dilluns, 31 d’agost de 2009

paraules a Maria

Me'l sé tot, sencer, de dalt a baix, de memòria. Si vols, quan tornis, te'l recitaré a poc a poc, a cau d'orella.

Paraules a Maria
(Josep M. Llompart)


La veritat, Maria, és que ben clares

vegades pens en tu. La voladissa
només d'una libèl·lula, un tendríssim
matí de juliol, tal volta una aura,

un lleu batec de fulles somnolentes

o per ventura l'ala de tristesa
que en una nit ben estrellada em toca

adesiara els polsos com si fossin

els tentacles de l'ànima, i me'ls deixa

suaument adolorits, et fan presència.

Llavores -ja t'ho he dit, poques vegades-

véns cap a mi, tan nul·la i petitona

com te n'anares buit enllà, repòs

enllà, o com vulguis que això es digui. Escolta,

si avui jo, el teu germà, goso inventar-te
,
no és per fer-te el poema que caldria.
Posats a ésser sincers hauré de dir-te

que m'importes ben poc, que fins i tot

en la trista infantesa que qui sigui

-tal volta Déu- volgué que fos la meva

vaig sentir cap a tu un lentíssim odi,

un odi mansuet, com de per riure,

flonjo com les greixors que em turmentaven
de cap a peus el cos i una ombra grisa

em pintaven al rostre pacient,

corbat i humil com el dels idiotes.

(He de dir-te, Maria, que els de casa,

com que són prou correctes i fins cultes,

se n'amagaven, compassius, del fàstic

que jo els devia fer i, misteriosos,

només deixaven en el vent a lloure,

com una violenta papallona,
la paraula a mig dir, xiuxiuejada,

la paraula roent que era el meu signe:

"endocrinologia"... Bé, perdona,

t'ho diré més senzill: no era aleshores

més que un pobre tarat i per ventura
és per això que ara faig versos...). Basta.
Tornem a allò que et deia. Sí, Maria,

vaig odiar-te entre les pors nocturnes,

vaig odiar-te en l'òpal dels diumenges

casolans i dins l'ombra agombolada

de la nit de difunts, quan tu no eres

més que una llumeneta tremolosa

damunt l'oli votiu, un ramell tendre
de crisantems fresquíssims, olorosos,

tot just collits de l'hora, i una tomba
endreçada i polida a on -em deien-
vindríem un per un a retrobar-te.

Perquè tu eres la morta, la minúscula

morta nostra que estaves en el cel,

la nostra morta única, un finíssim
pretext perquè la mare, a trenc de fosca,

romangués un moment extasiada
amb l'esguard abocat a la finestra

i de sospirs omplint l'agre silenci
com qui de flors omple un cistell. Maria,

fores, de veritat, tan poca cosa!

Quaranta dies, un gemec llarguíssim,
un nom en el paper, una astorada
agonia petita, sense objecte,

uns ulls sense sorpresa, un cor en ruta
sense com ni perquè..., oh, morta nostra,
única morta nostra!, oh tomba intacta

del dia de Tots Sants, amb sol i joia!

Després, a poc a poc... ja ho saps, Maria.

Però deixem això; no són els versos

que jo et volia fer, no són paraules

feixugues de carícies i pena
les que t'escup al rostre perquè et cremin.
No entens la meva veu? ¿No sents l'entranya

que em batega en el crit ple de terrossos,

d'aritges crudelíssimes, d'innúmers

desistiments, de glaçadors somriures,
de mala llet, si vols, que en tinc bastanta?

¿No em veus ombres enllà, fent de la meva
cremada soledat la fidelíssima
gossa dels meus camins, mentre l'esquena

se'm corba a poc a poc cap a la terra?

I tanmateix, seria bell pensar-te,
oh germana impossible, fer-te viva,

donar-te uns ulls per a l'espant i el somni,

un sexe furiós i fecundíssim,
unes mans per al vol gojós del tacte.

Tu i jo, petita amor, dins la boscúria,

infants sentimentals, plens de silenci,

per caminois de capaltard amb fràgils

petúnies sensibles i campànules...

Oh Maria Llompart, jo cant la teva

mort diminuta, la novella tomba,

el blanc enterrament, el plor de vidre

trencadís com un vals; cant per a sempre

les teves ales de paper de seda,
el teu mite feliç, el teu aroma
de sepulcre i colònia, el misteri
de les flors on tu vius, que s'obren, dures,

violentes al sol com les paraules.

diumenge, 30 d’agost de 2009

tot el que deixo d'escriure

Acabo de saber que ha guanyat el premi Manel Garcia Grau d'enguany amb el recull Després del tacte. El seguesc des de Contraban de silenci, i em vaig quedar atrapada a Intempèrie, és tan difícil de vegades apartar els ulls de la bellesa.

Per curar-me un poc la impaciència de llegir-lo, recupero versos seus que toquen aquests dies alguna corda oculta de l'ànima.


Són meves les paraules que recull

el vent d'aquest matí. Són meus els crits
que hi ha al carrer fa bona estona i és
meu el fracàs que penja a la façana.
Talment són invisibles als teus ulls,
com la calor o el fred, com la tristesa
o el color fràgil de la soledat.

Tot el que deixo d'escriure em degota
per la ferida oberta de la sang
i resta encimbellat al laberint
de les excuses, sense cap sortida.

Potser no em cal fugir d'aquest illot.

Jordi Roig, Contraban de silenci

dimecres, 26 d’agost de 2009

viatjar

"Viatjar és una brutalitat. T'obliga a confiar en desconeguts i a prescindir de tot aquell confort familiar de casa teva i dels amics. Estàs en constant desequilibri. No posseeixes res tret de les coses essencials: l'aire, el descans, els somnis, el mar, el cel; i tot tendeix a l'etern o a allò que imaginem que és etern."

Cesare Pavese