dilluns, 25 de juliol de 2011

la cançó més bonica del món



Es veu que ara, als tanatoris, si vols portar de casa el CD amb la cançó que tant li agradava a la persona que acabes de perdre per posar-lo durant la cerimònia, has de pagar 48 euros més IVA per a l'SGAE. Se't queda cara de ximple mentre escoltes l'amable funcionària que t'ho explica amb molt de tacte. Es deu haver trobat de tot quan dóna aquesta informació als familiars dels difunts, però nosaltres no pensem matar la missatgera, així que ens la mirem uns instants com si no ho entenguéssim encara que ho hàgim entès i li preguntem, amb tota la candidesa del món, si la cançó podem cantar-la nosaltres o si tampoc no està permès. Ella somriu, es veu que fins aquí l'SGAE no ha arribat, però ja hi arribarà, ja. La tradició ancestral de cantar en comunitat en un ritu de pas (naixements, casoris, defuncions) ja ha començat a cedir el lloc al silenci imposat si et negues a pagar el peatge. Qualsevol dia ens trobarem un cobrador del frac de la famosa societat general a la cambra de bany demanant-nos 35 euros per cada fragment de cançó de vés a saber qui que se'ns haurà escapat mentre ens dutxàvem. En les caceres de bruixes, sempre hi ha veïns disposats a delatar-te.

Als cantautors els acabaran fugint les ganes d'intentar escriure la cançó més bonica del món. Total, vindrà un dia, al pas que anem, que només els rics podran cantar-les.


diumenge, 17 de juliol de 2011

en una altra banda


La vida, llavors, era sempre en una altra banda. Allí on eres tu només hi havia silenci, un silenci espès i irrespirable, i un desig sense nom que arrossegava les cadenes com un fantasma. A tot arreu et faltava l'aire. Fins i tot al mar, fins i tot al pic de l'estiu, quan la gent era feliç i autoindulgent i mandrosa, fins i tot els dies de festa major, sobretot els dies de festa major. La vida era sempre dels altres, dels que s'enamoraven, els que reien, els que ballaven, els que sentien en carn viva dolors de l'ànima que donaven sentit a les cançons que escoltaven les companyes de classe, Sin ti no soy nada, i semblava que sabien de què parlaven, i tu allà, amb els ulls buits, en el teu silenci sense eco.

La vida va arribar de cop i volta, com el fred absurd d'un matí de juliol. Va ser senzill, llavors, embriagar-se, trontollar, caminar ensopegant amb els mobles mentre et tornaven a caure les coses de les mans, venerar el desig i deixar que t'arrossegués, que et consumís, que t'esborrés. Maleir-te després, quan vingué el dolor inevitable, ningú t'havia dit que faria tant de mal. Voler tornar al teu silenci buit i saber que ja no podries, mai més. Que un cop has sentit la vida bategar-te als polsos, a les genives, a la pell, no hi ha cap recer on puguis oblidar-la com s'obliden els amors que no han estat amors i deixen de fer mal les cicatrius antigues.

dijous, 7 de juliol de 2011

la vida

"(Pero la vida, la vida, era otra cosa. Otra cosa desesperadamente cierta, otra cosa que él había conocido y no podía recuperar. La vida no se tomaba en serio ni en broma, la vida era como era, para cada uno. El sol traía la vida, todas las madrugadas, a los aleros, a las ventanas, a las conciencias, y la vida se ignoraba, la vida no se conocía, la vida era una mentira inmensa, incomprensible.)
Él se quedó solo, mirando hacia la tierra."

Ana M. Matute, Los hijos muertos

divendres, 1 de juliol de 2011

un conte

(Fa temps vaig llegir no sé on aquest conte, que segons sembla és dels indis cherokee, i hi he pensat sovint. L'he buscat pertot i no l'he tornat a trobar. El conto, doncs, com el recordo.)

Seguint el ritu de pas de la joventut a l’adultesa dels nens del poblat, el pare d’Amadahy se l’emporta al bosc amb els ulls embenats i el fa seure amb l’esquena recolzada en un tronc d’arbre. El nen haurà de passar-hi tota la nit sol, sense moure’s i sense treure’s la bena dels ulls, fins que surti el sol. No pot demanar ajuda a ningú. Si aguanta tota la nit sense trencar cap d’aquestes normes, s’haurà convertit en un home. El nen no podrà parlar amb ningú d’aquesta experiència, ja que l’entrada en la masculinitat adulta ha de ser individual i secreta.


Amadahy s’asseu al tronc i intenta dominar la por, però aviat comença a tremolar i a petar de dents. En la seva ment, cada soroll es converteix en una amenaça: animals salvatges que potser el ronden, algun guerrer d’una tribu enemiga que podria trobar-lo i esquarterar-lo viu i endur-se'n els trossos com a trofeu, terribles insectes que sense fer soroll podrien enfilar-se-li a les cames o als braços i injectar-li verins mortals sota la pell. Amadahy sent el vent que xiula entre les branques i està segur que algun mal esperit el vigila, esperant potser el moment d’atacar-lo. Està segur que l’herba que sent cruixir al seu voltant amenaça amb un perill imminent, però no sap d’on li ve, i no pot moure’s, ni treure’s la bena dels ulls. La suor freda li glaça l’esquena i amb prou feines pot controlar la tremolor de tot el cos.

Tanmateix, Amadahy aguanta. Aquí ningú no el veu ni pot riure’s de la seva por. Deixa de fer-se el valent i es permet plorar, tremolar i sentir pànic. No deixa de sentir-ne en tota la nit. Una nit llarga, terrible, inoblidable.

L’escalfor d’un raig de sol s’obre pas entre les atapeïdes copes dels arbres i li besa les galtes xopes de suor i de llàgrimes. Amadahy agafa per fi una llarga alenada d’aire. Es treu la bena dels ulls i mira al seu voltant.


El seu pare és allà, assegut a pocs centímetres d’ell. No se n’ha anat mai. S’ha quedat tota la nit vetllant-lo per protegir-lo de tots els perills.


Estem tan sols com pensem, moltes vegades?
Són tan reals les nostres pors com les creem en la nostra ment? Quina forma tenen els nostres fantasmes?