dissabte, 18 de desembre de 2010

ateu que m'acompanyes

Un palau invisible
que mai no hem visitat
se'ns alça aquí mateix.
Si tornàvem a néixer.
Màrius Sampere



Montserrat amb tu. Perdre'ns i trobar-nos d'aquella manera, quan desconnectem la part del cervell que vol controlar tots els punts del mapa i ens deixem dur per un riu subterrani que fa aparèixer els palaus invisibles que mai no hem visitat just en el moment en què decidim creure. Creure que trobarem les muntanyes i que tornarem a riure, a abraçar-nos en silenci, a respirar aquest lloc que mai no hem visitat, mai avui, mai ara, mai aquí amb tu. Creure que volem estimar (estimar-nos) d'aquella altra manera, la que ens vol lliures, diferents i en companyia, la que busca el que ens uneix i no el que ens separa, perquè és solament així que no ens separa res, ni el que jo crec, ni el que tu creus, ni el que creurem demà o d'aquí a un minut.
A la cova, el monitor d'aquell grup de joves que dirigia la pregària ha dit, "perquè tot surti de la millor manera possible". No com jo vull, no com tu vols, no com volen els altres. De la millor manera possible. No hem pregat amb ells però en el camí de tornada s'ha fet realitat el desig: agafar-te els dits glaçats només per sentir-ne el tacte i recordar-lo en la pell, en els llavis, en el ventre. Riure'm de tu (ateu que m'acompanyes), que et riguis de mi (creient desubicada), que riguem dels nens que volien veure la monja del Polònia. Que ens trobem en el camí de la cova com ens trobem en el camí dels dies que ja fa uns quants mesos que no ens separen. De la millor manera possible.

dilluns, 6 de desembre de 2010

de fugides

No t'agrada aquesta música, chumba chumba, però ets aquí, i balles. Tanques els ulls i mous el cos per buidar la ment, per alienar-te. L'últim cop ja fa molts mesos, potser un any, sorties d'un hospital i fugies del deliri. chumba chumba. Has fet tota la ruta -Tú sabes, Rosa, Silk-, i fins ara havia anat bé, vinet i riures i Fito i los Fitipaldis i Manolo García i Sia, breathe me, i et recordes que t'havies oblidat de respirar, potser va sent hora de tornar a casa, però fumes un poc més i et quedes. I ara ets aquí i odies aquesta música però balles, d'això es tracta avui, d'emborratxar-te del que sigui, has començat a mitja tarda amb el 5 a 0 amb retransmissió del Puyal, passió intravenosa i drogar-te de futbol, tan efectiu com dopar-te amb dades en un full d'Excel a la feina, perdre el món de vista, concentrar l'atenció -la vida- en el que sigui que no faci mal, en el que sigui que no siguis tu i no s'hi assembli.

L'alienació té un límit. Sempre hi ha un moment que no t'aguanta, que et deixa anar, ja no puc més, i caus muntanya avall i retrobes la ferida en algun plec amagat, intacta. Ja està. No pots tornar al chumba chumba, per més que tanquis els ulls i vulguis ballar de nou. No saps si tens prou diners per tornar al teu barri. La part alta de la ciutat és un desert de casalots glacials. Et promets no tornar a escollir aquesta fugida, mai més. Un altre dia. Avui és avui, i ja no balles, el chumba chumba et trepana els timpans i t'has quedat quieta vora la barra, i ara fas boletes petites amb trossos d'un tovalló i dibuixes una margalida negra arrambada al gin-tonic que no penses acabar-te.


diumenge, 5 de desembre de 2010

bruixes totes

"[el record de la cacera de bruixes] roman entre nosaltres encara com una ferida en la psique col·lectiva. [...] Com el trauma d'una violació infantil, el trauma dels dies de la crema de bruixes no es pot guarir si no s'anomena i es treu a la llum"
Starhawk

En això estem.

divendres, 3 de desembre de 2010

biographie de la faim (Amélie Nothomb)


Fam d'aliment, però també fam d'afecte, fam del sublim, fam de lectura, fam d'escriure, fam de bellesa, fam de conèixer. Fam, en definitiva, de viure. Experimentar la fam, autoinduir-se-la, és una manera de ser sempre conscient del desig. Quan estàs tip, el desfici del desig ja no se sent. La sacietat ens adorm, ens estamordeix; la fam ens desperta, ens fa estar alertes, ens fa sentir que som vius i que, si tibem massa la corda de la fam, de la qual som amos i senyors, podem decidir, també, la nostra mort.