dijous, 17 de juny de 2010

tinc una casa

com l'amiga diurf, jo tampoc no arribo a tot. I com que estic fent un esforç sobrehumà per deixar el cafè, la nebulosa mental i la memòria de peix, que fa uns mesos que s'han convertit en una inquietant habitud, m'entorpeixen la feina justament avui, que he d'escriure l'últim treball d'una assignatura apassionant sobre un tema apassionant ("Per què Teresa Forcades?"). Em persegueix l'entropia. De moment, deixo aparcades les quatre notes que he pogut apuntar en la darrera hora i mitja (déu meu, ja són gairebé les vuit!!!!!) i converteixo, en contra del meu costum, el blog en un dietari apressat, per buidar el pap i prou, en primeríssima persona i literalment autobiogràfica: he d'escriure un treball acadèmic i sé que únicament seria capaç d'escriure qualsevol altra cosa, d'aquelles que només cal agafar-ne un fil i es van descabdellant gairebé soles (una nit amb tu, vi negre i croquetes de ceps a l'Horiginal, un record bonic d'infantesa escoltant música clàssica al despatxet del pare, una posta de sol enyorada al port de Ciutadella). Només sóc capaç d'escriure qualsevol altra cosa, i d'escoltar la increïble veu de Miranda Gas i el piano de luxe de Clara Peya, i d'aferrar-me a aquesta frase, "tinc una casa que li agrades molt".

diumenge, 13 de juny de 2010

Handsome Harry


Handsome Harry Movie Trailer - High Quality HD - The most amazing bloopers are here

Handsome Harry
directora: Bette Gordon. EUA, 2009
Harry és un atractiu exmarine de cinquanta-dos anys, un pèl lacònic i solitari, que amaga un terrible secret. El retrobament amb un company moribund de l'exèrcit l'obligarà a afrontar la càrrega d'un atac homòfob comès trenta anys enrere.
(resum de la 18 Mostra Internacional de Cinema de Dones, Barcelona 2010)

"I will forgive you, Harry, only if you think I should do it"
(Et perdonaré, Harry, només si creus que hauria de fer-ho.)

Si per a tu mateix és imperdonable el que has fet, és inútil el perdó dels altres. La por de ser qui som, el rebuig de ser qui som, la ràbia de ser qui som, ens pot fer cometre atrocitats, contra els altres però també, i segurament més sovint, contra nosaltres mateixos.

divendres, 11 de juny de 2010

El cos deshabitat

De vegades, hi ha llibres que et salven. Te n'adones quan n'has llegit la primera pàgina i tot d'una beneeixes l'hora morta que t'ha quedat al migdia entre la feina i la trobada amb la voluntària lingüística, una noia holandesa que parla el català amb una fluïdesa extraordinària si tenim en compte que només fa uns mesos que ha començat a aprendre'l, i a qui recomanaràs el llibre així que la vegis. Saps que aquell llibre et salva quan t'arrisques a tacar-lo amb el magnífic entrepà d'alvocat i formatge fresc que t'acaben de servir a la terrassa del Jaleo, a la plaça del Macba, perquè ja t'has endinsat en la història i no pots sortir-ne. O quan te l'endús a la sala d'espera del quiròfan i t'oblides de les hores que falten per veure'n sortir la mare en una llitera. Agraeixes que aquell llibre existeixi, simplement. Que hagis tingut la pensada de començar-lo justament avui. Ho saps quan et preguntes com pot ser que hagis pogut deixar passar tants mesos des del moment que vas saber que volies llegir-lo.
A banda de salvar-me en uns dies difícils, El cos deshabitat d'Esperança Camps m'ha deixat algunes seqüeles. Crec que no podré oblidar la frase de Hans parlant de les pells pigades (vaig sentir una necessitat terrible de besar la teva, pam a pam, com si calgués salvar-la de les ments retorçades i assassines). I se'm repeteix com un mantra mut la imatge d'un trosset estimadíssim de l'illa, a la vora del port de Ciutadella, allà on les postes de sol no són romàntiques però sí irrepetibles. Acabat el llibre, ja he començat a comptar els dies que falten per retrobar aquell racó. Pens anar-hi amb moto. Això sí: amb casc.


dimarts, 1 de juny de 2010

guanyar sempre


Necessitaves guanyar sempre. I el que disfressàvem d'amor era jugar a la xarranca i que esborressis amb el peu el fils de guix que havia dibuixat amb cura damunt de les rajoles. El que en dèiem amor era una xarxa invisible de teranyina bruta.

Milers de dies i nits a la vora, i ni una ombra de buit a l'altra meitat del llit quan te n'anares. Ni una estela de tendresa entre els dits l'endemà, ni l'altre, ni dues vides més tard.

I d'això en dius guanyar?