dilluns, 30 d’abril de 2012

Liebster Blog, un premi per als amics

L'amiga Esperança Camps ha nominat el meu blog per al premi Liebster Blog, i des d'aquí li ho vull agrair i nominar al meu torn cinc altres blogs.
El funcionament és el següent: cada bloc nominat ha de penjar el bàner de Liebster Blog i proposar, amb un breu comentari, cinc blogs escollits, que continuaran aquesta cadena sense càstigs apocalíptics. L'única condició és que els blogs nominats tinguin menys de 200 seguidors inscrits, ja que l'objectiu del premi és fer difusió de blogs que poden ser molt interessants i que en canvi no són gaire coneguts.

Després de rumiar-hi molt, perquè no és fàcil, escullo els 5 blogs següents:

- Cafè i diari, de Carme Verdoy. Perquè els seus escrits són boníssims, simplement.
- Dietari, d'Esperança Camps. Perquè tant les seves cròniques sobre l'actualitat del país com els apunts més quotidians tenen una sensibilitat i una lucidesa no gaire fàcils de trobar. Perquè escriu amb una senzillesa treballadíssima.
- Al otro lado, d'Evita. Perquè aquesta noia tan jove cada dia se supera, si això és possible, en cada apunt que publica. Perquè la seva escriptura és sensible, honesta i contundent. Perquè té una frescor envejable a l'hora de narrar, i si s'hi posés, estic segura que podria arribar molt lluny.
- La matèria dels somnis, de l'Eva. Perquè sap contar-ho tot (els sentiments, les reflexions, les anècdotes) amb una facilitat difícil d'aconseguir. I perquè tot el que conta et fa, tard o d'hora, de mirall.
- La poesia és una cosa seriosa, de Coralet. Perquè és una poeta per descobrir. Perquè és constant. Perquè sovint troba la paraula exacta, la imatge perfecta, la metàfora insubstituïble.

I si pogués ampliar la llista escolliria L'endormiscat, perquè sap dir exactament el que a mi em costa tant de dir; Pessigant núvols a estones, perquè trobo a faltar les seves entrades lúcides, divertides i que sempre, sempre, fan diana; Busca qui t'ha pegat, de Rasoir Electrique, perquè és capaç de fer-me somriure fins i tot els dies més grisos; Ad libitum, perquè és poesia en estat pur...



dissabte, 28 d’abril de 2012

Les coses que no dius


Les coses que no dius obren escletxes
damunt la pell estoica. Llisquen, àvides,
pels rius de sang del cos, i no s'aturen
fins que troben racons que desconeixes.
S'hi queden. Te'ls esquincen. Però tu
no te n'adones. (...)
(Non si male nunc)

Les coses que no has dit t'han fet un tel a la gola i ja fa setmanes que la veu no troba el camí des dels pulmons i surt ofegada, irreconeixible. Sense esma. No pots comptar les paraules censurades abans fins i tot de repensar-les, les frases avortades, les explicacions que has tornat a desar, intactes, a l'infern de l'abric, al plec més amagat de les butxaques. Que difícil és parlar en primera persona i afegir el verb sentir conjugat darrere d'aquest subjecte. Que difícil ser assertiva, que complicat reconèixer primer el que sents per explicar-ho després sense por del rebuig o de la ira o del distanciament. Aquests dies, a les aules de batxillerat, has recordat els silencis dels teus setze, disset anys, i les queixes del cos que els mantenia. Avui, més de vint anys més tard, pensaves que n'havies après, però el més calent és a l'aigüera. Vint-i-vuit d'abril, ja, i encara no pots parlar.



dijous, 19 d’abril de 2012

Lliurament dels Premis 25 d'Abril de Benissa


Avui s'entreguen els Premis 25 d'Abril de Benissa. No hi he pogut assistir, però hi sóc una miqueta, amb la il·lusió i l'agraïment pel premi que ha rebut el meu llibre, Creixen malgrat tot les tulipes. Comparteixo aquí un fragment del text  que hi he enviat per ser-hi un poc més present.

"Per a mi és molt important que Creixen malgrat tot les tulipes hagi rebut aquest reconeixement. En primer lloc, perquè quan el vaig enviar era molt conscient que és una obra difícil de classificar, a mig camí entre unes memòries i un dietari, i en una lectura ràpida podria semblar més un reguitzell de prosa poètica que no pas una obra que pretén narrar un trosset de vida; en segon lloc, perquè és una obra molt personal, una d’aquelles que necessites escriure per tancar etapes, per resignificar, a través de la literatura, l’experiència vital.

Fa només uns cinc o sis anys, vaig trobar a casa els pares un vell rodet de fotografies, ja revelat. Les fotos, però, no eren enlloc. A contrallum, les imatges m’eren desconegudes, així que vaig dur el rodet a la botiga perquè en fessin una còpia. Recordo l’impacte del moment que vaig tenir les fotos, en blanc i negre, a les mans. Eren del primer viatge en vaixell que vaig fer a Xile, en companyia del meu germà gran, el meu germà bessó i els meus avis materns. Teníem deu mesos, i en feia quatre que la mare havia hagut de tornar a Xile, des de Barcelona, per no perdre la feina. En moltes de les fotografies, el bessó i jo caminàvem a quatre grapes per la coberta del vaixell. Aquelles fotografies em van revelar una part de la meva biografia que desconeixia totalment, i vaig començar a escriure la història d’un viatge als orígens que pretenia ser també un viatge als finals (el final de la vida, de les històries, dels llocs, dels amors).

Les tulipes que un dia sembla que no creixeran mai i que en canvi l’endemà apareixen esplendoroses un matí fred de març són un símbol de com la mort, quan s’integra dins la vida, hi ocupa un lloc que no ens obliga a negar-la, a témer-la o a maleir-la. Aquest és el tema central del llibre: com assumir la mort i arribar a fer-li un espai a dins de la vida, a dins del cos, a dins de la ment i de l’ànima. Em sento molt feliç perquè aquesta obra sense gaires pretensions ha aconseguit arribar a algú, i reitero el meu agraïment al jurat i al Centre Cultural de Benissa, que han volgut premiar-la. Una abraçada a tothom."

dissabte, 14 d’abril de 2012

dir adéu

M'adono que em colpeix aquest poema de l'amiga virtual XeloIProu, sobretot els tres primers versos ("Si vols anar-te'n, / fes-ho de puntetes, / no em digues adéu"), i se'm fa evident, amb una certesa inapel·lable, la necessitat que tinc, i que he tingut sempre, d'acomiadar-me. De dir adéu. D'escoltar com em diuen adéu. De l'abraçada final, que és un reconeixement a l'experiència compartida, al trosset de camí que s'ha fet en companyia de l'altre, de l'altra. De les paraules o dels silencis, el que sorgeixi en aquell moment. De la festa, del brindis, de l'últim sopar. D'agafar la mà de qui marxa per sempre i tenir l'oportunitat (regal preciós) de repetir-li incessantment que l'estimo. Necessito dir adéu i que em diguin adéu. La buidor del llit quan et lleves i qui has estimat aquella nit se n'ha anat mentre dormies, sense avisar, em deixa l'ànima en suspens, més adolorida que si m'hagués donat l'oportunitat de viure l'adéu, de deixar-me travessar el cos de dalt a baix per la tristesa, l'angoixa, l'enyorança anticipada.
M'hi ha fet pensar, també, la lectura del poema XXXVII de Setmana Santa, d'Espriu, que relata com les dones van al sepulcre a embalsamar el cos de Jesús i se'l troben buit. El poeta s'atura en el dolor de M. Magdalena, el dolor sobtat del buit: "Però la qui l'estima més / sent un subtil dolor sobtat / quan perd, veient-lo al seu davant, / fins alambins de soledat."
Que pugui dir adéu sempre. Que pugui tenir un espai per plorar, riure, recordar, acaronar, abraçar. I després, que pugui sempre, amb amor, deixar anar.

dimecres, 4 d’abril de 2012

Tossa

M'hauria agradat tornar a aquesta platja. També era a l'abril, però a les acaballes. L'endemà del meu aniversari. Feia un dia com avui a la tarda després de la pluja: pesant, atapeït, de migranya i peresa. Tan diferent d'aquest cap de setmana, amb les amigues, migdies de calor intensa i crema solar abans de sortir de casa. No hem trobat aquesta platja i tampoc no hem nedat, però hem enfonsat els peus a la sorra i hem anticipat l'estiu entre converses i somriures. He evocat Ava Gardner i una dona magnífica en la cinquantena que se li assembla tant. Quan sigui (més) gran, m'agradaria, com ella, trobar-me tota la força de dins. Mentrestant, torno a treure'm les sabates quan arribo a la sorra i hi clavo els peus perquè res ni ningú no em faci caure.