diumenge, 18 de gener de 2009

inevitable

Proyecto Cumaco al Harlem Jazz Club, divendres a la nit. Arribem només quinze minuts tard, però el grup ja està al cent per cent damunt de l'escenari, oferint energia a dojo. El públic no, que encara no està al cent per cent. Fa el ronso entre cervesa i cervesa, es belluga poc, tímidament, com si no sabés si.
Impossible, però, no cedir davant la intensitat i la passió d'aquesta formació joveníssima, nascuda el 2007 de la mà de Juan Sánchez, David Italiano i Pau Boïges. Impossible resistir-se a la increïble veu d'Alba Serrano, que sap atreure el públic com un imant. Impossible, sobretot, no omplir-se fins al moll de l'os de la passió de Clara Peya al piano, definitivament impossible resistir-se a la seva energia incombustible, que es va estenent pel Harlem com una pedra llençada en un estany: a onades concèntriques, cada cop més amples, cada cop més profundes. Impossible mirar-la i no entendre què vol dir la passió per la música, per aquest ritme que ens fa tornar a les venes tota l'energia que se'ns havia anat desfent al llarg de la setmana. Clara Peya al piano és un privilegi, un luxe impagable.
Marxem del Harlem així que acaba el concert. Avui no puc allargar la nit, tot i que ho voldria, tinc encara la música recorrent-me pertot, per dins i per fora, i les ganes de ballar i el regust amable de la cervesa compartida i els somriures i la conversa fàcil.
Al vagó de metro, de tornada a casa, apareix, inevitable, l'agraïment.
Gràcies per donar-ho tot.

dijous, 15 de gener de 2009

sense illes


"Y cómo huir cuando no quedan islas para naufragar..."
J. Sabina


No en queda ni una. Som a mar obert i no queda cap illa on ens puguin escopir les onades. Han quedat tallats tots els camins. També els de l'aigua.
El soroll del mar t'ho torna a dir: no t'agafis enlloc. Estigues cada cop més a prop de tu mateixa. Tens por de no saber què serà, i t'oblides que el que serà demà ho estàs construint avui. Sigues tu sempre, sencera. Permet que les onades gegantines t'envoltin, t'eixordin, t'abracin, fins i tot que et colpegin. Sigues tu encara, ben enclavada a la terra, ben endins d'aquesta aigua que et diu que ets viva, ben a prop també del cel, amb la teva llum encesa. Estigues cada cop més a prop de tu mateixa.