desamors, i que en canvi l'amor de debò és el que ens sobreïx, el que ens sobra de l'ésser que és sencer i no mancança, que mai no es buida de si mateix. Que estic guapeta, diu, i que ho escrigui. La tendresa, ho dèiem fa temps, mai no és massa. O l'amor, dèiem. Ja no ho recordo.

(fotografia d'Anita Moll)

divendres, 1 de febrer de 2013

no tan lluny



(foto: www.timeanddate.com)

La recepcionista del consolat em rep amb el pinganillo enganxat a l'orella. No m'adono que està parlant, i li engego el discurs, Vinc a portar uns papers, tinc cita amb la secretària del cònsol... M'interromp amb mala llet: ¡Estoy hablando, ¿no lo ve?! Respiro fondo. Deu ser la setmana de la gent borde. Recordo l'àvia, cada uno con su cada uno, i li torno en silenci la impaciència, això és teu i això és meu, i callo i renuncio a engegar-la a fer la mà. Sento (ara sí) com li diu a la persona de l'altre extrem del fil telefònic que passa la trucada a la secretària del cònsol (merda, no, té hora amb mi, que no me l'entretingui!), i es gira i em pregunta que què vull. Reprenc el fil, Vinc a portar uns papers... Em pregunta quin nom és. El de la mare, vol dir. L'hi dic. Ah, ja sé qui és. I tot d'una canvia la cara, em diu que li sap greu, que acaba de passar una trucada important a la secretària, però que mirarà de parlar amb ella. Espero cinc minuts massa llargs, fa estona que hauria de ser a la feina. Apareix per fi amb la secretària i se'n torna darrere del taulell, i per uns moments no li fem cas, parlem de la paperassa, perfecte, demanarem el que calgui i us avisarem, sí, ja va venir el teu germà. I de cop la recepcionista borde ens interromp i em pregunta: "¿Y todavía vive tu abuelita?", i quan diu abuelita se li escapa una tendresa que fa uns moments hauria estat incapaç d'imaginar-li, i se'm fa un nus, No, murió hace año y medio, i ella, ¡Qué lástima!, i m'adono que li sap greu de debò, i de cop sé que ara mateix està evocant l'àvia, com jo, que totes dues la fem present darrere d'aquest mateix taulell, fent gestions interminables, arreglant paperassa que es desarregla quan et semblava que ho tenies, l'àvia petita i encorbada i valenta, Me voy a Chile dentro de quince días, ens va dir un migdia qualsevol dels seus vuitanta-no-sé-quants-anys, i se n'hi va anar, tota sola, a acomiadar-se de la comadre, ja devia saber que no tornarien a veure's mai més. La recepcionista borde i jo evoquem l'àvia sense dir-nos-ho i se m'escalfa no sé què a dins i voldria disculpar-me per haver estat a punt d'engegar-la a fer la mà, encara que siguis borde no estem tan lluny l'una de l'altra si l'àvia se't va quedar clavada en algun lloc de la ment i la recordes com la recordo jo tots els dies que perdo la terra sota els peus.
A la sortida, una dona xilena que és com una mare afable m'ofereix empanades, calentitas. Li'n compro una i me la menjo a poc a poc. Té un gust més picant que les que feia l'àvia. La dona somriu tota l'estona i em diu Chao, linda, i Tienes que volver. Vaig tornant.