dimecres, 30 de novembre de 2011

compromís amb la bellesa

I vam parlar tant de la pluja fa dues setmanes, del gris dels matins que semblaven capvespres, del malenconiós repicar de l'aigua als vidres de les finestres, de la tristesa i de l'apatia, que no acabo d'entendre per què ara ningú no parla dels dies blaus que acomiaden novembre, del retorn anhelat de la llum, dels cels nets de núvols que amoroseixen l'asfalt. No acabo d'entendre per què no en parlem, si fa quatre dies reclamàvem als déus que ens retiressin les boires i apaivaguessin les tempestes.
Donem per fet que hem de tenir llum i sol i cels sense núvols. No volem viure ni un minut a la cara fosca de la lluna. I el retorn de la bonança, amb la bellesa esclatant dels seus paisatges, no ens sembla un regal, sinó un dret adquirit. I ens passa per alt.
Renovo avui els vots de compromís amb la bellesa. Que mai més no em passi per alt ni un sol bocí de cel com el d'avui, blau i fred i sense núvols. Que no deixi mai orfe de paraules ni un sol mil·límetre de mar de tardor. Que em costi no parlar d'abraçades que calmen com la mel, que no perdi mai la pista dels camins de la lluna a l'empedrat del carrer. Que no pugui callar la llum que tens als ulls el dia que fas quaranta anys, petit germà gran, la llum després de tanta pluja, després de després de després, intacta malgrat tot, com era en un principi (ara i sempre, i pels segles dels segles, amén).


dimarts, 29 de novembre de 2011

sobre mullat

"És hivern, avui, als carrerons de l'ànima. I la tristesa no té peus menuts, ni va descalça: duu sabatots de plom que s'enfonsen al fang i t'empresonen (...)" Avui escriuria el mateix, i hi afegiria, potser, plou sobre mullat, novembres turbulents, descontrol planetari, quadratura dels cercles. ¿On s'amaguen els somriures plens de llum els mesos de tardor? I tanmateix, mentre va caient la pluja, non si male nunc a les butxaques de l'abric, a les bronquitis i a les tristeses, non si male nunc et olim sic erit, no perquè avui sofreixis ha de ser etern el teu dolor, i l'eternitat és un llenç blau més enllà del desert, aigua salada damunt de la pell nua, ganes de riure i de saltar fogueres les nits de Sant Joan. I mentre plou, abraçades d'aquelles que són com mel per a l'ànima, nits de festa major que fan espassar el fred, danses a la cintura i tota l'alegria del món bategant-te al melic només per uns instants, només per recordar-te que no l'has perdut del tot, que pot tornar a expandir-se el dia més impensat. I ser-hi, mentre plou, i preparar una amanida gran com una abraçada per a un dinar inoblidable amb tota la família, que no cal esperar a Nadal per dir que ens estimem fins al moll de l'os i que quan se'n vagin les llàgrimes celebrarem aniversaris de vida, no de dolor.

dissabte, 26 de novembre de 2011

42 anys de l'Esplai Sant Pacià

Vaig aterrar a l'Esplai Sant Pacià un dissabte de setembre de l'any 1979, de la mà de la mare i aferrada al meu germà bessó. El gran ja feia temps que hi anava, i la petita s'hi afegiria no gaires anys més tard. Recordo corredisses amunt i avall del pati, xiscles, rialles, cares somrients i acollidores. Una monitora de cara pigada ens va venir a buscar per dur-nos a la sala. És veïna meva, ara, però ella no em recorda, com tampoc no recordo jo cap dels altres monitors dels primers anys, ni em recordaven divendres els nois de vint-i-pocs anys, actuals monitors de l'Esplai, que presentaven el llibre del 40è aniversari i que amb cinc o sis anys feien barrila i cantaven cançons en el grup on jo m'estrenava com a monitora. No ens recordem, però sabem que hi ha un fil que ens uneix i que té a veure amb tot el que vam viure entre les parets de la casa de l'Esplai, al pati de la parròquia, a les sales del campanar que compartíem amb els escoltes, a les sales dels Nous Locals, i a les excursions, als campaments, a la casa de colònies de Canyamars (la muntanya de la Lluna, la muntanya d'Astèrix, els porxos i la piscina). Un fil que divendres s'hauria pogut tocar amb les mans a la sala d'actes, just en el moment en què s'apagaven els llums i començava a projectar-se el vídeo que encapçalava la presentació del llibre i el DVD dels 40 anys.

Penso l'Esplai i recordo la llum esgrogueïda dels fanals d'aquella primera tarda, i la mare que havia vingut a buscar-nos amb el berenar. Recordo centenars de tardes semblants, amb la mateixa sensació d'enyorança sobtada de les dues hores que havien volat i m'havien fet oblidar els dies grisos d'entre setmana, la rigidesa de l'escola de les monges, l'estretor d'un pis massa petit per a quatre criatures. Recordo un lloc per a nosaltres, els fills desubicats de la xilena acabats d'arribar al barri, un lloc com el dels altres, sense rebutjos, sense desconfiança, sense muralles. Sense ningú que canviés de llengua quan se'ns adreçava. Perquè a l'Esplai no vam ser mai els de fora, sempre vam ser tan de dins com la resta, sempre ens van fer sentir, des dels companys fins al consiliari passant per tots i cadascun dels monitors, que hi pertanyíem.

Des de divendres que només tinc gratitud. Gràcies a tots els qui heu fet possible que l'Esplai Sant Pacià hagi format part de les nostres vides, i als qui encara avui teniu empenta i ganes perquè continuï oferint un espai de lleure, jocs i alegria als infants del barri.


dimecres, 16 de novembre de 2011

massa pluja

La vida, diuen, ens l’hem de prendre com la pluja: que si cau, la deixarem caure. Però de vegades la humitat ens arriba als ossos i ja no ens podem treure el fred de dintre.

diumenge, 13 de novembre de 2011

tria la teva aventura


De petita t'inquietaven aquelles novel·les en què havies d'escollir el teu destí. "Tria la teva aventura", es deien, i cada capítol era una situació davant de la qual calia prendre una decisió: si esculls escapar-te en línia recta amb el teu zepelí aquàtic, vés a la pàgina 235, si esculls girar cua sota els coralls, vés a la pàgina 140. T'hi atrevies, i a la pàgina 235 s'acabava el joc, meeeecccccccc, opció incorrecta!, el monstre s'ha apoderat del teu zepelí i l'ha devorat abans que poguessis fer un ai. I anaves a la pàgina 140 amb un nus a l'estómac i comprovaves que allà encara hauries tingut opcions, si haguessis girat cua sota els coralls amb el zepelí el monstre no t'hauria vist i l'aventura hauria continuat per altres dreceres, altres camins que ja no tenies opció d'escollir. I tancaves el llibre perquè havies perdut i no volies enganyar-te, de què servia fer trampes si eres tu l'única testimoni d'aquella aventura. Vas acabar avorrint aquelles narracions que et deixaven amb la sensació que sempre eren millors les vides que no escollies.
Ara t'adones que no eren millors, encara que acabessis devorada per un monstre. Eren unes altres, simplement. I que no hi ha camins equivocats. Que la vida, que té vida pròpia, acaba picant-te l'ullet i oferint-te sempre algun número de pàgina per on continuar l'aventura.

dimecres, 9 de novembre de 2011

digues que m'estimes encara que sigui mentida

Ho deia el llibre de Montserrat Roig que vaig començar a llegir el dia que ella va morir, un diumenge dels meus llunyíssims disset anys, digues que em somies, deia també la cançó, i et prometo que et creuré. Perquè mentre m'ho diguis s'obrirà el món i viuré en les paraules com es viu en la vida, creient-la amb la fe dels conversos, la dels qui han vist passar la mort a prop i s'arrapen als instants com si fossin els últims que els han de veure somriure, plorar, fer l'amor, resseguir amb el dit els camins secrets d'un nom escrit en els vidres entelats. Perquè mentre m'ho diguis no hi haurà res més que la veritat que surt en relleu dels mots i s'enfila per la pell fins a la línia assedegada dels llavis. Digues que m'estimes encara que sigui mentida, que mentre t'escolti els mots no sentiré el silenci orfe de demà, el silenci aspre de l'absència.



diumenge, 6 de novembre de 2011

gràcies

Al cel, a déu, a l'univers, a l'atzar, al misteri, a l'energia, als trígons astrals, a la conjunció de Saturn amb el teu ascendent, als àngels de la guarda, a la besàvia xamana que et vetlla els somnis, als raigs de llum o a la pluja de tardor. A qui sigui o al que sigui que et salva en el moment just, en el segon exacte en què et retruny a l'esquena la violència verbal de l'amenaça i et paralitza el pànic en un carrer fosc i mal il·luminat. Al cel, a déu, a l'univers, a qui sigui, al que sigui. La gratitud amoroseix la ràbia de ser presa fàcil en qualsevol carrer de la ciutat, en qualsevol ciutat del món.

dijous, 3 de novembre de 2011

Ísola

SÍNTOMAS II

Me latía la vida
a la altura del vértigo
en ese lugar
donde toda calma
es mentira

Nora Almada, Ísola

Em calia començar a llegir aquest llibre fora de l'illa. L'isolament que desarrela me'l sento lluny de la terra i de l'aigua.

Encara no en puc parlar. Del llibre, vull dir. He iniciat el seu viatge en silenci, i encara hi sóc. En el silenci en què et deixen només les paraules que toquen l'ànima i la deixen en suspens, com un petit miracle.