dimecres, 29 d’agost de 2012

no jugueu amb foc

Nens, no jugueu amb foc o us pixareu al llit. Però no aquella nit, no la nit del solstici, de les bruixes, dels salts a les fogueres i a les platges. No jugueu amb foc o prendreu mal. Aprens a encendre un petard i a apartar-te’n just a temps perquè no t’esclati a les mans, a fugir en el moment adequat, a no quedar-te més estona de la que convé abans no en surtis ferida. No jugueu amb foc o us cremareu els dits. Potser hi hauries d’haver jugat més i hauries après a anar-te’n a temps, a no romandre sense sentit en llocs que ja no són els teus. Jugueu amb foc i apreneu a fugir a temps, perquè no us quedin cicatrius que tornin a encetar-se els dies que el vent aixeca temporals de sorra a les platges de la ciutat.

dimarts, 28 d’agost de 2012

com si avui fos Sant Joan

(La foto és del blog http://rocacuiper.wordpress.com/category/festes-i-tradicions/)

Cremo la por, la sang, el crit. Els adéus a mitges, els adéus incomprensibles, els adéus sense adéu. Els carrers impassibles de ciutats "d'acollida" que no entenen de cors desarrelats. La veu emmetzinada i ressentida de la xenofòbia.
Cremo els xiuxiuejos malèvols als passadissos de l’escola que estigmatitzen el meu amor, el meu desig.
Els “no podré”, els “no en sabré”. El pànic d’atrapar uns ulls fugissers i preguntar-los si volen quedar-se en comptes de tornar-se’n sud enllà. Els matins amb malsons arrapats a les parpelles, quan encara no creia que existís aquesta força. Alguns diumenges a la tarda. L’avi morint tot sol una nit de Cap d’Any, lluny de mi, un altre cop el mar enmig, separant-nos. Els “m’hauria agradat”, els “hauria volgut”, els “hauria d’haver pogut”. Les coses que no he dit i que ja no val la pena que digui. La gossa morta a la carretera i el crit travat al coll, com un filferro. Tots els vespres que es girava d’esquena al llit. La solitud angoixant d’un quiròfan mentre una agulla et forada l’espinada. La porta de casa totalment carbonitzada un migdia de febrer tornant de l’escola. El “cloc” de les costelles contra el terra, i la moto estesa a l’asfalt. Tot el dolor que no he pogut estalviar a la gent que estimo. La por, la sang, el crit.


I tu, què cremes?

divendres, 24 d’agost de 2012

moment


Hem rescatat el MOMENT.

[Rodrigo Frenk i Julian Weber van ser els creadors d'aquesta acció l'estiu del 2011, dins el projecte Campo Adentro, desenvolupat al Centre Art i Natura de Farrera. Aquest any hem recuperat les lletres del MOMENT, que han passat tot un any a la intempèrie, i hem reviscut aquella experiència. En aquest enllaç podeu veure el vídeo de l'experiència original:

http://antropologiaimes.blogspot.com.es/2011/10/moment.html ]



dijous, 23 d’agost de 2012

Man of Aran

Després de tres dies no vénen versos i entens que no saps escriure'n si no sagnes, i aquí no hi has vingut a sagnar, sinó a tallar l'hemorràgia i enxufar-te una transfusió de vida directa a la vena. Encara no has perdut l'esperança que caigui una tempesta com la de fa uns dies a l'Empordà, una que et faci sentir minúscula i poca cosa, perquè tot el que et passi a la vida quan s'acabi aquest recés tingui també poca importància, i t'ho puguis mirar de lluny, i no et xucli la sang altra vegada. Mentre no arriba la tempesta, et quedes clavada en el mar tempestuós de la inclassificable pel·lícula de Flaherty, els penya-segats de vertigen, les figures minúscules dels homes i les dones d'Aran retallades en un horitzó imponent, la barqueta de rems engolida per les onades. Quan tornis a casa, no hauràs de caçar taurons ni carregar cistells atapeïts d'algues, però hi ha dolors que també encorben l'esquena i amenacen d'arrossegar-te mar endins, i no sempre trobes terra fèrtil dins les escletxes de les roques. Assumiràs que ets petita, i poca cosa, i si en acabat el mar se t'endú la barca però escup el teu cos minúscul de retorn a l'illa, sabràs agrair-li que t'hagi perdonat la vida.

dimecres, 22 d’agost de 2012

el cuento de las mujeres viejas

Un poema de Tadeusz RóZewicz

EL CUENTO DE LAS MUJERES VIEJAS

Me gustan las mujeres viejas
las mujeres feas
las mujeres malas

son la sal de la tierra
no aborren
la basura humana

conocen el revés
de la medalla
del amor
de la fe
vienen y van

los dictadores hacen bufonadas
tienen las manos manchadas
con sangre de seres humanos

las mujeres viejas se levantan al amanecer
compran carne frutas pan
limpian cocinan
están en la calle con las manos
cruzadas callan

las mujeres viejas son
son inmortales

Hamlet se lanza dentro de su red
Fausto juega un papel vil y ridículo
Raskolnikov golpea con su hacha

las mujeres viejas son
indestructibles
sonríen con indulgencia
muere el dios

las mujeres viejas se levantan como cada día
al amanecer compran pan vino pescado
muere la civilización

las mujeres viejas se levantan al amanecer
abren las ventanas
tiran los desperdicios
muere el hombre

las mujeres viejas
lavan al difunto
entierran a los muertos
plantan flores
sobre las tumbas

me gustan las mujeres viejas
las mujeres feas
las mujeres malas

creen en la vida eterna
son la sal de la tierra
corteza del árbol
son los humildes ojos de las bestias

la cobardía y el heroismo
la grandeza y la pequeñez
ellas ven en dimensiones exactas
cerca de las exigencias
del día cotidiano

sus hijos descubren América
perecen en las Termópilas
mueren en las cruces
conquistan el cosmos

las mujeres viejas salen al amanecer
van a la ciudad compran leche pan
carne condimentan la sopa
abren las ventanas

sólo los tontos se ríen
de las mujeres viejas
de las mujeres feas
de las mujeres malas

porque ellas son las mujeres hermosas
las mujeres buenas
las mujeres viejas
son un huevo
son el misterio sin misterio
bola que está rodando

las mujeres viejas
son las momias
de los gatos sagrados

son pequeñas
arrugadas
cada vez más secas
manantiales frutas
o gordas
budas ovalados

cuando mueren
del ojo cae
una lágrima
y se une
sobre los labios en la sonrisa
de una muchacha joven


TADEUSZ ROZEWICZ

dimarts, 21 d’agost de 2012

l'olor de l'herba i les magdalenes de Proust

La vida té vida pròpia, i a vegades fa ballar el temps al so que vol i de cop ja no ets ara i aquí, en aquest balcó que t’aboca a tots els paradisos, sinó enllà, en algun moment indeterminat de l’adolescència, ulleres de pasta marrons i cos esquifit, amb una motxilla enorme a l’esquena. L’herba del campament feia aquesta mateixa olor, l’olor d'aquest instant al balcó de Farrera i pel camí d'Alendo, que ha esborrat en un segon més de vint anys que ara ja no importen. L’únic que importa és aquesta olor que ha unit dos punts en el temps i que et retorna al tu atemporal que respira sense inhaladors i fa tombarelles sense xarxa. No van ser amables ni esclatants, els teu disset anys. No vas ser una noia de les que es volien menjar el món. Menjaves poc, de fet. Com si volguessis desaparèixer. No van ser despreocupats ni plàcids, els teus disset anys. Van ser anys d’amagar-se rere les ulleres i tancar-se al lavabo quan ja no podies suportar tanta gent a casa. La vida, llavors, era sempre dels altres, dels que s'enamoraven, els que reien, els que ballaven, els que feien cims que semblaven impossibles i després t'ho contaven. A tu la vida de debò només et tocava alguns dies d’estiu, de campaments, i començava així, amb l’olor de l’herba quan us endinsàveu al bosc després d’un viatge llarg amb tren o autocar. S'aturava el temps com s'ha aturat avui i tu ja no eres un cos esquifit amb ulleres de pasta, ja no eres més el dolor estrany del desig entaforat a l'infern de l'estómac que no menjava, l'angoixa del pis atapeït de gent: ensumaves l'herba i llavors tu ho eres tot, l'univers sencer, el sol a la pell, la sang, el desig, el riure, les ganes de treure’t la roba i nedar nua al riu. Només per un instant, aquesta olor d'herba et rescatava com et rescata avui en aquest balcó abocat al paradís, i tu ja no ets el dolor de la mare que no és, la mare que no hi és, els intents inútils de trobar algun camí pels laberints del seny. Tu ho ets tot, avui, com fa vint anys, potser com molts altres moments semblants d'aquests vint anys, si t'hi pares a pensar.


divendres, 10 d’agost de 2012

rescat

Quatre gotes sota la llengua que t'han de rescatar del malson. Només quatre gotes, diuen, i l'ànima es calma com si l'acaronés alguna mare, algun pare, algun déu. Quatre gotes, només, i torna l'oxigen, l'avi que aixeca la barca de goma que us empresonava sota l'aigua, la mare que es llença vestida a la piscina i desencalla el flotador entortolligat entre les cames i s'omplen de cop els pulmons infantils que estaven a punt de rebentar. Només quatre gotes que et rescaten avui com et rescaten quatre versos, escribir para descansar/(escribir que el sol, en invierno, es hermoso)/por no llorar tan dentro / tan a escondidas. Quatre gotes sota la llengua i que la vida es faci un poc més lleugera, que no pesi com pesen aquests matins d'estiu a la ciutat, amb el mòbil a prop i desitjant que no soni, que no truqui ningú, no news, good news, i un ja no puc més atrapat sota la llengua. Quatre gotes i un rescat a temps com el d'aquest vespre, que ella i jo no som Thelma i Louise i no ha vingut a buscar-me amb un descapotable vermell però en tenim prou amb aquest bar de tapes del seu barri i la cervesa freda i les braves picants i aquest saber que hi som, i que ens cuidem. Quatre gotes, només, sota la llengua, i aviat tu, i aviat el mar, i aviat el sol i la pell i la vida que em fugia aquest juliol com si fos sorra entre els dits. Aviat la vida, quatre gotes, el rescat.

diumenge, 5 d’agost de 2012

el senyor Sommer i l'ós polar



Vols la sal a la pell i als cabells després del mar. Molta estona. Molts minuts, moltes hores. Tota la tarda. Al vespre amb l'aigua a prop i amb ell, l'amic que hi és sempre, l'amic que no se'n va ni quan t'equivoques i no saps estar a l'alçada. Vols la sal a la pell encara molta estona després de deixar que el mar t'engoleixi i desapareguin aquestes ganes de no llevar-te, de dormir molt i despertar-te i que la pedra al pit ja no hi sigui. Vols la sal a la pell mentre xerreu i t'escolta i la pedra comença a fer-se miques i es confon amb la sorra que encara duus arrapada a les cames, als braços, al ventre. Has tornat a nedar nua al mar i era com si no fossis tu (tu-dolor, tu-soledat, tu-desig-de-no-ser, tu-desig-de-no-sentir). Vols la sorra i la sal a la pell i als cabells i als llavis encara molta estona, a la nit, a l'hora que hauries d'estar dormint però no hi vas perquè no saps si podries i de moment no vols saber-ho. Vols la sal i la sorra com una segona pell a les espatlles, a les galtes, a les cuixes, com l'abraçada que et fa a l'estació, T'estimo molt, Jo també t'estimo molt, [i no tens ni idea de quantes vegades m'has salvat de l'abisme]. Retens la sal a la pell per no oblidar mai aquesta tarda d'estiu -la sorra que bull, la nuesa oferta al cel, la soledat feta miques dins el blau.