dimarts, 28 de juny de 2011

orgullosa, orgullós

De ser qui ets. D'haver-te atrevit un bon dia a no amagar-te. De no mossegar-te la llengua quan et sortiria, espontani, el nom d'ella, el nom d'ell. D'anar aprenent, amb els anys, a estimar, simplement, sense etiquetes. De tenir valor per fer cas del que sents, no del que diuen que hauries de sentir. De ballar, si vols, damunt d'una carrossa. De no ballar si no vols. De buscar la pell i l'ànima que vibren a la mateixa freqüència que la teva, ella, ell, ni una cosa ni l'altra, la persona que et saps capaç d'estimar fins a la fi dels temps. Orgullosa de tu, orgullós de tu, de ser qui ets i d'expandir-te.



"y si vivió buscando el lado de su sexo real,
si no te ves bailando en ese cuerpo...
"

diumenge, 26 de juny de 2011

santjoans

(La foto és del blog http://rocacuiper.wordpress.com/category/festes-i-tradicions/)

El germà, per sort, no va perdre cap dit, però des de llavors ja no em van agradar més els petards. Teníem quinze anys i era el primer Sant Joan que no passàvem amb els pares. Vaig desplaçar la devoció pels petards a la passió pels pinyonets de les coques de llardons i per les rodanxes de taronja confitada que no volia ningú. Per les fogueres de les places del barri. Saltàvem les més petites i demanàvem un desig, Que m'estimi en Tal, Que em faci cas la Tal. Més endavant, vaig esperar amb ànsia el concert de la Salseta la nit del 23 a la platja d'Arenys, fins que un any es va fer tan llarg esperar el matí que hauria preferit no haver sortit mai de casa. Quina agonia d'hores mortes i mal gust de boca per acabar dormint al costat d'algú que feia massa temps que t'ignorava. L'únic Sant Joan a Ciutadella, massa gent i massa gin i jo amb el cap adolescent en una altra banda. Vaig començar a estimar amb més devoció encara les revetlles tranquil·les a casa d'algú, sis o set amics amb ganes de conversa, bromes i acudits, somriures generosos per acollir l'estiu. I avui no puc imaginar un Sant Joan més bonic que saltar set onades a la platja de Xilxes amb els set desitjos corresponents i el cap un poc emboirat per l'olor de les fogueres, amb el mar a dins, el foc a la vora, i acabar dormint amb tu en un llit estret i no preferir en cap moment estar dormint sola.

dimecres, 22 de juny de 2011

estiu

Somio Farrera mentre m'assalta la por de no saber escriure el que voldria escriure. Somio Menorca i no m'assalta res, només em gronxo en el vaivé dels paisatges que ja començo a assaborir, la silueta de Ciutadella retallada al fons des de l'hortal, el ponent dessagnant-se al mar de punta Nati, els pins de cala'n Busquets, el blanc encegador del convent de Santa Clara al pic del migdia. No sé si a l'estiu tornaran les paraules. Han tornat a fugir, burletes i insolents com nenes de quinze anys. ¿Deurà ser cert que només el dolor, i el record del dolor, deslliga el nus de les paraules? Tornaran quan voldran. Mentrestant, somio l'estiu i m'acostumo al silenci.

dissabte, 18 de juny de 2011

homenatge

"El teu pare et busca en els núvols del cel.
¿Quines formes pren ara la teva ànima?"

"Com ho podré fer per viure
quan torni la calor,quan
refaci la primavera el món,
sense tu al meu costat
(...)"


Josep Gerona

Hem volgut homenatjar la vida amb l'aleteig de la mort a frec de les espatlles. El sol capritxós de juny jugava a fet amb el rellotge pintat a la paret del pati de l'Aliança, mentre lliscaven versos de Rilke i notes sublims de violoncel i piano. El record de tu i del que vas ser s'ha ensenyorit del món, perquè en el món de cadascun de nosaltres ressona el cruiximent d'alguna pèrdua. Hem conjurat el buit amb la bellesa, "(...) perquè els morts, alats, ens sobrevolin / en lloc de corbar-nos l'esquena"(1).

Amic, ha tornat la calor i tu t'ho has fet per viure, malgrat tot. I ens has deixat acompanyar-te.

(1) El pes dels morts, Josep M. Ripoll.

(Gràcies a tots els amics de Papers de Versàlia que han fet possible l'acte d'avui: Esteban, Josep, Josep M., Marcel, Quilo, Víctor, Robert, Toni. Una abraçada sincera.)

dijous, 16 de juny de 2011

pans i peixos

"Te sumé a mi vida. Y la multipliqué."
José Narosky

Multipliquem-la. Que vessin pans i peixos dels cabassos, que es faci infinit el tel de l'eclipsi de lluna a les retines, el sol capritxós de juny, el moment exacte en què rebem les bones notícies. Que sobrin pertot les ganes de riure i de brindar fent dringar les copes. L'estiu promet tardes sense pressa i sense pors. T'ho he dit ja, que enyoro intensament un tros petit de mar a prop de Sa Farola? Se m'escapa el desfici de pedalar sota els pins i asseure'm a les roques a esperar la posta. De dur pantalons curts i crostes als genolls i llibretes menudes sobreeixint de les butxaques. Calor a la pell, nits de pa i cosa amb els germans sota el porxo de casa, llàgrimes de sant Llorenç, tocs de flabiol a les cinc de la tarda.

Que es multipliqui la vida quan et sumo a la meva.

dimarts, 14 de juny de 2011

policia

A mi, sabeu, sempre m'han fet por les forces de seguretat dels estats (reconeguts o no, imperialistes o minoritzats), en totes les seves formes: policia nacional, municipal, local, guàrdia urbana, mossos d'esquadra, antiavalots, guàrdia civil, seguratas del metro i de l'Hipercor. Perquè és que ara sembla que sigui el primer cop que uns armaris amb casc rebenten caps a cops de porra i fan volar ulls amb pilotes de goma. Sembla que no ho hagin fet mai, això de sortir drogats de les furgones de vidres fumats i repartir llenya a tort i a dret a gent que es manifesta o gent que simplement passava per allà. El 96 un amic amb el cap obert i la sang regalimant-li per la cara a la comissaria de Roquetes. El 98 una amiga amb el braç destrossat en una manifestació pacífica davant de Wad-Ras. I aquí se'm van acabar les ganes de tenir-los a prop. I ara sembla que no ho hàgim vist mai, això, i la gent que s'indigna, s'exclama, s'esquinça les vestidures i es dóna cops al pit, "Com pot ser que siguin tan bèsties!", com si no ho haguessin estat mai, com si fos nou, com si se'ls hagués girat el cap de cop i volta per un cogombre mal paït, que els alemanys ja han dit que no mata però vés a saber si no afecta el cervell. O potser el que és nou és que ara els colpejats no són okupes que mengen nens (no ho sabíeu, que mengen nens?, amb nocturnitat i traïdoria), o vés a saber, el cas és que no, no és la primera vegada i no serà l'última, i jo, què voleu que us digui, a mi sempre m'han fet por les forces de seguretat dels estats i els seguratas de l'Hipercor i no, no penso ser cívica i seure a terra amb les mans enlaire i esperar que em rebentin el cap com una síndria. Que ara que m'he recuperat de la trompada, si mai veig un senyor amb porra, arrencaré a córrer cames ajudeu-me. Que el cap, el necessito per pensar i imaginar com vull que sigui un futur (digue'm idealista) sense violència.

dimecres, 8 de juny de 2011

no em deixis mai

De vegades hi ha històries que et deixen l'ànima freda. No impassible o indiferent, sinó freda, glaçada, paralitzada, cosida a punyalades de gebre. És un terror que talla el flux de la sang a les venes i t'atura el cor gairebé literalment, i és impossible recórrer a la raó perquè és de la raó mateixa que neix la barbàrie. L'impacte és com el de la caiguda, els ossos petant a l'asfalt, l'aire segat als pulmons, la fragilitat de sobte a la intempèrie. Mil·lèsimes de segon de pànic que se t'aferren al cos i el deixen trontollant durant dies, o setmanes o mesos o anys, com quan colpejàvem amb força la barana de ferro de l'escola i ens quedàvem hipnotitzades mirant com les vibracions s'escapaven de la barana mateixa i es perdien en l'infinit, eternes. Feia mal aquell soroll insistent, i fascinava. Hi ha històries que se't queden enganxades a la pell com la marca d'una esquitxada absurda amb aigua bullent, com la cançó d'infantesa que aconsegueix arrencar l'àvia del seu mutisme, com una bufetada injusta. Per bé o per mal, han vingut per quedar-se, per habitar-te la ment i el cos fins l'últim dia que conservis la memòria.

dissabte, 4 de juny de 2011

qué hay de malo en resbalar




Reviscolen les violetes blanques que es van pansir un cap de setmana d'abril, i tu que ja no hi creies, dona de poca fe, avui que hauries de creure més que mai en els àngels de la guarda i ni tan sols arribes a imaginar que algun dia podràs desfer-te de l'ensurt que t'ha tallat la respiració i t'ha omplert el cap de condicionals absurds i nocius, I si hagués caigut malament I si el cotxe de darrere no hagués frenat a temps I si I si I si. I la realitat és I no, però et venç l'escepticisme, o és que el cos guarda la memòria dels cops i en canvi no recorda que tu de petita sabies caure, de la bici, dels arbres, de les feixes, dels murs del pati. I ensenyaves amb orgull les cicatrius.