dissabte, 20 de novembre de 2010

boira

Em fa pànic la boira. Em tanca les costelles, els pulmons, l'estómac. No he arribat mai a l'extrem d'aturar el cotxe al voral perquè sé que és més perillós que continuar rodant, i així, teràpia de xoc obligada i odiada, he arribat sempre al meu destí automobilístic gairebé sencera, només amb un petit dèficit d'aire i una intensa debilitat a les cames. Sigui com sigui, Montserrat s'ho val, sempre, i el monestir de les benetes, descobert avui, encara més, i ja no m'atura ni la boira ni la perspectiva d'una retenció quilomètrica a la ronda de tornada.

Qualsevol diria que és massa dur remoure les emocions tancades, ancorades, fetes pedra als músculs i a les dents, als budells, a les temples. Reproduir les pel·lícules una a una, el germà que obre la porta i et salva de l'horror, l'escarni a l'escola, el terror atenallant els músculs infantils, l'ànima alienada que es parteix en dos quan ja no pot suportar-ho ni un segon més. La boira, també, esborrant els límits, els referents, abocant-te al vertigen del buit. Però avui no es tractava d'això. Avui es tractava de fer espai. D'evitar els col·lapses, de sobrevolar la vivència sense tacar-te els dits, sense enfangar-te. Com quan fas un poema i estens el dolor a la terrassa i te'l mires de lluny, i ja no és teu. I amb la germana Teresa a la vora, acompanyant, transmetent una serenor i una harmonia fora del món, tot esdevé fàcil. També la boira, i les retencions, i la certesa dels dilluns en una oficina sense paisatge.

divendres, 19 de novembre de 2010

[Poeta, di, ¿qué haces?]

(...) ¿Por qué conoces
el ímpetu y la calma, la tormenta y la estrella?

-Porque yo los celebro.

R. M. Rilke

dimecres, 17 de novembre de 2010

pastel

El cel d'aquest matí era una paleta de colors pastel gairebé irreal, de fotografia retocada i cursi. No m'han agradat mai, els colors pastel. Sempre m'ha deixat una mica frustrada la seva falta d'intensitat, aquest hi sóc però que no se'm noti, aquest vull i dolc ensucrat. Deu ser perquè jo, de vegades, tampoc no puc passar d'aquest estadi cromàtic, i justament quan més voldria mostrar-me oberta, divertida, espontània, rabiosament intensa, em quedo aigualida en un blau celeste carrincló, anodí, d'escola de monges.

diumenge, 14 de novembre de 2010

estiuet de sant Martí

Quan saps que en un lloc no has d'estar-t'hi gaire, les coses deixen de tenir una importància absoluta. Et recordes de l'Urdaci i dels seus dos telediaris i et preguntes com pot ser que et semblessin tan súper solemnes i súper importants algunes situacions que ara només et fan mig somriure. Sense el pes d'un "sempre" nuat al coll, et mous amb més lleugeresa i t'agafen més ganes de fer, d'implicar-te, de capbussar-te en un present que ja no et sembla una condemna. Podries embalar-te i formular totes les preguntes que un dia vas decidir empassar-te. Dir-hi la teva. Somriure més sovint encara. Arriscar-te. Inventar, crear, imaginar. Ser encara més i amb més força.

A la vida tampoc no hem d'estar-nos-hi gaire. Com en Pedrals, també vull creure que hi hem vingut a estiuejar, i que valdrà la pena arriscar-se, inventar, crear, imaginar. Ser encara més i amb més força.

dimecres, 10 de novembre de 2010

tramuntanades

(fotografia de Manel Armengol)

La meva pell i jo no ens acabem d'entendre. Ha heretat de la mare una sensibilitat extrema a la zona dels pòmuls, i s'enceta tot d'una quan ploro, com un atac furiós de pol·len primaveral. També s'irrita quan m'hi fan petons. Crec que només vol cridar l'atenció, i com que ens coneixem de fa temps, ja no li faig gaire cas, perquè no m'acaba d'entendre quan li explico que no renunciaré mai a les besades, i que les llàgrimes fan net, i calmen.

Per compensar-la, li regalo de vegades (molt de tard en tard) una banyera amb aigua molt calenta i molta escuma. Sals perfumades. Suavitat. Tendresa. Però ella encara remuga, rondinaire com una nena petita, i per distreure-la li conto que han obert per fi el tram del carrer Mallorca que m'obligava a fer marrada per arribar a la feina, i que ara torno a passar davant la Sagrada Família, que m'ha fet feliç recuperar aquest paisatge; i que ahir i avui, com que no controlo gaire el temps, he arribat abans d'hora i m'he pogut escapar més estona a la terrassa per veure el mar. Està un poc dolguda encara perquè aquests dies l'he tornat a maltractar una mica, però intento explicar-li que és que m'havia deixat una porta mal tancada i que de vegades les portes costa acabar d'ajustar-les. Que no passi pena, li dic, que ja no s'hi escola ni una mica de corrent d'aire. Que ja no fa fred a dins de casa. Que la tramuntana, ja se sap, quan no tres dies, dura una setmana, i després el cel és més net, i els colors més vius.

No li he pogut prometre, però, que evitaré les besades.


diumenge, 7 de novembre de 2010

quedar-se (encara)

un dia qualsevol arrencaré a córrer

i ja no penso parar mai més.

que jo també en sé. de córrer, vull dir. com tothom. és el més fàcil. no té cap mèrit.

el que costa és quedar-se.

dimecres, 3 de novembre de 2010

quedar-se

i quan pensaves que te n'hauries d'anar, tot es confabula perquè puguis quedar-te. I ja no recordes si volies estar-te aquí o si preferies marxar, simplement no et saps avenir que les coses s'hagin anat col·locant tan fàcilment, sense que te n'adonessis, ara una peça ara l'altra, i que de cop i volta tot quadri, com un petit miracle.

No es tractava de trobar la sortida, només calia quedar-se en el laberint. Assumir-lo. Acceptar-ne els racons foscos, els camins cecs, les parets altíssimes, aprendre'n de memòria tots els topants, i atrevir-te a trepitjar-lo sola.
Respirar els dubtes, la desubicació, el neguit. Empassar-te totes les preguntes (de què et serveixen, si en el fons et fan tant de pànic les respostes?). Aprofitar els atzucacs per descansar, seure a terra amb l'esquena recolzada al mur i mirar cap amunt. Que tots els laberints tenen cel, i alguns, fins i tot, tenen terrasses des d'on es pot veure un tros de mar.

dimarts, 2 de novembre de 2010

per la porta gran

MI MUERTE

Si tengo suerte, estaré conectado
a una cama de hospital. Tubos
por la nariz. Pero intentad no asustaros, amigos.
Os digo desde ahora que está bien así.
Poco se puede pedir al final.
Espero que alguin telefonee a los demás
para decir, “¡ven rápido, se está yendo!”
Y vendrán. Así tendré tiempo
para despedirme de las personas que amo.
Si tengo suerte, darán un paso adelante
para que pueda verlos por última vez
y llevarme ese recuerdo.
Puede que bajen la mirada ante mí y quieran echar a correr
y aullar. Pero, al menos, puesto que me quieren,
me cogerán la mano y me dirán “Valor”
o “Todo va a ir bien”.
Y tienen razón. Todo va a ir bien.
Me basta con que sepas lo feliz que me has hecho.
Sólo espero que siga la suerte y pueda mostrar
mi agradecimiento.
Que pueda abrir y cerrar los ojos para decir
“Sí, te escucho. Te entiendo”.
Incluso que pueda llegar a decir algo así:
“También yo te quiero. Sé feliz”.
¡Así lo espero! Pero no quiero pedir demasiado.
Si no tengo suerte, si no la merezco, bueno,
me tendré que ir sin decir adiós ni darle la mano a nadie.
Sin poder decirte lo mucho que te quise y lo mucho que disfruté
de tu compañía todos estos años. En cualquier caso,
no me guardes luto mucho tiempo. Quiero que sepas
que fui feliz contigo.
Y recuerda que te dije esto hace tiempo, en abril de 1984.
Pero alégrate por mi si puedo morir en presencia
de mis amigos y de mi familia. Si es así, créeme,
salí de mi vida por la puerta grande. No perdí esta vez.

RAYMOND CARVER, Todos nosotros

que, quan vulguis anar-te'n, també puguis sortir per la porta gran