dimarts, 23 de juny de 2009

prometo

prometo no posar-me mai més cap límit. assumir la llibertat. no tornar a estimar mai més cap cadena.

prometo no oblidar-te mai. no renegar mai de les estones menudes i boniques que ens van fer còmplices. prometo desitjar que m'escriguis, encara que no hagis de tornar mai més, i somiar que et llegeixo, que em parles, que m'estimes. prometo estimar-te un altre cop en la propera vida.

prometo no tenir por mai més de perdre de vista la costa. tornar al bell mig de l'oceà, oblidar la terra, deixar-me lliscar coberta avall. prometo no aferrar-me enlloc.

prometo ser. ballar tota nua al pati de l'escola de les monges, sota la pluja, i no escoltar mai més cap escarni. prometo riure fort i aprendre de cridar. i no destruir mai més cap prova. qui volia acusar-me?

prometo continuar buscant penyores per tots els racons de la cambra, fins que ja no calgui. prometo tornar a estimar així (i només així).

prometo confiar perquè estimo, no estimar perquè confio. continuar a la trinxera. no renunciar mai a una altra abraçada d'aquelles.

i no faré cap més pregunta, senyoria.

dijous, 4 de juny de 2009

"... per què voldria excloure de la seva vida tot neguit, sofriment o malenconia, si ignora com treballen en vostè totes aquestes embranzides? (...) Cregui'm, la vida sempre té raó, sempre."
Rilke,
Cartes a un jove poeta.

dimecres, 3 de juny de 2009

aigües

No vull controlar el volcà. Si abans no sabia per on navegava, ara sé perfectament per on em duen les aigües. Sé per què sóc aquí, simplement. Abans no ho sabia perquè m'entestava a guiar-me únicament per la raó, la lògica, les coses que quadraven a la perfecció. Per això em perdia i no sabia trobar-me. No havia après a desconnectar l'interruptor de la consciència per deixar que fluïssin les aigües de dins, la saviesa subterrània, la que em guia fins al circ un migdia de primavera, la mateixa que em fa trobar el camí per Girona cada cop que m'hi perdo amb el cotxe. No ho sabia perquè volia controlar-ho tot. I ara ja no. Fa temps que ja no. Estic aprenent a deixar-me viure per la vida, que té vida pròpia i se m'endú i m'absorbeix i em fascina.

He après a descobrir l'amor primer, l'amor irrepetible, l'amor sense el qual no sóc. M'acompanya sempre, des de les aigües del ventre de la mare, aprèn a caminar amb mi a la coberta d'un vaixell que creua l'Atlàntic i apareix sempre en el moment just, com un àngel, per salvar-me de l'horror, per agafar-me la mà en la solitud d'un quiròfan, per estar amb mi enmig del caos quan ja creia haver perdut tots els referents. L'amor que em fa ser, el que no té enveja, ni s'irrita, ni és venjatiu. L'amor incondicional i sense límits. Amb ell he après a estimar. Estimo l'amic que em porta al circ quan s'esvaloten les aigües, el cabrit Margarit amb qui em retrobo en algun lloc imprecís entre la vall i les penyes de les muntanyes. Estimo les petites i el petit de la casa, els vull feliços, els vull tal com són, cadascun amb el seu caràcter, les seves il·lusions, la seva veu pròpia. Estimo el còmplice de la guerra contra les arestes i les aranyes, el que es va enamorar del misteri dels meus versos i va compartir coses petites i boniques, cigarretes índies mirant les estrelles, formatge de cabra fos i vi negre i algun whisky per celebrar victòries del Barça. Estimo l'amic que no em pot ser mai més amic. I estimo el grandíssim tros de cronopi amb qui em vaig perdre pels racons clandestins de la ciutat. Estimo la noia de qui pretenc buidar-me, la que no ho sap (o potser ja sí). L'estimo i no tenia (ni té) res a veure amb mi. No se m'assembla en res. No m'és mirall, és l'altra, la que vull feliç i lliure i sòlida. La que no em vol, la que va marxar i prou, en una altra vida, també sense acomiadar-se. I l'estimo així, encara que no em vulgui, encara que no em miri, que no pugui fer camí amb mi. L'estimo i prou. Tan senzill com això, tan prosaic gairebé.

No sóc idealista. Toco de peus a terra i, de vegades, cada cop més sovint, em capbusso en el món espiritual, en aquesta altra dimensió paral·lela que també em nodreix. Em crec el que tasto, el que oloro, el que toco amb les puntes dels dits, i altres coses que ni tasto ni oloro ni toco però que sé que hi són. No tinc, ni he tingut mai, cap ideal de parella, de vida. Només visc, que ja és prou, i de sobres, i sóc feliç, molt feliç. Encara que estigui trista. Encara que la vida no hagi estat un camí planer. Ara és un camí d'aigua que em retorna als orígens del que sóc, que és el que vull ser el temps que encara he de viure. I sé que seré estimant. Incondicionalment, sense equacions. Sense límits.

(fotografia d'Anita Moll)

dilluns, 1 de juny de 2009

l'amor

1 Si jo tingués el do de parlar les llengües dels homes i dels àngels, però no tingués amor, no seria més que una campana que retruny o els platerets que dringuen.
2 I si tingués el do de profecia i comprengués tots els misteris i tota la ciència, i si tingués tota la fe, de tal manera que pogués remoure les muntanyes, si no tinc amor, no sóc res.
3 I si distribuís tots els meus béns en aliments per als pobres, i si oferís el meu cos perquè el foc el consumís, si no tinc amor, no em serveix de res.
4 L'amor és pacient, és benigne; l'amor no té enveja, l'amor no és pretensiós ni orgullós;
5 no és insolent ni egoista; no s'irrita ni és venjatiu;
6 no s'alegra de la injustícia, sinó que es complau en la veritat (...)

Primera carta de Pau als Corints