dijous, 31 de març de 2011

les Vanesses



Sempre hi havia alguna Vanessa. A l'escola, a l'Esplai, a la plaça. Sabien que eren les escollides, el centre de les mirades dels nois, l'objecte del seu desig, de les seves disputes. Menjaven pipes als bancs de la plaça o del passeig, envoltades d'adolescents granelluts i fanfarrons i d'alguna amiga incondicional que sempre era lletgeta o no tan espectacular com elles, i somrien sempre d'aquella manera, autosuficient i arrogant, de perdonavides.
No m'agradaven les Vanesses. M'agradaven les altres, les noies de riure franc i ulls transparents, les noies tímides, les noies que feien olor de colònia. També les noies rebels que no necessitaven la mirada d'ells, les que sortien de cop i volta del no-res i et defensaven d'algun estúpid burleta i et deixaven amb la boca oberta perquè ni t'havies pogut imaginar que haguessin notat mai la teva existència. M'agradava rabiosament la noia rossa que fumava als lavabos d'amagat de les monges i que després, a la plaça, s'asseia on volia i menjava pipes sense fer cas ni dels nois ni de les Vanesses. Aquesta es deia Sílvia. Sempre m'han agradat més les Sílvies.

dimecres, 30 de març de 2011

Imaginat' que la feina

"Imagínate que los hombres se cansen de reafirmar su desgastada identidad y de jugar a la guerra en todas sus formas, y se pongan en relación con los demás seres humanos. Y que, en consecuencia, las mujeres no sean empujadas a imitarles, a su pesar, en el único juego público permitido, al precio de desgarradoras fatigas.
Imagínate que esta política muerta que ves hoy a tu alrededor sea por fin enterrada y deje sitio a algo nuevo que se alimente de la vida que narre cada persona.
"

"Imagínate que el trabajo", Sottosopra lavoro 2009, traducció de l'italià de M. Milagros Rivera Garretas

dimarts, 22 de març de 2011

enorme lluna color de sorra


Ens fascina tot el que tingui a veure amb els astres: els eclipsis de sol, els eclipsis de lluna, les marees, els cometes, les pluges d'estrelles, l'estrella de l'alba. No recordo l'última lluna enorme, fa divuit anys, però sí que et recordo a tu anunciant-m'ho, avui la lluna es veu molt grossa perquè està molt a prop de la terra, com ahir, i també com ahir, passaran molts anys fins que puguem tornar a veure-ho. I amb aquesta urgència convertíem el fenomen en un fet excepcional, prodigiós, digne de lluir en fluorescent al calendari i de fer-se esperar amb ànsia els dies previs. Devem haver heretat la passió de la mare pel cel, te'n recordes?, a l'estiu sortíem al porxo de l'hortal i buscàvem amb ella objectes voladors no identificats, l'estrella polar, constel·lacions perdudes. I per sant Llorenç, tota la nit mirant com queien els estels.
Tu no has perdut ni un gram d'aquell entusiasme. Un dia sencer esperant la lluna. Envia-me'n fotos. La lluna de dissabte des del passeig de Vilanova era, com va dir la petita, una enorme lluna color de sorra.

(La foto és de l'Anita Moll. Batiscafo, les teves encara no han arribat...)

dimecres, 9 de març de 2011

reparar tapissos

"Afortunadament, jo provinc d'un ambient en el qual reparàvem els danys que havien sofert els tapissos, i la idea de la reparació s'ha mantingut en mi. Les coses es poden reparar. Jo no crec en el Fènix, que les coses puguin morir i ressuscitar […] sinó que tinc fe en l'acció simbòlica."
Louise Bourgeois


(Els pares de Louise Bourgeois tenien un taller de restauració de tapissos antics. La seva mare li feia dibuixar els trossos de dibuixos que faltaven per poder teixir-los després.)

Cada mes de març des d'aleshores reparo tapissos. Res de mi no va morir aquell vespre. Tampoc el pànic, les basques, els malsons. Respiren avui i no vull desatendre'ls. Són els fils que cusen els pedaços, que completen el dibuix del que ara sóc. Anit et cercava en una casa inundada d'aigua bruta. Planava el fantasma del monstre en totes les estances. M'ofegava la por que et fessin mal.

Res no ha mort ni ressuscita. Estimbo el fàstic en l'abisme del cos i reparo pànic, mort i vida.
Em faig un vestit nou cada primavera.