dilluns, 29 d’octubre de 2012

a les tres seran les dues



(Fotografia: Maria Santamarta)

Se'ns ha acabat la llum de mitja tarda, i ens hem llençat de cap a l'hora bruixa. Podrem menjar castanyes amb l'abric ben cordat i la bufanda al coll, com jo volia. Serà un octubre estrany, encara amb el record recent dels tirants i les sandàlies, les braçades a l'aigua neta de Montcortès, el matí inoblidable al bosc amb follets i dones sàvies. Fa fred i ganes d'edredó, de sopa molt calenta i carabassa torrada. Aculls la gelor del pis amb la il·lusió de viure a la pell els canvis d'estació sense arronsar-te. Ara que ja no tens aquella por del fred, no saps ben bé de què faràs poemes. Potser d'un passeig de diumenge al matí els últims dies d'octubre per la platja de Xilxes, amb la mar tan blava que feia mal als ulls, i el mateix sol de l'estiu cremant-te les espatlles. O de la pell que estimes. Potser del vi i dels bidis i el formatge de cabra. Dels ulls entremaliats de la mare (te quiero mucho, poquito, nada), de les bromes de l'àvia (no cuenten dinero delante de los pobres), de les tulipes insòlites que creixen malgrat tot en un test ridícul del balcó. De tot i de res. O no escriuràs. Et llençaràs de cap a l'hora bruixa, avui que s'ha acabat la llum de mitja tarda i ja ha arribat el fred, i que podràs menjar-te les castanyes amb l'abric ben cordat, i la bufanda al coll. 

diumenge, 28 d’octubre de 2012

tornar lentament i suau

tornar lentament i suau
com si mai no haguérem marxat,
com si la pluja, com si el vent,
com si la terra, com si el temps
encara foren possibles.

tornar lentament i suau
sense recança, sense miratges,
sense ferides, sense dolor.
lentament tornar
i romandre
sota el plugim de l'alba.

Anna Montero, Serenitat de cercles



He vingut al sud a retrobar versos, i me'n torno a casa amb la certesa que tu i jo hauríem marcat les mateixes pàgines de tots els llibres de poemes. Me'n torno com si mai no hagués marxat, amb els cabells encara més curts i una tardor esplèndida de fred i de vent impresa a la retina. Algun dia, encara que no t'ho creguis, viuré vora la mar i tindré un gos enorme i bon jan i un gat esquerp que em mirarà de lluny, amb suspicàcia. I doblegaré l'extrem de les pàgines on m'esperaran per sempre els versos que he escollit.   

dissabte, 27 d’octubre de 2012

perruqueria

Fora cabells. Havia de fer fred però aquí al sud surt el sol i et crema les galtes i et quedaries hores mirant el cel intens esquitxat de núvols blancs, inofensius. Dimecres, si pot ser, voldràs menjar castanyes amb guants i bufanda, però avui la calor insòlita dels últims dies d'octubre és com una abraçada d'aquelles. Cauen a terra els cabells sense treva i se't van afluixant nusos al ventre i al coll. Potser quedarà, com una mar de fons, un tel de tristesa sota la llum dels ulls que ara sembla que es mengin tota la cara. Però tu no en saps gaire, de donar paréixer. I si estàs trista, ploraràs. I si la vida t'abraça amb dies lluminosos, l'abraçaràs també. I sortiràs a fer rotgle amb les amigues, i escoltaràs els versos que estimes com si els haguessis escrit tu.


Dol

Em va dir que a l'avi
se li havia acabat el cor
com un cresol.
I ja no va tornar mai més
a fer ganxet a la porta de casa,
formant rotgle amb les veïnes
i guaitant el carrer.
Hem de donar paréixer, m'explica
mentre el dol de la roba
li passa als ulls.

Vicent Almela (inèdit)

dilluns, 22 d’octubre de 2012

al ritme de la sang

El peu esquerre frega el coixí del sofà, amunt i avall, amunt i avall. No saps dir exactament en quin instant ha començat el moviment. Amunt i avall, amunt i avall. Al ritme de la sang que et bull a les venes. Al ritme de la ràbia acumulada, de tots els desitjos contraris a l'amor. Al ritme del dolor. Quan et fa mal la regla també mous el peu amunt i avall, amunt i avall, fregant el matalàs o el terra. El peu esquerre, amunt i avall. Quan fa mal. Quan crema. Quan l'odi se t'estavella contra les mandíbules. Quan no saps com dir la fel, la decepció, l'estupor. Ningú va dir que feia tant de mal. Mous el peu fregant el coixí, amunt i avall, com quan eres menuda i tenies por de la foscor absoluta, quan el germà no hi era. Com quan et despertaves d'un malson i l'amenaça encara era a fora, a l'altra banda del riu, i el pànic només marxava amb el moviment rítmic, ancestral, del peu esquerre amunt i avall fregant el matalàs. Fregues el peu amb la ràbia i el dolor, però sobretot amb la ràbia. I la fas fora.
T'atures i descanses. I entens. Ja fa molts anys que no ets un cadell. Ets una lloba i ja has acabat de llepar-te les ferides. 

dilluns, 15 d’octubre de 2012

la memoria está en los besos

 La memoria está en los besos
Mercè Boada i Lluis Tárraga Mestre





T'abraço. Em reps. Demà potser no. Però demà no existeix. T'abraço avui i em reps, i somrius. Si m'entenguessis et confessaria que encara em fa por mirar-te als ulls. Que és en els ulls on més puc veure com te m'allunyes cada dia, cada minut, totes les nits que no et veig. En els ulls i no en la verborrea, no en les obsessions, no en el cos que se't va vinclant cap a un costat cansat de suportar el pes de no sé quantes vides. És en els ulls que te me'n vas i torna el pànic de l'abisme, i no va quedar res de tu, potser la por és que després de tu no quedi ja res de mi. Et beso la galta arrugada i inexplicablement suau, Te quiero mucho, i tu rius, Poquito, nada, l'àvia deia el mateix, i se'm fa un nus però tu rius i en aquell instant sí que puc mirar-te els ulls perquè tornes a ser tu, només un moment, el teu riure, mare, la teva sang indígena plantant cara a l'oblit, atrapant al vol un record esvanit del que eres, del que ets, un hàlit de tu que s'aferra encara als meus petons.

diumenge, 14 d’octubre de 2012

què faries si volguessis

S'acaba el recés i t'entestes a fer fotos d'esglésies i figueres en plena nit, només per comprovar que el flaix és prou potent perquè es vegi un poc de verd i un poc del gris de les pedres de la façana. Ara faries les mil passes (después de cenar, mil pasos dar) si no fos perquè et fa basarda el camí que s'endinsa en el bosc i baixa fins a la Font Fresca (què faries si no tinguessis por?). O comptaries estrelles si n'hi hagués. No vols pensar en tot el que faries si no tinguessis por, però ara sí que pots pensar en tot el que faràs ara que vols de debò (amb una convicció radical, sense teranyines) ser feliç.

                                         besar                  llepar

                                                  somriure

                 fer l'amor

                                          abraçar

                                                                                           tocar
                                                                sentir
                 plorar-ho tot
                                             riure molt

              menjar mandarines i castanyes arraulida al sofà (només em falta el gat)
                
                                                        comprar panellets

                                        trepitjar terra humida

                                                                respirar el mar

                       acotxar la mare

                                                    dormir fins tard

                          estimar-te
                                             
                                                                                    estimar-me
                                      estimar-vos

divendres, 12 d’octubre de 2012

follets

Hem sortit a buscar follets al bosc. Potser no era el millor dia. No hi creia gaire, avui, en els follets. Potser demà. Demà que ja hauré cregut que si demanes bonança et regalen bonança, que si demanes un recer de calma trobes el millor dels paisatges per omplir-te els pulmons i descansar. Arribes al bosc amb records bonics d'un cap de setmana entre amigues acabades de conèixer, amb un resultat d'anàlisis impecable (ets de bona fusta, això no hi ha tempesta ni huracà que ho faci trontollar), amb el pes i la gana recuperats, un únic rastre de cansament a les ulleres que fan bossa sota els ulls. No has vist follets, al bosc, avui, però demà potser sí, potser demà trobaràs un mirall d'ulls riallers que faran joc amb les teves ganes de riure, les teves ganes de tocar pell i de menjar tomàquets que fan gust de tomàquet i de beure vi d'aquell que et torna a un lloc estimat, un lloc on trobes i et troben i on saps que no oblidaràs mai, encara que també tu acabis perdent-te pels laberints del seny, aquell moment únic, de complicitat i desig i de que bé que estic. No has vist follets, avui, al bosc, però sabies que et miraven, amagats darrere les branques dels arbres. I et picaven l'ullet. 

dimecres, 3 d’octubre de 2012

perichoresis

"perichoresis: espai al voltant. Quan estimem algú, li fem espai al seu voltant, perquè pugui ser amb plenitud" (Teresa Forcades) 

(Foto: Anita Moll)

Encara pots tornar a aquell lloc que s'assembla tant a casa. A l'abraçada insubstituïble, al silenci que és calma i és pàtria on t'arreles i respires. L'amic, la mare, la germana. Pots tornar a l'espai que es crea al teu voltant quan t'abracen, a la plenitud quan els saps a la vora. Tornar també a les ànimes que no saps d'on vénen però que et coneixen, i que coneixes, com si us haguéssiu vist néixer. Potser us heu vist néixer. Pots tornar als qui t'estimen l'ésser amb un Amor que no és d'eixe món, o que ho és però l'havies oblidat, i te'l retornen amb les mans esteses, com el més preuat dels regals. Pots tornar al lloc que et fan al teu voltant perquè puguis moure't, perquè puguis créixer, perquè puguis ser.Tancar els ulls i tornar a casa.