dilluns, 31 de desembre de 2012

i anar dient

Parlem, dèiem ahir (o l'any passat, o fa unes quantes vides). Parlem dels mals i de la mel, dels dies rúfols de tardor, del temps de la incertesa, del refotut temps dels intents. Parlem del desig, de les absències, de la mort que arriba de puntetes l'última setmana de l'any. Parlem de la nostàlgia, i de la llum, i de les ganes que tornin les ganes de tot. Parlem perquè les paraules ens fan companyia i ens alleugen, perquè ens fa bé saber que hi ha algú a l'altra banda, algú que ens importa i a qui importem. There's no mountain high enough, deia l'anunci, i em quedava enganxada a la cançó i a l'esperança aquella, la d'oblidar per uns segons que estem ben sols. Potser és veritat que ho estem sempre, naixem sols i morim sols, diuen els savis, però cada cop més penso que potser no del tot, jo no vaig néixer sola i l'àvia no va morir sola perquè jo hi era. I en el camí del mig, el de la vida aquesta que té vida pròpia i de vegades ens ben mareja, potser l'únic que té sentit de veres és estimar, acompanyar, caminar de costat un trosset de camí, de la mà o ben a la vora, a uns metres de distància o amb els cossos a tocar. I anar parlant. I anar escrivint. I anar dient. 

divendres, 28 de desembre de 2012

"i ella no se l'havia cregut"

"El pobre Jaumet li havia explicat que havia vist moltes papallones, núvols i núvols de papallones, i ella no se l'havia cregut."
Mercè Rodoreda, Mirall trencat


I al final t'adones que l'únic que has estat buscant tota la vida és algú que et cregui quan li expliques que a la casa gran de Sant Celoni hi havia teranyines invisibles que t'acaronaven les galtes i feien més dens l'aire del vestíbul. Algú que et cregui quan li contes que a l'altra banda del riu hi havia l'infern, i que el germà era un petit Orfeu valent que tornava a buscar-te i fugíeu tots dos sense mirar enrere. Que no et vas convertir en una estàtua, però que algunes nits encara et trobes sal coent a les parpelles. Conèixer algú que et cregui quan li dius que veure sortir el sol al mar és una de les coses que més estimes del món, i que duus l'Àguila Negra i el xèrif Carson a la butxaca. Que tens memòria de peix, però que encara recordes aquells versos, "La veritat, Maria, és que ben clares vegades pens en tu...", i que sents la voladissa de les libèl·lules quan recites el poema de cap a cap, com un mantra. Trobar algú que et cregui quan li expliques que has nedat al mar en ple hivern, que vas estar a punt de caure d'un telecadira a centenars de metres d'alçada, i que saps de l'ofec sota l'aigua i dels pulmons a punt de rebentar. L'únic que et desfà aquest nus és seure davant d'algú (buscar-li els ulls a algú, tocar la mà d'algú, fer l'amor amb algú) i contar-li que ets, que vas ser, que t'agrada, que voldries, que desitges. I que et cregui. Encara que res del que expliquis no sigui veritat.

dijous, 27 de desembre de 2012

no durarà per sempre

NON SI MALE NUNC

És el moment d'empenyorar tendreses,
d'aplegar les engrunes de la taula
abans de retirar les estovalles.
Al rebost,
només hi ha llet en pols, i rosegons
de pa que un dia foren flonjos,
i el cafè t'aigualeix els matins
entelats de tristesa.

La hivernada inclement
no durarà per sempre:
se l'endurà el mateix que va portar-la,
un déu capriciós i sense feina,
i tu, que hauràs après
(o hauràs conclòs), et miraràs la calma
amb ulls desconfiats (prudents i savis)
i provaràs de no somriure gaire,
de no assaborir gaire,
de no rumiar gaire,
només per si de cas,
per si torna el moment
de tancar la tendresa amb pany i clau
i empenyorar-la.


dimarts, 25 de desembre de 2012

enyorar un Nadal

"También estoy nostálgico de días.
También fui muy feliz. También recuerdo.
También yo fui testigo de otras horas."

Ángel González, Palabra sobre palabra


I d'aquí a un temps (potser un any, potser una dècada) tindré nostàlgia d'aquest Nadal que té nostàlgia d'un altre Nadal que té nostàlgia d'un altre Nadal. On deu començar la nostàlgia primera? Potser en una habitació a les fosques, sense la mare, o en una escola inhòspita, lluny dels germans. L'enyor d'avui és ensumar una bossa d'aigua calenta i transportar-se a una casa freda, sota els pes de les mantes que no abrigaven, i respirar i que l'alè sigui un fum blanc de gebre i glaç, i que cremin penellons a les orelles. La bossa d'aigua calenta de l'àvia, les rondalles del pare i el timbre de la porta, Llegó el viejito pascuero!, i corredisses d'infants i una capsa enorme de clicks de playmobil tota per a mi. Enyorar un Nadal que enyora un altre Nadal que n'enyora un altre i així fins a l'enyor primer, esclau de la memòria. D'aquí a un temps tindré nostàlgia d'avui, d'aquest 25 de desembre de fred i abraçades, el pollastre al forn, els riures amb els germans fins a les llàgrimes, els ulls de la mare, el teu missatge (l'enyor de tu, enyor dins de l'enyor, com unes nines russes). Em quedo avui aquí, en el que enyoraré demà, i somric a la càmera i aprenc una nadala nova per repetir-la com un mantra fins l'any que ve (fins el Nadal que enyorarà aquest Nadal que enyora un altre Nadal que enyora...).

dilluns, 24 de desembre de 2012

just quan saltava

Haver fet cas del cor, igual que fa uns dies, i saltar la tanca de la por amb un punt de temeritat i una embosta  de tendresa per oferir-te si la volies (sense saber encara si la volies). Escoltar-me el desig profund, aquestes ganes immenses de mirar-te als ulls i tornar-te a dir que no ha passat ni un dia sense que volgués trobar-hi un altre cop la llum que vaig conèixer; dir-te que hi sóc, si ho vols, que res del que hem viscut no m'ha pres mai les ganes d'abraçar-te. Haver fet cas del cor, avui, arriscar-me a la sal si s'obria la ferida amb la humitat d'aquest migdia d'hivern i tots els comiats de l'última setmana, que encara dansen a la retina els vols que han aixecat i ens pesa l'horitzó com el més dens dels silencis. Haver fet cas del cor i haver-te dit sense paraules que el pare que acomiades és el pare que acomiadaré algun dia, la mare que perdo de mica en mica, els infants que no es queden, el mestre i amic que ens ha deixat orfes i a la intempèrie. Que hi sóc, si ho vols, per acompanyar absències, per celebrar la vida o per entrar i sortir de l'infern sense mirar mai enrere. Tinc a les mans una embosta de tendresa, i la tanca de la por ha quedat estesa damunt de l'asfalt. L'he colpejada amb el peu just quan saltava.

diumenge, 23 de desembre de 2012

perdre una pedra

"Mais si tu m'apprivoises, ma vie sera comme ensoleillée..."
(Le petit prince, Antoine de Saint-Exupéry)

La vas escollir un dia lluminós d'estiu a Palamós. Vas enfonsar la mà dins el calaixet de pedres verdes i vas deixar que anessin caient entre els dits com si fossin sorra. Els ulls entreoberts, la ment en blanc. Veure sense mirar, sentir sense escoltar, l'única manera de trobar els camins que esborren tempestes de sorra i d'encertar les grans decisions de la vida. La vas escollir tu. O potser no, potser te la va regalar algú, però te la vas fer teva tan aviat que mai no has dubtat que eres tu qui l'havia escollit. Que va venir a trobar-te i et va preguntar si voldries acollir-la. Potser no era estiu, potser no era Palamós. Però era un dia lluminós, d'això n'estàs segura. La teva pedra verda a la butxaca dels pantalons. En recordes el tacte, llis i fred, com una mar quieta. Quan te la posaves a l'alçada del txakra del cor, al cap d'una estona bullia. I tu et calmaves. 
No era una pedra per als dies de cada dia. Era una pedra per als moments que voldries subratllar amb retolador vermell en tots els calendaris. Un Cap d'Any a Gran Canària, un migdia d'estiu a la Provença, un recital nocturn a Ciutadella. Un sopar d'aquells (avui ens posem guapos), el primer pernil salat després de dotze anys, un migdia d'octubre a la platja de Vilanova amb el germà i les nebodes. Te l'enduies els dies que et costava sentir-te bonica, i les nits que somreies amb tota la llum davant del mirall de l'habitació abans de sortir de casa. La guardaves a la butxaca i l'estrenyies fort per amagar que aquells ulls et feien posar nerviosa. Te la posaves a prop del cor per sentir com s'escalfava i es fonia en tu.
Has perdut la pedra, i l'enyores. Perdre una pedra. Enyorar una pedra. Perdre la vida que ha bategat al costat de la pedra. Enyorar els que hi eren quan hi havia la pedra. Perdre una pedra, enyorar una pedra. Sentir-se, un altre cop, una mica més sola.

dissabte, 22 de desembre de 2012

orfes

Se'n van els mestres. Una tempesta sobtada ens esborra els camins i ja no hi veiem perquè tenim sorra dins dels ulls. Se'n van els mestres i fem silenci perquè les seves paraules tornin a ocupar l'espai on som, el fràgil equilibri de l'orfenesa. Callem un moment (unes hores, uns dies, uns mesos) i recuperem poemes, somriures, mans encaixades. Intentem no dir el que tenim a la punta del cor i de la llengua, justament ara que necessitem tant persones com tu!, no ho diem perquè els mestres, i ell sobretot, també ens han ensenyat a no alimentar el desànim ni la desesperació. Recuperem somriures, poemes, tardes d'estiu a la casa amable del carrer de Sant Cristòfol, berenetes a l'hortal, trobades casuals al carrer de Ses Voltes, i arriben no sabem d'on paraules que ens parlen d'ell, que són ell: força, estimació, coratge. I la gratitud (gràcies per la poesia, per l'amor a la llengua, per la calidesa amb què sempre acollies a tothom, per les bromes, per la companyia) amoroseix aquest sentir-nos encara una mica més sols. 

Bon viatge, mestre.  

(A la memòria d'Àngel Mifsud)


dimecres, 19 de desembre de 2012

res pendent

Ara fa un any va venir a trobar-te un àngel a l'andana del metro. Avui n'arriben d'altres, d'àngels, a casa. Els has obert la porta i els has ofert una flor blanca com un esclat de llum. Arriben els àngels i l'única banda sonora possible és Caballo viejo amb música d'arpa (com has pogut viure tants anys sense escoltar música d'arpa?). La flama de l'espelma tremola damunt del prestatge. Estimes les festes de Nadal, les nits de Cap d'Any i els aniversaris. Les retrobades amb antics companys de feina, amb despatxos on encara et sembla que respires el que hi vas ser. 
Apagues l'espelma i imagines que el món s'acaba avui. I no tens res pendent.  

diumenge, 16 de desembre de 2012

que hi hagi un riu

Que hi hagi un riu. Com més GRAN, millor. Que ens estiguem molta estona per creuar el pont. Mirar l'aigua com si hi volguéssim morir com si hi volguéssim tornar, i sentir encara més ganes de viure. Que hi hagi baranes de ferro negres i fanals antics, de llum esgrogueïda. I a l'hivern, arbres despullats com siluetes de mans ossudes que es retallen contra la superfície de l'aigua, contra la superfície del cel. Que es vegi molt, molt de cel. I que es respiri el mar a quilòmetres de distància. 
El pare seia vora un riu amb la cadireta plegable i escrivia novel·les d'homes misteriosos que caminaven damunt de les teulades. 
Que hi hagi un riu. 
Un dia el germà i tu vau estar a punt de morir sota l'aigua, atrapats per la lona d'una barca, i néixer i morir van ser la mateixa cosa. 
Que hi hagi un riu. 
Una tarda vas travessar el riu i quan vas tornar duies una ala trencada. 
Que hi hagi un riu. 
Un migdia de diumenge vas anar amb les dones sàvies a mullar els peus al riu, i els follets us miraven enriolats darrere els arbres del bosc. 
Que hi hagi un riu. I un pont des d'on puguis mirar l'aigua com si hi volguessis tornar ‒com si hi volguessis renéixer‒. I fanals de llum pàl·lida que acullin amors primerencs, amors clandestins, amors de maduresa, amors de pa sucat amb oli. Que hi siguis i m'acaronis la cicatriu del dit de la mà dreta com si fos l'única pell possible. Que em sàpigues. Que hi hagi un riu.

divendres, 14 de desembre de 2012

com d'un càntir trencat


Són les primeres notes del piano. Les sis primeres. Et salten a la jugular i t'hi claven els ullals blanquíssims, i has de tancar els ulls quan arrenca el devessall dels violins, sang avall, com tots els rius del món. Tot és aquí i ara, també el passat, també el futur, també els desitjos que apaguen espelmes els dies d'aniversari, també les cases on has viscut, les places i els cafès, i tots els ulls que estimes, i totes les desfetes. Tot és ara i aquí, també la mare que no és, la mare que no serà, i el pare que et recorda 'una mare és el més important del món', i els petons a les mares i el record de totes les mares. Ara i aquí el que hi hagué i el que hi ha i el que hi haurà, quin sentit té acomiadar-se'n si se t'ha quedat tatuat a les cèl·lules i ja pot respirar amb pulmons sense asma. S'enfilen els últims violins amb un cop de piano i et beus d'un glop tota la vida, que ja no saps destriar de la mort i que té el color de la sang barrejada amb el vi, la força del pit que rebenta de tendresa i de les costelles per on et vessa l'amor, indòmit, com d'un càntir trencat. 

dimecres, 12 de desembre de 2012

vi negre i formatge

Havíem dit que l'alcohol no regaria mai un vespre de tristesa. Però aquest vi d'avui ‒vi d'ahir, negre i potent, de l'any del comiat‒ em recorda la llum que aviat ‒potser demà mateix, a l'alba o a la posta‒ se'm tornarà a instal·lar en el verd dels ulls.   

dimarts, 11 de desembre de 2012

potser no cal

"Hi ha gent que amb un record en té per a tota la vida" 
Mercè Rodoreda, Mirall trencat

Que mori el dia en una ciutat on podries viure i que avui, només avui, també és casa. Que t'atrapi un altre cop aquesta llum, com els capvespres a l'illa, com els matins de tardor al port de Marsella, com alguna tarda estranya d'agost en una placeta de l'Alfama. Arbres despullats amb les branques retallades contra les façanes. Ponts i rius, pomes i bledes d'Occitània i un aparador elegantíssim amb barrets i boines, per admirar el glamur que no tens però que admires en els altres (en les altres). Ciutats amb catedrals insolents i cases amb finestres de color lila. T'hauries comprat una boina de color vi i una bufanda de quadres. Potser un enorme paraigua de barnilles de fusta. O un ventall violeta. Si visquessis aquí no tindries tant de fred i potser duries mitges negres molt fines i una faldilla curtíssima, i les botes de taló que fa uns quants anys que dormen al fons de l'armari. I t'asseuries en una taula rodona d'una plaça qualsevol i beuries cafè noir.
  
Viatges, com deia un cronopi, per tenir ganes de tornar. I per mirar-te la vida com si no fos teva, i saber que calia tot, el desconcert i el desamor, la passió i la desmesura, el vertigen i el terror, la paràlisi i la nàusea. Calia tot com cal avui. També el viatge, els quilòmetres, les converses, els llavis tallats pel fred, la promesa dels arcàngels, el mercat on intentem que algú ens parli en occità i no ens digui "pas patois", la determinació de no permetre que ens ho digui ningú (mai més) a casa nostra. Calia tot, com cal avui, com cal el viatge, encara que no sempre entenguem per què, ni per a què. Que la vida, algú ho va dir, té vida pròpia, però el que no sabíem és que no sempre té criteri. I potser no cal.  

dijous, 6 de desembre de 2012

el arco de tu espalda

VEJEZ

Te veo llegar del mercado
siguiendo la firme línea de la costumbre,
pero esta vez los árboles parece
que te cargan sus sombras más pesadas.
Te miro y me duele el arco de tu espalda.
Nunca antes en tus ojos claros
había visto caer piedras tan hondamente
y en silencio. Los años te han abierto pozos
casi sin fondo.

Esteban Martínez, Las luces nómadas
(Fotografia: Anita Moll)


dimecres, 5 de desembre de 2012

quisiera saber cuándo no se sufre



Avui. Quan et saps viva, i et bull la sang i recordes, atònita, que fa quatre dies deies que ja ho havies viscut tot. Avui no es pateix, avui es viu i prou. Vi, amics, records intensos. No canviaries res del que has viscut. Ni el barri testimoni del desamor, ni les trobades clandestines als carrers de l'Eixample, ni la temeritat de llançar-te al buit una tarda de Sant Jordi amb un mate entre les mans i Silvio de fons, ni el desig descobert una nit de roda punxada en una carretera fosca. La casa en calma en aquesta hora, mentre a fora esclata la festa a desgrat del fred i del vent, per Sant Andreu, pluja, vent o fred molt greu, no hi ha hagut pluja aquest any i ho agraïm, i ens sabem forts per suportar l'aire glaçat perquè hi ha música, i tast de vins, i festa pels bars amb bicicleta que cap ajuntament no podrà prohibir mai. I una llengua que mai no ens tornaran a prohibir. Avui, avui no es pateix, avui es viu, sense treva i sense excusa. 

diumenge, 2 de desembre de 2012

que em passi a mi la vida

Jo vull que em passin coses a la vida.
Jo vull que em passi a mi la vida.
(...)
Jo vull caminar pel meu carrer i veure coses.
Jo vull rialles, fantasia, poemes, dones, homes, nens.
Jo vull robatoris, segrestos, amenaces, judicis, manifestos, 
decepcions, suïcidis, telèfons de l'esperança.
Ah, per què no he trucat mai al telèfon de l'esperança!

Jo vull hospitals alegres de color taronja
i fàbriques velles com a centres culturals
i bancs en els ponts de les autopistes
per saludar totes les persones que passen.
Ah, tots els viatges que podria fer amb la mà!

Santi Borrell, Fragments d'una pedra (inèdit)


(Foto: http://farcintfaixa.blogspot.com.es/2008/11/festa-major-de-sant-andreu-de-palomar.html)



I vull matins de festa major maleint i estimant alhora els trabucaires que et desperten ben d'hora ben d'hora ben d'hora. Dutxa d'aigua freda, cafè negríssim i els pares a la porta,  amb ganes d'anar a escoltar el pregó davant de l'Ajuntament per primera vegada a la vida. I que acabin escoltant-ne dos, l'oficial (m'encanteu, Amics) i l'altre, el que parla dels hospitals alegres que no podem tenir, de les fàbriques velles que volen ser centres culturals, de les cases que volen tirar a terra al meu carrer. Vull el diumenge passant-me pel cos com la dutxa del matí, ben fred ben fred ben fred, per despertar-me els sentits i fer-me prometre que no deixaré que s'apaguin mai. Vull que em passin coses a la vida, que la mare em faci bromes, que els nens la mirin fascinats pel carrer i li vulguin agafar la mà. Vull el pare amb llàgrimes als ulls perquè em recita Catul que enyorava Lèsbia i plorava per un ocell mort. Vull xocolata desfeta entre les mans. La vida dins la tassa. La tassa sense nansa. El cel de color blau, el cel de color foc. La música de festa, els gegants i els capgrossos, els diables i els timbals. Encara els trabucaires. Xarangues mexicanes en femení a la Gordíssima. Contes que acaben bé. Vides que acaben bé.

Bona festa major. Bona vida a tothom.

dimecres, 28 de novembre de 2012

però és que

Tornar caminant a casa després de la feina, una hora llarga de soledat volguda. Soroll de cotxes a la Meridiana. Silenci a dins. Ho has explicat avui a la monja amb qui darrerament coincideixes a la consulta del CAP, me n'aniria a viure prop del mar, però és que l'asma. Muntaria la paradeta en un poble de muntanya lluny de tot, però és que els amics. Però és que el barri. Arribes al barri i és casa. La llum groguenca a les voltes del mercat, tancat en aquesta hora. El quiosc de la plaça del rellotge. La botiga dels indis, a prop de la parròquia, i la petita que ja parla català i et diu got, guant, bufanda. La Festa Major, amb majúscula sempre, a tocar. Ganes de música (als carrers, a les places, als balcons), de cabaret, d'anar de bar en bar amb bicicleta. Ganes de guanyar la partida al fred i a tots els comiats que porta novembre. Tornes caminant al barri i encara és casa aquest entramat de carrers que resisteix l'embat especulador. Te n'aniries a viure a prop del mar, però és que els matins de dissabte de mercat i els esmorzars al Versalles. Però és que les tardes qualssevol a la biblioteca de Can Fabra. Però és que les postes de sol des de casa, amb la cúpula de l'església al fons. Però és que els pares caminant de bracet cap al supermercat, la tendresa als ulls i el fil del laberint a les mans. Te n'aniries lluny, de vegades. Però és casa. 

dimecres, 21 de novembre de 2012

una casa, una flor

Les nebodes em regalen un dibuix de pedretes (una casa, una flor), i m'imagino el fum que surt de la xemeneia de blavons. A dins fa olor de brasa i de pa torrat fregat amb all. Oli d'oliva. I ell arriba al migdia a portar-me llimones i brou per al refredat, i ens asseiem al balcó, al sol insòlit de novembre, i recordo la casa i la flor que m'han regalat les seves filles i penso que aquest pis s'hi assembla una mica. Que encara no, però algun dia, potser al març, creixeran les tulipes als testos on ara només hi ha terra negra. La llar de foc me la pinto a l'oli mentre ell fuma i riu i jo recordo un refugi secret, un cau ocult entre falgueres, i una casa dalt d'un arbre on no em vaig atrevir a pujar mai. Un rierol que separa el paradís de l'infern. Una porta que s'obre i em salva.  Xerrem i riem i es desemboira una mica la febre. Ell també fa abraçades grans com. Quan se'n va, escalfo el brou i veig el fum que surt per una xemeneia de blavons.  

diumenge, 18 de novembre de 2012

entendre Déu

(foto: Maria Santamarta)

Tocar terra. Ensumar pluja. Enfonsar els peus en el fang. El mar com un llenç gris aquest migdia, des del tren, i el color intens de l'arena mullada. Que no sé entendre Déu sense que em passi pel ulls, per les mans, pel ventre. Que no sé entendre Déu sense la trobada amb l'altre, amb l'altra. Sense el vostre somriure de dones fortes i arrelades.  Sense aquest moment d'ara, la ment en suspens i aquestes línies sortint a borbolls de no sé quin raconet de l'ànima. Sense el laberint de la mare, que m'interpel·la, que em parla. Que cap Déu-concepte no explica la trobada, l'enyor, el vertigen, aquesta manera nova d'estimar-la. Ja no sé entendre Déu sense que els peus s'arrelin a la terra i la vida em travessi tota (plaer i dolor, ferida i esperança) per cadascuna de les cèl·lules. 

dissabte, 17 de novembre de 2012

el amor es eterno mientras dura





"Bebían y se amaban, o eso parecía.
Discutían a veces, y a veces sonreían,
se besaban y odiaban, pero nadie es perfecto,
el amor es difícil y extraño en estos tiempos."

divendres, 16 de novembre de 2012

hoy te invito a carretear





L'àvia deia callejear (¡ya están callejeando!), però és que ella no era de Santiago, ella era de Curepto i va conèixer l'avi al port de Valparaíso. I la mare llavors era petita i els seus primers anys l'àvia havia viscut en una casa de bé treballant de minyona i només tornava a casa els caps de setmana. I la mare, tres o quatre anyets bategant d'enyorança, sortia a esperar-la cada diumenge (yo veía a la mamá pequeñita pequeñita, allá abajo, subiendo el cerro), i la seva set de mare és la meva set d'aquests dies, jo també sortiria cada diumenge a esperar-te si sabés que havies de venir, si sabés que quan et tingués al davant tornaries a ser tu i podria fer-me petita i sentir que m'arreceres. L'àvia deia callejear, i no cuenten dinero delante de los pobres quan ens besàvem amb les parelles en els dinars de diumenge, i també deia ¡hasta el dedo chico! quan brindàvem amb pisco cada 18 de setembre i les festes i els aniversaris. L'àvia va conèixer l'avi en el port més bell de la terra. I jo em moro per tornar, em moro perquè torni la mare que vaig conèixer, em moro per no perdre el fil de totes les dones que em sostenen i no sentir que em quedo penjant en el buit, com un titella sense fils.

dies de vi i cendres


(Foto: Anita Moll)


Hi ha dies, deia ella, de fang i roses, i tu vas pensar en els dies de vi i cendres, aniversaris del dolor marcats amb un cercle vermell en tots els calendaris. Novembre suma massa comiats, i aquest any intentes passar-hi de puntetes, sense fer soroll, que no es desperti el monstre, que sembla que va tot bé si no dius gaire fort que et sents feliç, que et sembla que s'han llevat les àncores de la nostàlgia i que somrius sovint i que no et costa. Que només pesen un poc, potser, alguns dies pastosos, com la farina i l'oli i l'aigua que amassaves ahir recordant l'àvia, dies de teranyines, sense cafè, sense olor de torrades, sense mandra sota els llençols. Dies que s'acaben i no saps què respondre quan et pregunten Com t'ha anat avui, i mentre dius que bé, que ha anat bé, gires el cap i veus les hores que s'amunteguen en una massa amorfa, homogènia, blanquinosa com la broma humida del camí de Vistabella. Camines de puntetes la pell d'aquest novembre, que no es desperti el monstre, i mentrestant apartes amb els dits els fils de boira (assages de fer versos, somrius a la fornera, ensumes el cafè de mig matí, esbrines el color del cel darrere la persiana marronosa del despatx).


dimecres, 14 de novembre de 2012

coca d'espinacs

Que mai abans m'havia atrevit a amassar la pasta tota sola. Que no sabia com fer-ho. Però quan he començat ha aparegut l'àvia i hem pastat la coca a quatre mans. I ni tan sols se m'ha ocorregut trobar-la a faltar. 

dilluns, 12 de novembre de 2012

dir-ho tot


Sóc lenta, dic, a mastegar la vida. He de dir l'ensurt moltes vegades, com un mantra, perquè em fugi del cos. He de dir l'amor moltes vegades, com un rés, perquè se'm quedi tatuat al cos. He de dir el nom de la mare moltes vegades, com una lletania, perquè acaroni el meu quan ella ja no pugui recordar-lo. He de dir germà, amiga, pell, germana, pare, barreres de fusta de l'entrada, Valparaíso, oceà, bicicleta, pànic, gàbia, malson, cadira de vímet. He de dir vi negre i formatge de cabra, taula reservada al fons del nostre bar, solstici d'estiu i quatre poetes perduts a l'autopista. Els teus ulls. Els camins que no he escollit. Les vides que no he viscut. Aquest moment d'avui -el cotxe al taller, la cua del súper, una coca d'espinacs esperant-te al forn. He de dir-ho tot moltes vegades, perquè la vida no em rellisqui per la pell com si estigués feta d'escates.

diumenge, 11 de novembre de 2012

Vistabella del Maestrat

Bellíssima. Com la mirada transparent dels nous amics. Que els poetes devem estar una mica tarats, és cert, però sabem que escriure no necessàriament ens fa millors persones. Que qui ho és ho és, i punt. I trobar-ne tantes en un poble tan petit i al mateix temps té alguna cosa de miracle. O de mística. O d'allò que dèiem. L'aigua del Mar del Nord de la Bishop. L'àguila que fa voltes inútilment sobre la presa que no podrà caçar mai. Les paraules al vent de León Felipe. El misteri. L'innombrable. El somriure d'una poeta que només coneixia de nom, la tendresa de mirades i veus i d'abraçades grans com. L'espai que et dóna algú que no coneixes perquè puguis ser tu i prou. Tant si saps francès com si no en saps. L'amor. Viure després, escriure després. Sí que es pot. Avui ho has sabut. I el vi del sopar no era bo però si n'hi hagués avui brindaria per tots vosaltres.

diumenge, 4 de novembre de 2012

aquell desig d'obrir el món



"No més promeses.
Només vull que torne a casa
aquell desig d'obrir el món
per desmuntar-lo
i buscar entre les fitxes
una que porte el meu color."

Feliu Ventura, "Història d'un sofà", Música i lletra


Obres el món i hi ha una tarda de diumenge guaitant darrere els vidres. Una cançó insistent que no t'has tret del cap en tota la setmana, i un somriure a mitges. Sis-cents poemes de Dickinson bategant a cor obert damunt la taula -A word is dead/When it is said,/Some say./I say it just/Begins to live/that day. Un poc de tristesa, també, a les butxaques de l'abric que vas treure fa uns dies de dalt de l'armari. (L'àvia present, com si l'haguessis convidat a berenar, i la mare absent. Món capgirat.) Obres el món i hi ha taronges que et recorden el sol d'una finca al sud i un riu normalment sec que aquell diumenge duia aigua; i Feliu, és clar, acompanyant el retorn, Vine-te'n amb mi, i els versos de Marçal que llegiràs dimecres. Obres el món i hi ha promeses de vida vora el mar, de vides noves que naixeran al març, de llibres i tulipes i horitzons abastables. De pell estimable -querible, amable, besable-. De totes les paraules que han de venir. Obres el món, gairebé sense sortir de casa, i trobes el món, que surt de tu i et sobreïx.  

dissabte, 3 de novembre de 2012

clausura - llibertat

Dissabte matiner, a quarts de nou ja instal·lada davant l'ordinador, amb el te i les torrades i les taronges que vaig dur del sud fa uns dies, i una rentadora en marxa i el paisatge ennuvolat del barri enllà de la finestra. Immersa en Emily. Un dia vaig preguntar a Teresa com s'entenen clausura i llibertat, reclusió i vida plena. Em va contestar i no la vaig entendre. Vaig preguntar el mateix a Emily el primer cop que vaig llegir-la, i em va contestar amb versos que m'eren opacs (majúscules i guions, Roses i Ocells i Abelles i Déu). Però avui em llevo d'hora i és dissabte i estic sola, i al pany de casa encara hi ha la clau de través, i és aquesta clausura de dissabte al matí l'única que em permet recompondre'm després del son nocturn amb gestos quotidians (endollar la tetera, posar una rentadora, torrar un parell de llesques a foc viu). El món és a fora, enllà dels vidres, però entrarà dins de casa d'aquí a un moment, quan jo estigui en mi, quan pugui viure el que hi hagi des de mi. 

Just ara, just en aquest instant, ho veig: els versos d'Emily tenen tot l'Univers a dins, el somriure de Teresa té tot l'Univers a dins, i el paisatge ennuvolat del barri ha travessat les finestres i se m'ha instal·lat a l'ànima: un Raig de Sol tossut - el Pi del casal d'avis - les Cases del meu carrer que resisteixen encara l'embat especulador - els Lloros verds i els Coloms - les Tulipes coratjoses als testos del Balcó.

dijous, 1 de novembre de 2012

com el somni d'un llac

Serà després el repòs,
quan les hores callin
i el cant de l'home
s'hagi perdut endins de l'esglai del no-res
i el record de la set i de la nit
romanguin quiets,
com el somni d'un llac.

Jesús Moll Camps
Cants de Clandestinitat






La banda sonora d'avui no és un adagio melancòlic que em transporta a jardins secrets, ni una cançó àncora que es clava en el record dels dies en què tots els qui ara no hi sou encara hi éreu. La banda sonora d'avui és una troballa d'abans-d'ahir, música nova per a l'estrena dels dies que em queden per caminar, acords i notes que no m'han tocat mai abans la pell. Una cançó d'inici de viatge, de descoberta, de tocar tots els somnis amb la punta dels dits, enfilant-nos de puntetes, i tornar a dir allò que sempre ens havia semblat que només diríem una vegada a la vida, jo mai, mai, mai, mai seré feliç com ho he estat aquesta nit, una cançó per creure en els cercles infinits que ens posen tot l'Univers a les mans. La banda sonora d'avui és un homenatge a la vida que he après a estimar tot aprenent a estimar la mort. I la regalo als tiets que van marxar plegats un diumenge de maig, al germà que no vaig arribar a conèixer, als infants que no s'han quedat, a l'avi mariner, al cosí d'ulls profunds i mans de violinista. I te la regalo a tu, que avui hauries fet anys, i faig un brindis com l'hauries fet tu, Hasta el dedo chico, i tanco els ulls i creuo el mar i torno a trepitjar, devota, la terra en què reposes.

dilluns, 29 d’octubre de 2012

a les tres seran les dues



(Fotografia: Maria Santamarta)

Se'ns ha acabat la llum de mitja tarda, i ens hem llençat de cap a l'hora bruixa. Podrem menjar castanyes amb l'abric ben cordat i la bufanda al coll, com jo volia. Serà un octubre estrany, encara amb el record recent dels tirants i les sandàlies, les braçades a l'aigua neta de Montcortès, el matí inoblidable al bosc amb follets i dones sàvies. Fa fred i ganes d'edredó, de sopa molt calenta i carabassa torrada. Aculls la gelor del pis amb la il·lusió de viure a la pell els canvis d'estació sense arronsar-te. Ara que ja no tens aquella por del fred, no saps ben bé de què faràs poemes. Potser d'un passeig de diumenge al matí els últims dies d'octubre per la platja de Xilxes, amb la mar tan blava que feia mal als ulls, i el mateix sol de l'estiu cremant-te les espatlles. O de la pell que estimes. Potser del vi i dels bidis i el formatge de cabra. Dels ulls entremaliats de la mare (te quiero mucho, poquito, nada), de les bromes de l'àvia (no cuenten dinero delante de los pobres), de les tulipes insòlites que creixen malgrat tot en un test ridícul del balcó. De tot i de res. O no escriuràs. Et llençaràs de cap a l'hora bruixa, avui que s'ha acabat la llum de mitja tarda i ja ha arribat el fred, i que podràs menjar-te les castanyes amb l'abric ben cordat, i la bufanda al coll. 

diumenge, 28 d’octubre de 2012

tornar lentament i suau

tornar lentament i suau
com si mai no haguérem marxat,
com si la pluja, com si el vent,
com si la terra, com si el temps
encara foren possibles.

tornar lentament i suau
sense recança, sense miratges,
sense ferides, sense dolor.
lentament tornar
i romandre
sota el plugim de l'alba.

Anna Montero, Serenitat de cercles



He vingut al sud a retrobar versos, i me'n torno a casa amb la certesa que tu i jo hauríem marcat les mateixes pàgines de tots els llibres de poemes. Me'n torno com si mai no hagués marxat, amb els cabells encara més curts i una tardor esplèndida de fred i de vent impresa a la retina. Algun dia, encara que no t'ho creguis, viuré vora la mar i tindré un gos enorme i bon jan i un gat esquerp que em mirarà de lluny, amb suspicàcia. I doblegaré l'extrem de les pàgines on m'esperaran per sempre els versos que he escollit.   

dissabte, 27 d’octubre de 2012

perruqueria

Fora cabells. Havia de fer fred però aquí al sud surt el sol i et crema les galtes i et quedaries hores mirant el cel intens esquitxat de núvols blancs, inofensius. Dimecres, si pot ser, voldràs menjar castanyes amb guants i bufanda, però avui la calor insòlita dels últims dies d'octubre és com una abraçada d'aquelles. Cauen a terra els cabells sense treva i se't van afluixant nusos al ventre i al coll. Potser quedarà, com una mar de fons, un tel de tristesa sota la llum dels ulls que ara sembla que es mengin tota la cara. Però tu no en saps gaire, de donar paréixer. I si estàs trista, ploraràs. I si la vida t'abraça amb dies lluminosos, l'abraçaràs també. I sortiràs a fer rotgle amb les amigues, i escoltaràs els versos que estimes com si els haguessis escrit tu.


Dol

Em va dir que a l'avi
se li havia acabat el cor
com un cresol.
I ja no va tornar mai més
a fer ganxet a la porta de casa,
formant rotgle amb les veïnes
i guaitant el carrer.
Hem de donar paréixer, m'explica
mentre el dol de la roba
li passa als ulls.

Vicent Almela (inèdit)

dilluns, 22 d’octubre de 2012

al ritme de la sang

El peu esquerre frega el coixí del sofà, amunt i avall, amunt i avall. No saps dir exactament en quin instant ha començat el moviment. Amunt i avall, amunt i avall. Al ritme de la sang que et bull a les venes. Al ritme de la ràbia acumulada, de tots els desitjos contraris a l'amor. Al ritme del dolor. Quan et fa mal la regla també mous el peu amunt i avall, amunt i avall, fregant el matalàs o el terra. El peu esquerre, amunt i avall. Quan fa mal. Quan crema. Quan l'odi se t'estavella contra les mandíbules. Quan no saps com dir la fel, la decepció, l'estupor. Ningú va dir que feia tant de mal. Mous el peu fregant el coixí, amunt i avall, com quan eres menuda i tenies por de la foscor absoluta, quan el germà no hi era. Com quan et despertaves d'un malson i l'amenaça encara era a fora, a l'altra banda del riu, i el pànic només marxava amb el moviment rítmic, ancestral, del peu esquerre amunt i avall fregant el matalàs. Fregues el peu amb la ràbia i el dolor, però sobretot amb la ràbia. I la fas fora.
T'atures i descanses. I entens. Ja fa molts anys que no ets un cadell. Ets una lloba i ja has acabat de llepar-te les ferides. 

dilluns, 15 d’octubre de 2012

la memoria está en los besos

 La memoria está en los besos
Mercè Boada i Lluis Tárraga Mestre





T'abraço. Em reps. Demà potser no. Però demà no existeix. T'abraço avui i em reps, i somrius. Si m'entenguessis et confessaria que encara em fa por mirar-te als ulls. Que és en els ulls on més puc veure com te m'allunyes cada dia, cada minut, totes les nits que no et veig. En els ulls i no en la verborrea, no en les obsessions, no en el cos que se't va vinclant cap a un costat cansat de suportar el pes de no sé quantes vides. És en els ulls que te me'n vas i torna el pànic de l'abisme, i no va quedar res de tu, potser la por és que després de tu no quedi ja res de mi. Et beso la galta arrugada i inexplicablement suau, Te quiero mucho, i tu rius, Poquito, nada, l'àvia deia el mateix, i se'm fa un nus però tu rius i en aquell instant sí que puc mirar-te els ulls perquè tornes a ser tu, només un moment, el teu riure, mare, la teva sang indígena plantant cara a l'oblit, atrapant al vol un record esvanit del que eres, del que ets, un hàlit de tu que s'aferra encara als meus petons.

diumenge, 14 d’octubre de 2012

què faries si volguessis

S'acaba el recés i t'entestes a fer fotos d'esglésies i figueres en plena nit, només per comprovar que el flaix és prou potent perquè es vegi un poc de verd i un poc del gris de les pedres de la façana. Ara faries les mil passes (después de cenar, mil pasos dar) si no fos perquè et fa basarda el camí que s'endinsa en el bosc i baixa fins a la Font Fresca (què faries si no tinguessis por?). O comptaries estrelles si n'hi hagués. No vols pensar en tot el que faries si no tinguessis por, però ara sí que pots pensar en tot el que faràs ara que vols de debò (amb una convicció radical, sense teranyines) ser feliç.

                                         besar                  llepar

                                                  somriure

                 fer l'amor

                                          abraçar

                                                                                           tocar
                                                                sentir
                 plorar-ho tot
                                             riure molt

              menjar mandarines i castanyes arraulida al sofà (només em falta el gat)
                
                                                        comprar panellets

                                        trepitjar terra humida

                                                                respirar el mar

                       acotxar la mare

                                                    dormir fins tard

                          estimar-te
                                             
                                                                                    estimar-me
                                      estimar-vos

divendres, 12 d’octubre de 2012

follets

Hem sortit a buscar follets al bosc. Potser no era el millor dia. No hi creia gaire, avui, en els follets. Potser demà. Demà que ja hauré cregut que si demanes bonança et regalen bonança, que si demanes un recer de calma trobes el millor dels paisatges per omplir-te els pulmons i descansar. Arribes al bosc amb records bonics d'un cap de setmana entre amigues acabades de conèixer, amb un resultat d'anàlisis impecable (ets de bona fusta, això no hi ha tempesta ni huracà que ho faci trontollar), amb el pes i la gana recuperats, un únic rastre de cansament a les ulleres que fan bossa sota els ulls. No has vist follets, al bosc, avui, però demà potser sí, potser demà trobaràs un mirall d'ulls riallers que faran joc amb les teves ganes de riure, les teves ganes de tocar pell i de menjar tomàquets que fan gust de tomàquet i de beure vi d'aquell que et torna a un lloc estimat, un lloc on trobes i et troben i on saps que no oblidaràs mai, encara que també tu acabis perdent-te pels laberints del seny, aquell moment únic, de complicitat i desig i de que bé que estic. No has vist follets, avui, al bosc, però sabies que et miraven, amagats darrere les branques dels arbres. I et picaven l'ullet. 

dimecres, 3 d’octubre de 2012

perichoresis

"perichoresis: espai al voltant. Quan estimem algú, li fem espai al seu voltant, perquè pugui ser amb plenitud" (Teresa Forcades) 

(Foto: Anita Moll)

Encara pots tornar a aquell lloc que s'assembla tant a casa. A l'abraçada insubstituïble, al silenci que és calma i és pàtria on t'arreles i respires. L'amic, la mare, la germana. Pots tornar a l'espai que es crea al teu voltant quan t'abracen, a la plenitud quan els saps a la vora. Tornar també a les ànimes que no saps d'on vénen però que et coneixen, i que coneixes, com si us haguéssiu vist néixer. Potser us heu vist néixer. Pots tornar als qui t'estimen l'ésser amb un Amor que no és d'eixe món, o que ho és però l'havies oblidat, i te'l retornen amb les mans esteses, com el més preuat dels regals. Pots tornar al lloc que et fan al teu voltant perquè puguis moure't, perquè puguis créixer, perquè puguis ser.Tancar els ulls i tornar a casa.

dimecres, 26 de setembre de 2012

l'únic que haurà valgut la pena

Tardor. Mans amigues que t'acaronen l'ànima i et fan regals terrenals. Potser quan morim recordarem aquell moment, les tres al pati, amb dos vinets coll avall i el tercer acompanyant una cigarreta perquè sí, i el riure que venia de ben endins, del centre mateix de la nostra terra, i un volcà guaridor de bromes còmplices. Potser quan morim aquest serà un dels moments que costarà deixar anar. O que deixarem anar amb el millor dels somriures. Com la llum d'aquesta tarda després de la pluja. Com tres o quatre abraçades eternes. Com la por, també, quan l'acollim i la bressem amb alguna cançó antiga que ens torna per uns moments la mare. O el fred sobtat que connecta amb el cos cansat i el revifa. Quan morim, potser, recordarem la mare, Que Dios te bendiga, i les mans amigues i el vi i el fred i algunes abraçades eternes, i sabrem que estimar així és l'únic que haurà valgut la pena.   

diumenge, 23 de setembre de 2012

que no s'infecti

T'equivoques d'uniforme
i dispares a qui més estimes,
t'equivoques de remei
i va i s'infecta la ferida.
"El Miquel i l'Olga tornen", Manel



dijous, 20 de setembre de 2012

passar el riu

Un dia et vas atrevir a creuar el riu que separava la seguretat del malson. La casa i l'infern. La llar i la por. El pare amb la cadireta plegable i una llibreteta a les mans. El pànic, una porta que es tanca, la paràlisi. L'olor de cafè i de pa torrat des dels llençols mandrosos. La vida, com un torrent, a les mans i als ulls i al riure de la mare. Una olor agra, d'òxid, com de sang, i una nena empresonada a la gàbia de la por. Un cau de falgueres on us amagàveu els bessons, un altre ventre. I els graons de fusta que duien a la caseta de dalt de tot del plataner, si t'atrevies a enfilar-t'hi. 
La llar, la por, la casa. La mare, l'infern, el refugi. Aquell dia et vas atrevir a creuar el riu, i tot va ser u. Tot va ser teu, tot va ser vida. I només llavors vas poder somriure a la càmera.
Avui costa trobar les pedres que facin de passera. Però hi ha mans invisibles que curen l'ànima. Saps que somriuràs, un altre cop, quan hagis passat el riu.

dimecres, 12 de setembre de 2012

pare

I llavors et truca a quarts de deu de la nit i tu penses Ara haurem de córrer, i respires fondo i et prepares per sortir a buscar la mare a l'altra punta de la ciutat o a la ciutat del costat o on sigui que aquest cop l'hagi duta la seva determinació sense brúixola. I ell s'escura el coll i riu una mica, Només volia donar-te les gràcies, eren tan bons els espaguetis que em vas deixar preparats ahir, et diu, els he escalfat al forn amb formatge gratinat i he dinat com un rei. Només volia donar-te les gràcies.

I a tu se't fa un nus mentre aquest amor se t'escola per l'orella i et va baixant, càlid i suau, per tot el cos.

dijous, 6 de setembre de 2012

como un molusco


"¿Por qué razón había de llegar, siempre, el mal? Era una buena noche para suicidarse, si hubiera creído en el suicidio. Si lo hubiera deseado tan sólo. Pero yo nunca me suicidaré. Yo me pegaré a la vida como un molusco (...)"
Ana M. Matute, La trampa


dimecres, 29 d’agost de 2012

no jugueu amb foc

Nens, no jugueu amb foc o us pixareu al llit. Però no aquella nit, no la nit del solstici, de les bruixes, dels salts a les fogueres i a les platges. No jugueu amb foc o prendreu mal. Aprens a encendre un petard i a apartar-te’n just a temps perquè no t’esclati a les mans, a fugir en el moment adequat, a no quedar-te més estona de la que convé abans no en surtis ferida. No jugueu amb foc o us cremareu els dits. Potser hi hauries d’haver jugat més i hauries après a anar-te’n a temps, a no romandre sense sentit en llocs que ja no són els teus. Jugueu amb foc i apreneu a fugir a temps, perquè no us quedin cicatrius que tornin a encetar-se els dies que el vent aixeca temporals de sorra a les platges de la ciutat.

dimarts, 28 d’agost de 2012

com si avui fos Sant Joan

(La foto és del blog http://rocacuiper.wordpress.com/category/festes-i-tradicions/)

Cremo la por, la sang, el crit. Els adéus a mitges, els adéus incomprensibles, els adéus sense adéu. Els carrers impassibles de ciutats "d'acollida" que no entenen de cors desarrelats. La veu emmetzinada i ressentida de la xenofòbia.
Cremo els xiuxiuejos malèvols als passadissos de l’escola que estigmatitzen el meu amor, el meu desig.
Els “no podré”, els “no en sabré”. El pànic d’atrapar uns ulls fugissers i preguntar-los si volen quedar-se en comptes de tornar-se’n sud enllà. Els matins amb malsons arrapats a les parpelles, quan encara no creia que existís aquesta força. Alguns diumenges a la tarda. L’avi morint tot sol una nit de Cap d’Any, lluny de mi, un altre cop el mar enmig, separant-nos. Els “m’hauria agradat”, els “hauria volgut”, els “hauria d’haver pogut”. Les coses que no he dit i que ja no val la pena que digui. La gossa morta a la carretera i el crit travat al coll, com un filferro. Tots els vespres que es girava d’esquena al llit. La solitud angoixant d’un quiròfan mentre una agulla et forada l’espinada. La porta de casa totalment carbonitzada un migdia de febrer tornant de l’escola. El “cloc” de les costelles contra el terra, i la moto estesa a l’asfalt. Tot el dolor que no he pogut estalviar a la gent que estimo. La por, la sang, el crit.


I tu, què cremes?

divendres, 24 d’agost de 2012

moment


Hem rescatat el MOMENT.

[Rodrigo Frenk i Julian Weber van ser els creadors d'aquesta acció l'estiu del 2011, dins el projecte Campo Adentro, desenvolupat al Centre Art i Natura de Farrera. Aquest any hem recuperat les lletres del MOMENT, que han passat tot un any a la intempèrie, i hem reviscut aquella experiència. En aquest enllaç podeu veure el vídeo de l'experiència original:

http://antropologiaimes.blogspot.com.es/2011/10/moment.html ]



dijous, 23 d’agost de 2012

Man of Aran

Després de tres dies no vénen versos i entens que no saps escriure'n si no sagnes, i aquí no hi has vingut a sagnar, sinó a tallar l'hemorràgia i enxufar-te una transfusió de vida directa a la vena. Encara no has perdut l'esperança que caigui una tempesta com la de fa uns dies a l'Empordà, una que et faci sentir minúscula i poca cosa, perquè tot el que et passi a la vida quan s'acabi aquest recés tingui també poca importància, i t'ho puguis mirar de lluny, i no et xucli la sang altra vegada. Mentre no arriba la tempesta, et quedes clavada en el mar tempestuós de la inclassificable pel·lícula de Flaherty, els penya-segats de vertigen, les figures minúscules dels homes i les dones d'Aran retallades en un horitzó imponent, la barqueta de rems engolida per les onades. Quan tornis a casa, no hauràs de caçar taurons ni carregar cistells atapeïts d'algues, però hi ha dolors que també encorben l'esquena i amenacen d'arrossegar-te mar endins, i no sempre trobes terra fèrtil dins les escletxes de les roques. Assumiràs que ets petita, i poca cosa, i si en acabat el mar se t'endú la barca però escup el teu cos minúscul de retorn a l'illa, sabràs agrair-li que t'hagi perdonat la vida.

dimecres, 22 d’agost de 2012

el cuento de las mujeres viejas

Un poema de Tadeusz RóZewicz

EL CUENTO DE LAS MUJERES VIEJAS

Me gustan las mujeres viejas
las mujeres feas
las mujeres malas

son la sal de la tierra
no aborren
la basura humana

conocen el revés
de la medalla
del amor
de la fe
vienen y van

los dictadores hacen bufonadas
tienen las manos manchadas
con sangre de seres humanos

las mujeres viejas se levantan al amanecer
compran carne frutas pan
limpian cocinan
están en la calle con las manos
cruzadas callan

las mujeres viejas son
son inmortales

Hamlet se lanza dentro de su red
Fausto juega un papel vil y ridículo
Raskolnikov golpea con su hacha

las mujeres viejas son
indestructibles
sonríen con indulgencia
muere el dios

las mujeres viejas se levantan como cada día
al amanecer compran pan vino pescado
muere la civilización

las mujeres viejas se levantan al amanecer
abren las ventanas
tiran los desperdicios
muere el hombre

las mujeres viejas
lavan al difunto
entierran a los muertos
plantan flores
sobre las tumbas

me gustan las mujeres viejas
las mujeres feas
las mujeres malas

creen en la vida eterna
son la sal de la tierra
corteza del árbol
son los humildes ojos de las bestias

la cobardía y el heroismo
la grandeza y la pequeñez
ellas ven en dimensiones exactas
cerca de las exigencias
del día cotidiano

sus hijos descubren América
perecen en las Termópilas
mueren en las cruces
conquistan el cosmos

las mujeres viejas salen al amanecer
van a la ciudad compran leche pan
carne condimentan la sopa
abren las ventanas

sólo los tontos se ríen
de las mujeres viejas
de las mujeres feas
de las mujeres malas

porque ellas son las mujeres hermosas
las mujeres buenas
las mujeres viejas
son un huevo
son el misterio sin misterio
bola que está rodando

las mujeres viejas
son las momias
de los gatos sagrados

son pequeñas
arrugadas
cada vez más secas
manantiales frutas
o gordas
budas ovalados

cuando mueren
del ojo cae
una lágrima
y se une
sobre los labios en la sonrisa
de una muchacha joven


TADEUSZ ROZEWICZ

dimarts, 21 d’agost de 2012

l'olor de l'herba i les magdalenes de Proust

La vida té vida pròpia, i a vegades fa ballar el temps al so que vol i de cop ja no ets ara i aquí, en aquest balcó que t’aboca a tots els paradisos, sinó enllà, en algun moment indeterminat de l’adolescència, ulleres de pasta marrons i cos esquifit, amb una motxilla enorme a l’esquena. L’herba del campament feia aquesta mateixa olor, l’olor d'aquest instant al balcó de Farrera i pel camí d'Alendo, que ha esborrat en un segon més de vint anys que ara ja no importen. L’únic que importa és aquesta olor que ha unit dos punts en el temps i que et retorna al tu atemporal que respira sense inhaladors i fa tombarelles sense xarxa. No van ser amables ni esclatants, els teu disset anys. No vas ser una noia de les que es volien menjar el món. Menjaves poc, de fet. Com si volguessis desaparèixer. No van ser despreocupats ni plàcids, els teus disset anys. Van ser anys d’amagar-se rere les ulleres i tancar-se al lavabo quan ja no podies suportar tanta gent a casa. La vida, llavors, era sempre dels altres, dels que s'enamoraven, els que reien, els que ballaven, els que feien cims que semblaven impossibles i després t'ho contaven. A tu la vida de debò només et tocava alguns dies d’estiu, de campaments, i començava així, amb l’olor de l’herba quan us endinsàveu al bosc després d’un viatge llarg amb tren o autocar. S'aturava el temps com s'ha aturat avui i tu ja no eres un cos esquifit amb ulleres de pasta, ja no eres més el dolor estrany del desig entaforat a l'infern de l'estómac que no menjava, l'angoixa del pis atapeït de gent: ensumaves l'herba i llavors tu ho eres tot, l'univers sencer, el sol a la pell, la sang, el desig, el riure, les ganes de treure’t la roba i nedar nua al riu. Només per un instant, aquesta olor d'herba et rescatava com et rescata avui en aquest balcó abocat al paradís, i tu ja no ets el dolor de la mare que no és, la mare que no hi és, els intents inútils de trobar algun camí pels laberints del seny. Tu ho ets tot, avui, com fa vint anys, potser com molts altres moments semblants d'aquests vint anys, si t'hi pares a pensar.


divendres, 10 d’agost de 2012

rescat

Quatre gotes sota la llengua que t'han de rescatar del malson. Només quatre gotes, diuen, i l'ànima es calma com si l'acaronés alguna mare, algun pare, algun déu. Quatre gotes, només, i torna l'oxigen, l'avi que aixeca la barca de goma que us empresonava sota l'aigua, la mare que es llença vestida a la piscina i desencalla el flotador entortolligat entre les cames i s'omplen de cop els pulmons infantils que estaven a punt de rebentar. Només quatre gotes que et rescaten avui com et rescaten quatre versos, escribir para descansar/(escribir que el sol, en invierno, es hermoso)/por no llorar tan dentro / tan a escondidas. Quatre gotes sota la llengua i que la vida es faci un poc més lleugera, que no pesi com pesen aquests matins d'estiu a la ciutat, amb el mòbil a prop i desitjant que no soni, que no truqui ningú, no news, good news, i un ja no puc més atrapat sota la llengua. Quatre gotes i un rescat a temps com el d'aquest vespre, que ella i jo no som Thelma i Louise i no ha vingut a buscar-me amb un descapotable vermell però en tenim prou amb aquest bar de tapes del seu barri i la cervesa freda i les braves picants i aquest saber que hi som, i que ens cuidem. Quatre gotes, només, sota la llengua, i aviat tu, i aviat el mar, i aviat el sol i la pell i la vida que em fugia aquest juliol com si fos sorra entre els dits. Aviat la vida, quatre gotes, el rescat.

diumenge, 5 d’agost de 2012

el senyor Sommer i l'ós polar



Vols la sal a la pell i als cabells després del mar. Molta estona. Molts minuts, moltes hores. Tota la tarda. Al vespre amb l'aigua a prop i amb ell, l'amic que hi és sempre, l'amic que no se'n va ni quan t'equivoques i no saps estar a l'alçada. Vols la sal a la pell encara molta estona després de deixar que el mar t'engoleixi i desapareguin aquestes ganes de no llevar-te, de dormir molt i despertar-te i que la pedra al pit ja no hi sigui. Vols la sal a la pell mentre xerreu i t'escolta i la pedra comença a fer-se miques i es confon amb la sorra que encara duus arrapada a les cames, als braços, al ventre. Has tornat a nedar nua al mar i era com si no fossis tu (tu-dolor, tu-soledat, tu-desig-de-no-ser, tu-desig-de-no-sentir). Vols la sorra i la sal a la pell i als cabells i als llavis encara molta estona, a la nit, a l'hora que hauries d'estar dormint però no hi vas perquè no saps si podries i de moment no vols saber-ho. Vols la sal i la sorra com una segona pell a les espatlles, a les galtes, a les cuixes, com l'abraçada que et fa a l'estació, T'estimo molt, Jo també t'estimo molt, [i no tens ni idea de quantes vegades m'has salvat de l'abisme]. Retens la sal a la pell per no oblidar mai aquesta tarda d'estiu -la sorra que bull, la nuesa oferta al cel, la soledat feta miques dins el blau.