dimecres, 31 de desembre de 2008

any nou

Per fi. Després de deu dies amb febre, l'últim dia de l'any m'ha regalat un primer matí sense dècimes ben assolellat. M'he pres el cafè americà, fumejant, de peu dret davant de la finestra oberta. He rebut el sol a la pell com un bàlsam. L'energia vital ha començat a circular-me pel cos una altra vegada, a poc a poc, però amb passes segures. Tornarà a fer camí amb mi en aquest any nou, que sembla que ha de ser any de descobertes i de viatges. En caldrà molta, d'energia, per arriscar-se a perdre de vista la costa i inventar-se camins en els deserts. Potser serà l'any del gran viatge pendent, l'any d'atrevir-se a esquinçar l'oceà pel mig i tornar als orígens. L'any de canviar de casa, de barri, de ciutat. Potser.

O no. Potser serà un any de recolliment, tal com ha començat, des de dins de casa, acompanyada d'amigues i amics (i de la família, Inti, "¿Con leche lo quiere, mijita", mil gràcies pel teu bon humor, poca gent sap fer-me riure com tu!), que s'han exposat als virus perquè no estigués sola tantes hores, amb l'estufa a la vora i el jersei de coll alt i la tassa de cafè entre les mans. Any de fer balanç, de refermar els lligams coneguts, de rescatar els referents imprescindibles.

Tant se val. Sigui com sigui, podré recórrer aquest 2009 amb la vitalitat recuperada. No penso tornar-la a deixar escapar. Als pulmons encara hi sura un tel de tristesa, però no és capaç d'ofegar el desig de cuidar-me, de cuidar, de sortir a trepitjar el món amb sabates noves i ulls acabats d'estrenar.

dilluns, 22 de desembre de 2008

nada grave

Y me vuelvo a caer desde mí mismo
al vacío,
a la nada.
¡Qué pirueta!
¿Desciendo o vuelo?
No lo sé.
Recibo
el golpe de rigor, y me incorporo.
Me toco para ver si hubo gran daño,
mas no me encuentro.
Mi cuerpo ¿dónde está?
Me duele sólo el alma.
Nada grave.

Ángel González

dijous, 18 de desembre de 2008

tornarem a estimar

Perquè no volem ser una cosa estèril. Perquè ens estimem la vida, que té vida pròpia i ens fa giravoltar al seu compàs. Perquè preferirem sempre, malgrat el patiment, retenir a la pell i als llavis i als dits l'olor de cosa viva.

COSA VIVA

Com que no ens ha fet por estimar tothom,
ara que estem tan sols, hem sofert una mica.
Però el dolor és joiós com un infantament
perquè ens ha deslliurat de ser una cosa estèril.

Tots els que hem estimat
ara passen de llarg i corren pels camins
sense voler-nos veure.
Però encara que sigui amb llàgrimes als ulls,
nosaltres somriurem.

Tornarem a donar les mans i el cor
a cada nou amic que ens ho demani,
sense escoltar la por d'un nou esqueixament
o d'un estar més sols cada vegada.

Perquè a cada racó ens espera el record
d'alguna hora de llum que ens ha alegrat la vida.
Perquè a cada revolt caminarem més buits
i sentirem l'olor de cosa viva
que hem deixat al darrere.

Tornarem a estimar perquè sempre hi guanyem
i hem descobert que viure és el gran goig
i que un petit dolor ens farà adonar
que encara no som morts.

Núria Albó


(fotografia d'Anita Moll)

diumenge, 7 de desembre de 2008

envia'm un àngel



http://es.youtube.com/watch?v=F9pd02T-xfw

Vam descobrir que ens fascinava a tots dos, te'n recordes?, quan teníem quinze anys i no feia tant temps que havíem començat a enamorar-nos en secret, per separat però inevitablement junts, de noies fugisseres i inabastables, de somriures eteris. Ens ho vam dir un dia que et vaig sentir cantar-la, no hauria dit mai que t'agradés aquesta cançó, Envia'm un àngel que sigui com tu... Ens crèiem tan diferents i en canvi érem el mateix, cadascú en el seu món cercant, amb una barreja d'entusiasme i d'angoixa, maneres de descobrir-nos i de dir-nos, cadascú en el seu planeta absorbint els acords d'aquesta cançó que ens feia somiar àngels impossibles.
M'agradaria preguntar-t'ho, si encara ho demanes de vegades, a ningú o a tot, envia'm un àngel que em recordi a tu, envia'm un àngel quan callen els records i tanmateix a casa totes les ombres perfilen dolors antics. M'agradaria preguntar-t'ho només pel gust que em diguis que sí, que continues somiant àngels i que vénen de vegades sense que ho demanis. No deixaria de mirar-te fins que absorbís tota la llum que se t'escaparà pels ulls mentre tornes a taral·lejar la cançó i per un instant ets tu essent jo al mateix temps, i se'ns esborren els límits i sóc jo la que et diu que sí, que encara somio àngels, i que vénen de vegades sense que ho demani, i canto la cançó amb la teva-meva veu. Tots els àngels que han vingut, i que encara vénen, tenen el color de la teva ànima -verd maragda, blau de mar-. S'assemblen a tu, em recorden a tu. I camino darrere les teves passes, sempre d'esquena al futur.