divendres, 27 de maig de 2011

butxaques fora

Al balcó, texans cap per avall amb les butxaques fora. Butxaques fora butxaques buides butxaques espoliades. Butxaques sense pilotes de goma butxaques sense pedres butxaques sense pistoles.

Heu perdut el monopoli informatiu. No necessitem la vostra tele, els vostres diaris, les vostres tertúlies. Ara podem enviar-nos senyals de fum amb paraules nostres, no vostres, no apreses, no induïdes. Ens sabem de balcó a balcó, texans cap per avall amb les butxaques fora.

dimecres, 18 de maig de 2011

com el riu

El riu. Migdiada d'agost. El pare assegut en una cadireta de tisora, a l'ombra d'un arbre, amb una llibreta menuda a les mans. Lletra petitíssima, atapeïda, perfecta. Sempre amb ploma de tinta blava. Em somriu una mica quan em veu arribar arrossegant una cadira com la seva i un quadern petit sobresortint dels pantalons curts. Tinc set anys, els cabells com un noi i els genolls amb crostes. Sempre vaig amb bicicleta, però no ara, no en l'estona del riu. M'assec en silenci al costat del pare, no el vull desconcentrar. Busco la pàgina on s'ha interromput la història. No importa el que escriguis, fes-ho i ja està. Els germans deuen jugar al pati de la casa, o potser han anat a la masia a visitar els cosins. Hi aniré més tard. L'estona primera de la tarda és per escriure a prop del pare. A prop del riu.

No he escrit ni una ratlla a Farrera. Però m'he endut la llibreta, menuda i atapeïda de la meva lletra també petitíssima i atapeïda, a la vora del camí que duu a l'ermita. Feia esses, com el riu, entre les muntanyes.

divendres, 13 de maig de 2011

arrêter d'écrire

"dalle froide
où pourrissent les feuilles"
Jean-Luc Sarré

Farrera, "un lieu où on peut décider d'arrêter d'écrire". El paisatge m'ha pres totes les paraules.

La traducció poètica, dimecres 18 a l'Horiginal.

dilluns, 9 de maig de 2011

s'accelera el temps

S'accelera el temps ara que voldria que cada segon s'estirés fins a l'infinit per assaborir maig. Cremar-me amb el primer sol a la platja de Vilanova xerrant amb els germans mentre em distrec un moment per mirar-te passejar vora l'aigua amb el nebot, que tenia tanta por del mar i ara saltironeja content mullant-se els peus mentre t'agafa la mà i et conta coses. M'encantes. No sé on tinc els poemes que vull recitar demà a l'Espai Mallorca. No sé on tinc la targeta de la perruqueria, no sé si tinc temps d'anar a la perruqueria, no sé on he deixat l'agenda. Un ensurt a la bústia, "documentació electoral", però no, no perilla de moment el cap de setmana al sud. Començo una llista de coses pendents per no perdre'm, comprar els bitllets de Menorca, acabar els treballs del màster, fer una rentadora, omplir la nevera, estendre la roba, escombrar, besar-te molt aquest vespre, plegar la roba, no oblidar-me d'ahir, del camí de ronda, de les nebodes que fan volar estels, fer el dinar per demà, no oblidar-me d'abans-d'ahir, una cervesa a la terrassa de l'Horiginal, conxorxes de celestins de pa sucat amb oli, una dona que ens conta com passeja la creativitat entre l'art i la vida i transcendeix el dolor i el salva. S'accelera el temps i no vull que arribi l'estiu sense haver caminat abans amb lentitud per aquesta primavera única.

dimarts, 3 de maig de 2011

elogi de la lentitud

Ja ho sé, que des que vaig amb moto llegeixo menys, però és que ja no sabria com acostumar-me de nou als vagons atapeïts, a la por permanent dels túnels, dels col·lapses, de la fosca. De petita em fascinava la negror de fora el vagó, fins i tot m'agradava que s'aturés un moment el tren dins el túnel per enganxar el nas al vidre i fugir una mica de la llum artificial i de la gent i de les converses. Algunes pors, com alguns fàstics, les inventem d'adults, per incapacitat, potser, de continuar sent infants. Però potser ja me n'he cansat, del trànsit, de la velocitat, del perill de caure, del record de caure, un sol segon i la vida i la mort es donen la mà damunt l'asfalt i et salves com el dia que pensaves que moriries amb el germà sota la lona d'una barca. Potser ja me n'he cansat, de la fumera dels tubs d'escapament i de la insolència dels taxis i les bogeries de les altres motos, i ara que ve l'estiu voldria llegir al metro i a l'autobús, esquivar transeünts a les voreres amb el nas enganxat a un llibre, sortejar les bicicletes, dinar sola a l'escullera del Port Vell amb Implosions a les mans, per exemple, i després cadascun dels llibres que fan cua des del dia de Sant Jordi. Allargassar els trajectes, el temps mateix, potser. Les caminades. L'olor de l'estiu torna absurd l'elogi de la velocitat.