dijous, 28 de gener de 2010

diumenge, 24 de gener de 2010

petit homenatge



* * * * *

i n'hi ha que creuen que, ja abans de néixer, la nostra ànima escull la família que tindrà, i que li ha de permetre treballar els seus karmes de vides passades i superar-los.

la meva (d'ànima) va tenir una lucidesa excepcional.

quan recuperi la veu, inti, tornarem a cantar aquesta a dues veus.




dimecres, 20 de gener de 2010

avui no és demà

Des que ha tornat d'escola al migdia, la neboda petita fa la pregunta, insistent, a la seva mare: Mama, avui és demà? I ella li diu, pacient, que no, que avui és avui, que demà no és fins demà, i la petita rumia un moment amb el dit a la barbeta com si volgués entendre-ho, i al capdavall se'n torna a jugar, avui la germana gran ha proposat de construir una casa amb peces de fusta de colors que els van dur els reis i fa estona que s'hi entreté, però ella no pot, ho intenta a estones però la interromp el pensament que la té absorbida des que ha sortit de classe, la veu de la mestra, la promesa que em vol explicar quan truco per parlar amb la seva mare, Mama, és la tieta?, vull parlar amb la tieta!, però ara no pot ser, és delicat, és urgent, després hi parlaràs, i la petita reprèn per enèsima vegada el joc encaixant aquest després que troba tan inútil i estrany com aquest demà que ja hauria de ser avui però que no és. I li cau una peça del joc i s'enderroca la casa a mig construir i la germana gran s'enfada i ella s'aixeca d'una revolada perquè comença a fastiguejar-la aquest joc que necessita tanta concentració i corre a atrapar la il·lusió i torna al despatx on la mare ja ha penjat el telèfon i prova d'acabar una traducció, Mama, avui és demà?, i ella li somriu i li repeteix, pacientíssima, que no, que avui és avui, que demà no és fins demà, i ara el joc de construir una casa amb la germana ja no li interessa gens, la impaciència se la menja, quan avui sigui demà la mestra ha dit que tota la classe de P-3 aniran a un museu on veuran un munt de coses meravelloses, i ella mai no ha sortit de l'escola fins tan lluny i no s'aclareix a imaginar què deu ser un museu, però segur que és genial, i quan avui sigui demà i hi hagin anat i torni a casa amb l'autocar, ho explicarà al pare i a la mare però sobretot a la germana gran, que ja té gairebé sis anys i ha anat i tornat de molts museus.

I mentre la seva mare m'ho explica, penso que avui és avui i que voldria que fos demà i que demà fos demà-passat i demà-passat demà-passat, així fins esgotar els dies que s'estenen com un inacabable passadís asèptic fins al teu riure.

dijous, 14 de gener de 2010

carta

T’escric avui per dir-te que em fas falta,
que ja no sé demanar poc,
que et vull el bes, i els ulls, i la tendresa,
i un llit roent d’estiu
on esborrar les hores,
i uns versos per a mi, només,
i una hora lleu amb tu,
i un atzucac de mots
per dir-nos el desig.

T’escric avui només per explicar-te
que han tornat els somriures
al passadís de casa els pares,
que la petita riu, que no he penjat
encara les cortines,
que no he arreglat la porta,
i que ara el llum del bany fa pampallugues.
I que fa fred,
que menjo nous de macadàmia
d’aquelles que vas dur, que encara queda
un tros de xocolata
(amb llet) a la nevera.

T’escric només perquè t’enyoro el riure
i se m’estimba el meu a les parets de casa,
pàl·lides d’absència.
T’escric, en fi, perquè no vull
que arribis a oblidar-me pel camí dels dies,
avui que trobo els mots per dir-te que t’estimo,
que ja no puc ni vull desitjar poc,
i encalço el teu miratge
mentre empenyo amb conjurs
els dies que ens separen.

dels primers

De l'admirat Josep M. Ripoll (gràcies, Víctor):

DOS

Han estat sempre dos.
El primer és el més fort,
astut, rialler i hàbil,
i és el que surt als diaris
i el que té les respostes
i somriu a les fotos
i no palpa el fracàs.

Sóc el segon. Estima'm.

Josep Maria Ripoll
Dels marges
Sabadell, 2004



I també hi ha els primers disfressats de segons. Aquests, saps, són els pitjors.

Ho entens, ara, per què m'agrades tu?

dimecres, 6 de gener de 2010

2009



Aquest any no ha tornat el somni de sempre, el dels camins que serpegen entre els arbres d'un bosc nevat i la por aferrant-me els turmells i la soledat pertot, com un fantasma.

No hi hagut, tampoc, malsons de tempesta. Continua el far com el vaig deixar fa no sé quants mesos, ben enclavat a terra, ben endins de l'aigua que em diu que sóc viva, ben a prop també del cel, amb la llum encesa. Cada cop, com volia i vull, més a prop de mi mateixa.

Tampoc no ha estat l'any de recolliment que auguraven els dies de febre i un diagnòstic insòlit d'asma. La vida que té vida pròpia se m'han endut, com un riu capritxós, per remolins imprevistos, atzucacs de mots, illes sense mapa, hores lleus furtades a l'estiu, festa major d'hivern amb poesia pseudopoètica i de guerrilla i un cap d'any dins d'un poble estrany que és capaç de fer-te sentir com a casa.

Creixen els petits de la família, i els grans fan el que poden. Els del mig, que ens sabem joves, seguim teixint complicitats a l'entorn d'una taula parada per a l'aniversari de qui sigui, o a la vora d'un llit d'hospital, salvant amb un pessic d'humor i un cabàs de tendresa el vertigen angoixant del deliri. 


A fora, com fa un any, arriba l'onada de fred i la pluja potser tornarà neu, com un petit miracle. Demà, dia de Reis, no hi haurà circ, i qui sap si les nebodes jugaran també aquest any a canviar-se el nom, si la mare ens tornarà a preguntar si volem el cafè amb llet o sense, si algú m'enviarà, dins d'un sobre i escrits a mà, mil petons de pastanaga. Tant hi fa. Aquest any, a l'hora de les campanades, tampoc no m'ha calgut demanar res més.