dissabte, 29 de gener de 2011

només el tacte

M'agrada acaronar-te quan absent,
dorms i no em saps i el teu cos llunyà
com deixats entre llençols records de seda,
seda blava i fresca, memòria per al tacte,
es commou, bella flor esparpellant-se
a l'albada de la meva tendresa.
(...)
Dolors Miquel


Que calli la por d'avui i parli només el tacte.

dilluns, 24 de gener de 2011

laissez passer l'homme libre

El germà Luc li diu al germà Christian, el prior de la comunitat, que no tem la mort. Quan va a sortir de la cambra, amb un somriure burleta, li demana pas: "Deixeu passar l'home lliure".

Només quan no temem la mort -quan no temem el buit, els comiats, la fi de les etapes, de les feines, dels amors- som plenament lliures. Com el germà Luc. Com cadascun dels vuit frares benedictins del monestir de Tibéhirine que després d'una primera amenaça de mort han de decidir si volen fugir i salvar la vida o quedar-se i arriscar-se a perdre-la. La recerca interior de cadascun d'ells en el procés de decidir si fugen o es queden els empeny a qüestionar-se quin és el seu lloc en el món, en un viatge a les profunditats de l'ànima que connecta amb la seva inefable humanitat. Impressiona la manera com viuen aquesta por, com deixen que els travessi, que els crucifiqui gairebé, sense negar-la, sense ignorar-la, fent-li espai en la vida perquè també és vida i batega en cada minut, en cada moment que passen sols i en cada moment que passen junts. Impressiona la petjada de l'amor que senten per aquesta vida en les petites coses, en la quotidianitat dels seus dies a Tibéhirine, la cuina, l'hort, la llenya, el dispensari, les festes compartides amb els veïns musulmans, la pregària. Impressionen l'amor i el respecte que es tenen, i el que tenen als homes i dones que els envolten, i a qualsevol ésser humà que truca a la porta del monestir. Gairebé fa mal tant d'amor a la vida quan és tan plena de por, de pànic, d'incertesa. Saber què han vingut a fer al món els ajuda a conviure amb la mort, a caminar amb ella. A ser lliures.
Ho sabem, nosaltres, què hi hem vingut a fer, al món?
Laissez passer l'homme libre...

dijous, 20 de gener de 2011

33

Avui, la meva germana fa 33 anys, i no la tinc tan a prop com voldria. Em permeto d'enyorar-la una mica, sempre amb un somriure als llavis, com ella, i la recordo amb 4 anys al pati de l'escola, petita i indefensa, poc sabia ella que d'allà n'havia de sortir tanta força. La veig amb 15 escrivint-me una carta quan encara vivíem juntes per dir-me em preocupes, t'estimo, no vull que prenguis mal. Amb 17 enviant-me lletres a Anglaterra, dibuixets al marge, petons de pastanaga. Amb 32, ara fa uns dies, fent-me trencar de riure mentre escarníem la Teresa de Ventdelplà i miràvem Infidels escarxofades al sofà.

No sé si la distància física acaba afluixant els llaços. Jo continuaré estrenyent-los tant com pugui amb el record i les paraules.

dimecres, 19 de gener de 2011

ballar

Ara tornaria a penjar aquell vídeo amb aquella cançó, "si ves que no avanza ná tu barquita/hay que sacar las manos y remar", i m'ompliria la ment de color groc i verd i d'ulls de gat i cossos que ballen la vida. Que fa massa temps que no ballo, i se m'enfanga l'energia per dintre, petroli que embruta el mar i la sorra de la platja i em fa enyorar els matins d'agost a l'illa.

La lluna fa el ple. Torno a tenir els peus clavats a la terra.

diumenge, 16 de gener de 2011

poseu-me les ulleres

Avui, la veu només pot ser seva. Jo em vaig quedar sense paraules.

Em posareu entre les mans la creu

o aquell rosari humil, suat, gastat,

d’aquelles hores de tristesa i por,
i ja ninguna amenitat. Després

tancareu el taüt. No vull que em vegen.

A l’hora justa vull que a Burjassot,
a la pàrroquia on em batejaren,

toquen a mort. M’agradaria encara

que alguna dona del meu poble isqués
al carrer, inquirint : “Que qui s’ha mort?”.

I que li donen una breu notícia:
“És el fill del forner, que feia versos”

Més cultamente encara: "El nét major

de Nadalet.” Poseu-me les ulleres.

Vicent Andrés Estellés


dissabte, 15 de gener de 2011

la clau de la Sarah


caminar a trompicons damunt les pedres de la culpa. No ser capaç mai més de respirar la vida. Haver lluitat, abans, quan encara semblava que els déus podien ser-nos benignes, per allò que estimem, per aquells que estimem. Viure o morir, sempre, a cada cruïlla. Al mateix temps, al mateix ritme. En acabat, el que en queda només és un instant, una escena: el camp de blat sota el cel blau i els núvols de cotó fluix, l'espai obert, dues nenes corrents a través de les espigues, respirant una altra vegada, encalçant la vida.

dimecres, 12 de gener de 2011

des-memòria

Un dels problemes de tenir poca memòria immediata és que vaig perdent els fils amb què volia explicar els colors d'aquest dimecres. En tenia uns quants al cap dels dits, agafats per la punta, i a poc a poc s'han anat desprenent i han caigut damunt de la vorera, planant suaument en el coixí de l'aire, una mica embriagats, com les fulles seques que cauen dels plataners del barri. Són grisos com les llambordes, per això quan giro el cap no els sé veure, i renuncio a buscar-los palpant el terra de quatre grapes. Torno a enfilar el camí que seguia fa un moment i m'hi quedo. Potser volia parlar de paisatges que són meus perquè els he estimat sempre, de l'olor de primavera un dissabte insòlit d'hivern, dels ulls de l'àvia, d'arenes movedisses, de les parets del laberint i dels seus trossets de cel.
Ara torna un fil: té un gust salat de mar el color
d'aquest dimecres (...)

dilluns, 10 de gener de 2011

panets

La mare i l'àvia venien panets per les cases de Forestal Alto. Els amassaven a casa, petits, rodons, blanquíssims, i els fornejaven a casa d'una veïna, perquè elles no tenien forn. No hi posaven gaire llevat. Molt anys més tard, a Barcelona, feien pans alguns diumenges a la tarda. Acabats de sortir del forn, era difícil resistir-se a obrir-los per la meitat, untar-los amb mantega i assaborir-los a poc a poc, perquè ens duressin molta estona. Tinc encara el gust salat de la mantega fosa en la molla blanca i el crec de la crosta, també blanca, cruixent i calenta.

L'àvia se n'ha anat un tros massa enfora per recordar la recepta. Només em mira amb els ulls cansats i arronsa una mica les espatlles abans de tornar a adormir-se, o a fer-ho veure. A la mare encara li costa recordar si vull el cafè amb llet o sense, encara que li acabi de dir fa dos segons que ja no en prenc. I jo no sé ben bé per què aquesta tarda que no és diumenge m'han agafat tantes ganes d'omplir el forn de panets rodons, petits, blanquíssims, untar-los amb mantega i fer que em durin molta estona, fins que comenci a fer-se fosc.

dimecres, 5 de gener de 2011

un únic amor



* * * * * *
et mories per tornar, però moriràs aquí, en aquest barri amable, a milers de llegües de les escales de Forestal Alto, a milions d'anys llum del que va ser la teva vida. I no recordes, em dius, que fa gairebé 72 anys vas parir una dona valenta, que guerreja encara i riu i fuma cigarretes d'amagat. Tampoc recordaves qui era jo ahir a la tarda. No recordes res, no projectes res, només ets aquí, ara, com si t'haguessis quedat al mig de l'oceà que separa en dos el teu món, sòlida com un far, inamovible. Deus estar tornant a poc a poc, ara mateix, caminant com Jesucrist damunt de les aigües, mentre et creiem immòbil en el llit. Ho sé pel somriure, tu no has estat mai de somriure fàcil i ara el tens ple de llum. Vas tornant a passes lentes, com et vaig somiar anit, caminaves tota sola per la vorera d'un carrer qualsevol, d'aquí, d'allà, i somreies així, com ara, com avui, i t'allunyaves fins que et feies un punt minúscul amb fons blanc. Vas tornant i no tens el front marcit, ni les mans balbes, el que tens és un únic amor, la cordillera, les escales de Forestal Alto, les cases de Valparaíso, la terra que continua tremolant aquests dies mentre t'espera.