dissabte, 30 d’abril de 2011

el pare, de menut, també tenia por

"Aquell vespre, malgrat tot, el nen volia tornar a casa. Una veïna, per distreure’l, va emmenar-se’l a fora. L’agafà com s’agafa un farcell de poc pes. Ja no ho fan gaire de portar-lo al braç. Aquell gest és una romanalla d’un passat feliç, quan el seu bressol era a tocar del llit gran, dels pares. Ara, d’ençà que dorm sol, ha descobert la por. Hi havia una por sense nom que el corglaçava en la cambra estreta amb les primeres lluors de l’alba. Incapaç de bellugar-se, de cridar, el nen fitava un rostre immòbil en una ganyota o una figura a l’aguait en algun racó fosc. Però la cambra s’aclaria una mica més, i cada objecte recobrava la fesomia de sempre. La fantasma esdevenia una cortina arregussada o bé una cadira amb un munt de roba."

Antoni Moll Camps, Inventari de minyonia

dijous, 21 d’abril de 2011

penitència

Avui, dijous sant, dia de penitència, de confessar els pecats (sobretot els de la carn), mortals i venials, els desitjos ocults que escandalitzarien les ments benpensants (sobretot les que pensen que tu no ets aquesta mena de dones), la golafreria, els cigarrets que es fumen d'amagat, la peresa indolent, l'enveja ignominiosa, la supèrbia de creure'ns invencibles, l'avarícia que nega el nostre temps als altres, la ira que et fa desitjar cremar contenidors d'escombraries quan el soroll dels camions t'ha fet sortir venetes verdes al blanc dels ulls. Avui, dijous sant, dia de confessions per deixar l'ànima neta per demà, divendres sant, dia de dejuni i abstinència, em confesso, doncs, i dic que tinc una flaca pels homes i les dones que parlen valencià. Sobretot, per aquests tres.


(No, no hi falta cap foto.)




dissabte, 16 d’abril de 2011

dones d'heura

A la presentació a la llibreria Alibri de Barcelona del seu poemari Dones d'heura, II Premi Jordi Pàmias, la Marta Pérez ens va convidar a caminar per la vida com ho fan les dones d'heura: a resseguir el camí del mur i descobrir la bellesa del viatge de les pedres, a estendre'ns fins més enllà de qualsevol límit amb el desig de contactar, d'acaronar, de dialogar. Avui us convido jo a enfilar-nos pels seus versos com ho fan les dones d'heura: enclavades a la terra però obrint-se camí, paret amunt, fins a tocar el cel.



Tisores
Vull tallar bocins dels meus dies,

conjur de tisores per sobreviure.
La tarda del dia de Reis,
color de suc de mango.

Una ferida en el temps.
El meu fill amb un tall de pruna

sobre el front

i la moto estesa a la carretera.

Les erugues estoiques del dolor.

Tisorada!

Drap esquinçat només amb dos dits.

Esmicolaré el record fins a fer-lo pols.


Marta Pérez Sierra, Dones d'heura

dimarts, 12 d’abril de 2011

la sogra, la mare, la germana

(Oli d'Enrique Chernáez)

A totes les mares que hem perdut. I a les que hem retrobat.
(Dedicatòria de Non si male nunc, Viena Edicions, 2008)

I s'ha enllaçat l'abraçada que guardava a les costelles amb aquella del comiat, fa no sé quants anys, davant la boca de metro de plaça Catalunya, era el segon cop en vuit anys que et veia plorar i vaig sentir en el més profund de l'ànima, amb veritable certesa, que m'estimaves més del que mai havia pogut imaginar. Diumenge també. La teva alegria quan em vas reconèixer, el timbre il·lusionat de la teva veu, aquell Estàs guapíssima! i les abraçades, sobretot les abraçades, la primera després de la sorpresa, amb un nus d'emoció, i l'última, després del te i les pastes i la conversa, barreja d'alegria i de tendresa, que ara ja no serà un comiat si no volem (Vine un altre dia a veure'm), i que em transportà només per un instant al vertigen del buit en aquella boca de metro per guarir-lo, per tancar el cercle que permet totes les renaixences.

Que vas ser tu a qui vaig trobar més a faltar els primers mesos d'aquell naufragi (A totes les mares que hem perdut, vaig escriure gairebé sense aire a la dedicatòria de Non si male nunc) no t'ho havia dit mai. Que desitjava amb ànsia que se'm guarissin les ferides només per poder tornar, com diumenge, a visitar-te, a abraçar-te, a prendre un te amb tu i mirar-te els ulls desbordants de vida, tampoc no t'ho vaig dir. Ni que, després de l'enyor, vaig omplir els forats de l'ànima amb la gratitud; que l'arracada de lapislàtzuli sense tanca que encara guardo a la butxaca no em lliga a tu amb cap dolor estèril, sinó amb la llum que em vas deixar com a llegat. No et vaig dir res de tot això, però no calia. Estic segura que ho vas entendre. Sempre has estat una dona sàvia.

Ni tu ni jo no som les que érem, però continua intacte el fil que ens vincula, que te'm fa mare retrobada, referent, amiga, germana. Sense tu no hauria trobat el fil per cosir les peces desmanegades del meu poemari. Non si male nunc era l'esperança de la trobada que es va fer real diumenge. Aquell poemari és (ha estat sempre) per a tu, i per a totes les mares, totes les sogres, totes les germanes. Les que hem perdut, però també les que hem retrobat, i anem retrobant al llarg de la vida, en dies esclatants de primavera.

dijous, 7 d’abril de 2011

estimar és tremolar

"Si és tan atroç que se’ns mori un fill, i ho és, és perquè val la pena haver nascut. Estimem la vida fins i tot sabent que se’ns pot morir un fill. No tenim fills per ser feliços: tenir fills és tenir por, estimar és tremolar. Si aspiréssim a la serenitat, no seríem pares. Tenim fills perquè intuïm que serà l’experiència d’amor més forta que viurem mai."
André Comte-Sponville


Estimar la vida és estimar la tremolor. Estimar les ales trencades amb què arribem a noves terres on l'hivern és més amable. Prendre'ns temps per guarir-les. Estimar cada minut del temps que dediquem a guarir-les. Estimar també el desig de guarir-les. Caminar des del que som i no renegar mai del que ens ha fet com som. Atrevir-nos a tremolar perquè estimar (els fills, els pares, els germans, les parelles, els amics, els d'ara i els d'abans i els de després) és l'experiència més forta de vida que tindrem mai.