dilluns, 31 de desembre de 2012

i anar dient

Parlem, dèiem ahir (o l'any passat, o fa unes quantes vides). Parlem dels mals i de la mel, dels dies rúfols de tardor, del temps de la incertesa, del refotut temps dels intents. Parlem del desig, de les absències, de la mort que arriba de puntetes l'última setmana de l'any. Parlem de la nostàlgia, i de la llum, i de les ganes que tornin les ganes de tot. Parlem perquè les paraules ens fan companyia i ens alleugen, perquè ens fa bé saber que hi ha algú a l'altra banda, algú que ens importa i a qui importem. There's no mountain high enough, deia l'anunci, i em quedava enganxada a la cançó i a l'esperança aquella, la d'oblidar per uns segons que estem ben sols. Potser és veritat que ho estem sempre, naixem sols i morim sols, diuen els savis, però cada cop més penso que potser no del tot, jo no vaig néixer sola i l'àvia no va morir sola perquè jo hi era. I en el camí del mig, el de la vida aquesta que té vida pròpia i de vegades ens ben mareja, potser l'únic que té sentit de veres és estimar, acompanyar, caminar de costat un trosset de camí, de la mà o ben a la vora, a uns metres de distància o amb els cossos a tocar. I anar parlant. I anar escrivint. I anar dient. 

divendres, 28 de desembre de 2012

"i ella no se l'havia cregut"

"El pobre Jaumet li havia explicat que havia vist moltes papallones, núvols i núvols de papallones, i ella no se l'havia cregut."
Mercè Rodoreda, Mirall trencat


I al final t'adones que l'únic que has estat buscant tota la vida és algú que et cregui quan li expliques que a la casa gran de Sant Celoni hi havia teranyines invisibles que t'acaronaven les galtes i feien més dens l'aire del vestíbul. Algú que et cregui quan li contes que a l'altra banda del riu hi havia l'infern, i que el germà era un petit Orfeu valent que tornava a buscar-te i fugíeu tots dos sense mirar enrere. Que no et vas convertir en una estàtua, però que algunes nits encara et trobes sal coent a les parpelles. Conèixer algú que et cregui quan li dius que veure sortir el sol al mar és una de les coses que més estimes del món, i que duus l'Àguila Negra i el xèrif Carson a la butxaca. Que tens memòria de peix, però que encara recordes aquells versos, "La veritat, Maria, és que ben clares vegades pens en tu...", i que sents la voladissa de les libèl·lules quan recites el poema de cap a cap, com un mantra. Trobar algú que et cregui quan li expliques que has nedat al mar en ple hivern, que vas estar a punt de caure d'un telecadira a centenars de metres d'alçada, i que saps de l'ofec sota l'aigua i dels pulmons a punt de rebentar. L'únic que et desfà aquest nus és seure davant d'algú (buscar-li els ulls a algú, tocar la mà d'algú, fer l'amor amb algú) i contar-li que ets, que vas ser, que t'agrada, que voldries, que desitges. I que et cregui. Encara que res del que expliquis no sigui veritat.

dijous, 27 de desembre de 2012

no durarà per sempre

NON SI MALE NUNC

És el moment d'empenyorar tendreses,
d'aplegar les engrunes de la taula
abans de retirar les estovalles.
Al rebost,
només hi ha llet en pols, i rosegons
de pa que un dia foren flonjos,
i el cafè t'aigualeix els matins
entelats de tristesa.

La hivernada inclement
no durarà per sempre:
se l'endurà el mateix que va portar-la,
un déu capriciós i sense feina,
i tu, que hauràs après
(o hauràs conclòs), et miraràs la calma
amb ulls desconfiats (prudents i savis)
i provaràs de no somriure gaire,
de no assaborir gaire,
de no rumiar gaire,
només per si de cas,
per si torna el moment
de tancar la tendresa amb pany i clau
i empenyorar-la.


dimarts, 25 de desembre de 2012

enyorar un Nadal

"También estoy nostálgico de días.
También fui muy feliz. También recuerdo.
También yo fui testigo de otras horas."

Ángel González, Palabra sobre palabra


I d'aquí a un temps (potser un any, potser una dècada) tindré nostàlgia d'aquest Nadal que té nostàlgia d'un altre Nadal que té nostàlgia d'un altre Nadal. On deu començar la nostàlgia primera? Potser en una habitació a les fosques, sense la mare, o en una escola inhòspita, lluny dels germans. L'enyor d'avui és ensumar una bossa d'aigua calenta i transportar-se a una casa freda, sota els pes de les mantes que no abrigaven, i respirar i que l'alè sigui un fum blanc de gebre i glaç, i que cremin penellons a les orelles. La bossa d'aigua calenta de l'àvia, les rondalles del pare i el timbre de la porta, Llegó el viejito pascuero!, i corredisses d'infants i una capsa enorme de clicks de playmobil tota per a mi. Enyorar un Nadal que enyora un altre Nadal que n'enyora un altre i així fins a l'enyor primer, esclau de la memòria. D'aquí a un temps tindré nostàlgia d'avui, d'aquest 25 de desembre de fred i abraçades, el pollastre al forn, els riures amb els germans fins a les llàgrimes, els ulls de la mare, el teu missatge (l'enyor de tu, enyor dins de l'enyor, com unes nines russes). Em quedo avui aquí, en el que enyoraré demà, i somric a la càmera i aprenc una nadala nova per repetir-la com un mantra fins l'any que ve (fins el Nadal que enyorarà aquest Nadal que enyora un altre Nadal que enyora...).

dilluns, 24 de desembre de 2012

just quan saltava

Haver fet cas del cor, igual que fa uns dies, i saltar la tanca de la por amb un punt de temeritat i una embosta  de tendresa per oferir-te si la volies (sense saber encara si la volies). Escoltar-me el desig profund, aquestes ganes immenses de mirar-te als ulls i tornar-te a dir que no ha passat ni un dia sense que volgués trobar-hi un altre cop la llum que vaig conèixer; dir-te que hi sóc, si ho vols, que res del que hem viscut no m'ha pres mai les ganes d'abraçar-te. Haver fet cas del cor, avui, arriscar-me a la sal si s'obria la ferida amb la humitat d'aquest migdia d'hivern i tots els comiats de l'última setmana, que encara dansen a la retina els vols que han aixecat i ens pesa l'horitzó com el més dens dels silencis. Haver fet cas del cor i haver-te dit sense paraules que el pare que acomiades és el pare que acomiadaré algun dia, la mare que perdo de mica en mica, els infants que no es queden, el mestre i amic que ens ha deixat orfes i a la intempèrie. Que hi sóc, si ho vols, per acompanyar absències, per celebrar la vida o per entrar i sortir de l'infern sense mirar mai enrere. Tinc a les mans una embosta de tendresa, i la tanca de la por ha quedat estesa damunt de l'asfalt. L'he colpejada amb el peu just quan saltava.

diumenge, 23 de desembre de 2012

perdre una pedra

"Mais si tu m'apprivoises, ma vie sera comme ensoleillée..."
(Le petit prince, Antoine de Saint-Exupéry)

La vas escollir un dia lluminós d'estiu a Palamós. Vas enfonsar la mà dins el calaixet de pedres verdes i vas deixar que anessin caient entre els dits com si fossin sorra. Els ulls entreoberts, la ment en blanc. Veure sense mirar, sentir sense escoltar, l'única manera de trobar els camins que esborren tempestes de sorra i d'encertar les grans decisions de la vida. La vas escollir tu. O potser no, potser te la va regalar algú, però te la vas fer teva tan aviat que mai no has dubtat que eres tu qui l'havia escollit. Que va venir a trobar-te i et va preguntar si voldries acollir-la. Potser no era estiu, potser no era Palamós. Però era un dia lluminós, d'això n'estàs segura. La teva pedra verda a la butxaca dels pantalons. En recordes el tacte, llis i fred, com una mar quieta. Quan te la posaves a l'alçada del txakra del cor, al cap d'una estona bullia. I tu et calmaves. 
No era una pedra per als dies de cada dia. Era una pedra per als moments que voldries subratllar amb retolador vermell en tots els calendaris. Un Cap d'Any a Gran Canària, un migdia d'estiu a la Provença, un recital nocturn a Ciutadella. Un sopar d'aquells (avui ens posem guapos), el primer pernil salat després de dotze anys, un migdia d'octubre a la platja de Vilanova amb el germà i les nebodes. Te l'enduies els dies que et costava sentir-te bonica, i les nits que somreies amb tota la llum davant del mirall de l'habitació abans de sortir de casa. La guardaves a la butxaca i l'estrenyies fort per amagar que aquells ulls et feien posar nerviosa. Te la posaves a prop del cor per sentir com s'escalfava i es fonia en tu.
Has perdut la pedra, i l'enyores. Perdre una pedra. Enyorar una pedra. Perdre la vida que ha bategat al costat de la pedra. Enyorar els que hi eren quan hi havia la pedra. Perdre una pedra, enyorar una pedra. Sentir-se, un altre cop, una mica més sola.

dissabte, 22 de desembre de 2012

orfes

Se'n van els mestres. Una tempesta sobtada ens esborra els camins i ja no hi veiem perquè tenim sorra dins dels ulls. Se'n van els mestres i fem silenci perquè les seves paraules tornin a ocupar l'espai on som, el fràgil equilibri de l'orfenesa. Callem un moment (unes hores, uns dies, uns mesos) i recuperem poemes, somriures, mans encaixades. Intentem no dir el que tenim a la punta del cor i de la llengua, justament ara que necessitem tant persones com tu!, no ho diem perquè els mestres, i ell sobretot, també ens han ensenyat a no alimentar el desànim ni la desesperació. Recuperem somriures, poemes, tardes d'estiu a la casa amable del carrer de Sant Cristòfol, berenetes a l'hortal, trobades casuals al carrer de Ses Voltes, i arriben no sabem d'on paraules que ens parlen d'ell, que són ell: força, estimació, coratge. I la gratitud (gràcies per la poesia, per l'amor a la llengua, per la calidesa amb què sempre acollies a tothom, per les bromes, per la companyia) amoroseix aquest sentir-nos encara una mica més sols. 

Bon viatge, mestre.  

(A la memòria d'Àngel Mifsud)


dimecres, 19 de desembre de 2012

res pendent

Ara fa un any va venir a trobar-te un àngel a l'andana del metro. Avui n'arriben d'altres, d'àngels, a casa. Els has obert la porta i els has ofert una flor blanca com un esclat de llum. Arriben els àngels i l'única banda sonora possible és Caballo viejo amb música d'arpa (com has pogut viure tants anys sense escoltar música d'arpa?). La flama de l'espelma tremola damunt del prestatge. Estimes les festes de Nadal, les nits de Cap d'Any i els aniversaris. Les retrobades amb antics companys de feina, amb despatxos on encara et sembla que respires el que hi vas ser. 
Apagues l'espelma i imagines que el món s'acaba avui. I no tens res pendent.  

diumenge, 16 de desembre de 2012

que hi hagi un riu

Que hi hagi un riu. Com més GRAN, millor. Que ens estiguem molta estona per creuar el pont. Mirar l'aigua com si hi volguéssim morir com si hi volguéssim tornar, i sentir encara més ganes de viure. Que hi hagi baranes de ferro negres i fanals antics, de llum esgrogueïda. I a l'hivern, arbres despullats com siluetes de mans ossudes que es retallen contra la superfície de l'aigua, contra la superfície del cel. Que es vegi molt, molt de cel. I que es respiri el mar a quilòmetres de distància. 
El pare seia vora un riu amb la cadireta plegable i escrivia novel·les d'homes misteriosos que caminaven damunt de les teulades. 
Que hi hagi un riu. 
Un dia el germà i tu vau estar a punt de morir sota l'aigua, atrapats per la lona d'una barca, i néixer i morir van ser la mateixa cosa. 
Que hi hagi un riu. 
Una tarda vas travessar el riu i quan vas tornar duies una ala trencada. 
Que hi hagi un riu. 
Un migdia de diumenge vas anar amb les dones sàvies a mullar els peus al riu, i els follets us miraven enriolats darrere els arbres del bosc. 
Que hi hagi un riu. I un pont des d'on puguis mirar l'aigua com si hi volguessis tornar ‒com si hi volguessis renéixer‒. I fanals de llum pàl·lida que acullin amors primerencs, amors clandestins, amors de maduresa, amors de pa sucat amb oli. Que hi siguis i m'acaronis la cicatriu del dit de la mà dreta com si fos l'única pell possible. Que em sàpigues. Que hi hagi un riu.

divendres, 14 de desembre de 2012

com d'un càntir trencat


Són les primeres notes del piano. Les sis primeres. Et salten a la jugular i t'hi claven els ullals blanquíssims, i has de tancar els ulls quan arrenca el devessall dels violins, sang avall, com tots els rius del món. Tot és aquí i ara, també el passat, també el futur, també els desitjos que apaguen espelmes els dies d'aniversari, també les cases on has viscut, les places i els cafès, i tots els ulls que estimes, i totes les desfetes. Tot és ara i aquí, també la mare que no és, la mare que no serà, i el pare que et recorda 'una mare és el més important del món', i els petons a les mares i el record de totes les mares. Ara i aquí el que hi hagué i el que hi ha i el que hi haurà, quin sentit té acomiadar-se'n si se t'ha quedat tatuat a les cèl·lules i ja pot respirar amb pulmons sense asma. S'enfilen els últims violins amb un cop de piano i et beus d'un glop tota la vida, que ja no saps destriar de la mort i que té el color de la sang barrejada amb el vi, la força del pit que rebenta de tendresa i de les costelles per on et vessa l'amor, indòmit, com d'un càntir trencat. 

dimecres, 12 de desembre de 2012

vi negre i formatge

Havíem dit que l'alcohol no regaria mai un vespre de tristesa. Però aquest vi d'avui ‒vi d'ahir, negre i potent, de l'any del comiat‒ em recorda la llum que aviat ‒potser demà mateix, a l'alba o a la posta‒ se'm tornarà a instal·lar en el verd dels ulls.   

dimarts, 11 de desembre de 2012

potser no cal

"Hi ha gent que amb un record en té per a tota la vida" 
Mercè Rodoreda, Mirall trencat

Que mori el dia en una ciutat on podries viure i que avui, només avui, també és casa. Que t'atrapi un altre cop aquesta llum, com els capvespres a l'illa, com els matins de tardor al port de Marsella, com alguna tarda estranya d'agost en una placeta de l'Alfama. Arbres despullats amb les branques retallades contra les façanes. Ponts i rius, pomes i bledes d'Occitània i un aparador elegantíssim amb barrets i boines, per admirar el glamur que no tens però que admires en els altres (en les altres). Ciutats amb catedrals insolents i cases amb finestres de color lila. T'hauries comprat una boina de color vi i una bufanda de quadres. Potser un enorme paraigua de barnilles de fusta. O un ventall violeta. Si visquessis aquí no tindries tant de fred i potser duries mitges negres molt fines i una faldilla curtíssima, i les botes de taló que fa uns quants anys que dormen al fons de l'armari. I t'asseuries en una taula rodona d'una plaça qualsevol i beuries cafè noir.
  
Viatges, com deia un cronopi, per tenir ganes de tornar. I per mirar-te la vida com si no fos teva, i saber que calia tot, el desconcert i el desamor, la passió i la desmesura, el vertigen i el terror, la paràlisi i la nàusea. Calia tot com cal avui. També el viatge, els quilòmetres, les converses, els llavis tallats pel fred, la promesa dels arcàngels, el mercat on intentem que algú ens parli en occità i no ens digui "pas patois", la determinació de no permetre que ens ho digui ningú (mai més) a casa nostra. Calia tot, com cal avui, com cal el viatge, encara que no sempre entenguem per què, ni per a què. Que la vida, algú ho va dir, té vida pròpia, però el que no sabíem és que no sempre té criteri. I potser no cal.  

dijous, 6 de desembre de 2012

el arco de tu espalda

VEJEZ

Te veo llegar del mercado
siguiendo la firme línea de la costumbre,
pero esta vez los árboles parece
que te cargan sus sombras más pesadas.
Te miro y me duele el arco de tu espalda.
Nunca antes en tus ojos claros
había visto caer piedras tan hondamente
y en silencio. Los años te han abierto pozos
casi sin fondo.

Esteban Martínez, Las luces nómadas
(Fotografia: Anita Moll)


dimecres, 5 de desembre de 2012

quisiera saber cuándo no se sufre



Avui. Quan et saps viva, i et bull la sang i recordes, atònita, que fa quatre dies deies que ja ho havies viscut tot. Avui no es pateix, avui es viu i prou. Vi, amics, records intensos. No canviaries res del que has viscut. Ni el barri testimoni del desamor, ni les trobades clandestines als carrers de l'Eixample, ni la temeritat de llançar-te al buit una tarda de Sant Jordi amb un mate entre les mans i Silvio de fons, ni el desig descobert una nit de roda punxada en una carretera fosca. La casa en calma en aquesta hora, mentre a fora esclata la festa a desgrat del fred i del vent, per Sant Andreu, pluja, vent o fred molt greu, no hi ha hagut pluja aquest any i ho agraïm, i ens sabem forts per suportar l'aire glaçat perquè hi ha música, i tast de vins, i festa pels bars amb bicicleta que cap ajuntament no podrà prohibir mai. I una llengua que mai no ens tornaran a prohibir. Avui, avui no es pateix, avui es viu, sense treva i sense excusa. 

diumenge, 2 de desembre de 2012

que em passi a mi la vida

Jo vull que em passin coses a la vida.
Jo vull que em passi a mi la vida.
(...)
Jo vull caminar pel meu carrer i veure coses.
Jo vull rialles, fantasia, poemes, dones, homes, nens.
Jo vull robatoris, segrestos, amenaces, judicis, manifestos, 
decepcions, suïcidis, telèfons de l'esperança.
Ah, per què no he trucat mai al telèfon de l'esperança!

Jo vull hospitals alegres de color taronja
i fàbriques velles com a centres culturals
i bancs en els ponts de les autopistes
per saludar totes les persones que passen.
Ah, tots els viatges que podria fer amb la mà!

Santi Borrell, Fragments d'una pedra (inèdit)


(Foto: http://farcintfaixa.blogspot.com.es/2008/11/festa-major-de-sant-andreu-de-palomar.html)



I vull matins de festa major maleint i estimant alhora els trabucaires que et desperten ben d'hora ben d'hora ben d'hora. Dutxa d'aigua freda, cafè negríssim i els pares a la porta,  amb ganes d'anar a escoltar el pregó davant de l'Ajuntament per primera vegada a la vida. I que acabin escoltant-ne dos, l'oficial (m'encanteu, Amics) i l'altre, el que parla dels hospitals alegres que no podem tenir, de les fàbriques velles que volen ser centres culturals, de les cases que volen tirar a terra al meu carrer. Vull el diumenge passant-me pel cos com la dutxa del matí, ben fred ben fred ben fred, per despertar-me els sentits i fer-me prometre que no deixaré que s'apaguin mai. Vull que em passin coses a la vida, que la mare em faci bromes, que els nens la mirin fascinats pel carrer i li vulguin agafar la mà. Vull el pare amb llàgrimes als ulls perquè em recita Catul que enyorava Lèsbia i plorava per un ocell mort. Vull xocolata desfeta entre les mans. La vida dins la tassa. La tassa sense nansa. El cel de color blau, el cel de color foc. La música de festa, els gegants i els capgrossos, els diables i els timbals. Encara els trabucaires. Xarangues mexicanes en femení a la Gordíssima. Contes que acaben bé. Vides que acaben bé.

Bona festa major. Bona vida a tothom.