diumenge, 29 de juny de 2008

bicicletes

Tenia la intenció de comprar-me una bicicleta de segona mà tan bon punt arribés a la ciutat, però les inclemències climatològiques (previsibles, d’altra banda), la paranoia que s’estenia per tota la facultat sobre els violadors i la butxaca migrada me’n van fer desistir. A més, la residència on m’allotjava, com la majoria, només estava a cinc minuts a peu del Humanities Building i del centre. Una col·lega d’en M., una alemanya altíssima d’ulls gebrats i somriure difícil (tot i que segueixi el tòpic, era tal com ho explico), se’n va comprar una i la usava per anar a tot arreu. Crec que no la hi van robar mai. Al campus, pel que sembla, hi havia violadors, però no xoriços.

A mi, ni em van violar ni em van xoriçar res, seguint la tradició de bona sort que sempre, fins al moment (toquem ferro) m’ha acompanyat. Vaig néixer amb una estrella al cul, o al front, tant és. Tinc una llet que no me la mereixo. Tampoc no vaig tenir cap accident, malgrat la tortuositat incomprensible dels carrers, que t’impedia saber d’on venien els cotxes, i la peculiaritat illenca de conduir per l’esquerra, fet que havia provocat més d’un ensurt a alguns dels meus companys del continent. Tampoc no vaig fer-me mal per culpa del gel que cobria la ciutat a l’hivern i que convertia en una expedició perillosíssima el simple fet d’anar a comprar al supermercat. No vaig agafar cap refredat malgrat el contrast que suposava la temperatura del país respecte de la bonança barcelonina, ni cap grip, ni cap virus; no em van estafar mai amb el canvi, no em van enredar pel carrer. Fins i tot vaig tenir la sort que la policia no em fes fora ni em detingués la tarda que, amb la R.M., ens vam posar a tocar la guitarra al bell mig de Queen Street per veure si queien uns quants penics. Van caure gairebé cinc lliures, que es van fondre en dues tasses de xocolata calenta i unes pastes en un dels caríssims cafès de l’esmentat carrer, on, per cert, mai no havia gosat ni posar els peus.
Avorrit. Potser aquesta falta d’incidències i contrarietats van reforçar l’opinió que l’estada a Anglaterra, la gran aventura, havia estat un fracàs rotund, i que tornava sense res a explicar. Tanmateix, avui, pensant-hi, arribo a la conclusió que no calien grans anècdotes per fer interessant un viatge com aquell. Hi va faltar també, és cert, el component mitificador que converteix, per exemple, uns simples campaments d’estiu en una experiència inoblidable i transcendental, o un viatget de fi de curs en una de quasi religiosa. Però, així i tot, Anglaterra va marcar un abans i un després en la meva vida, encara que no fos per la bicicleta que no em vaig arribar a comprar ni per les aventures que no vaig arribar a viure. Això, però, ja són figues d'un altre paner...

divendres, 27 de juny de 2008

gavines i tempestes

Juraria que han començat de matinada. Com la pluja. Imprevisibles, també, com la pluja. Cridava una, responia l'altra. Sense parar. Diàlegs infinits que he imaginat dinàmics, un vol en cercles vertiginosos i provocadors. Odio les gavines, suposo que perquè em fan por (Pájaros tenia dos rombes i no vaig fer cas dels pares...), perquè són tan insolents com les rates, perquè planten cara i són agressives. Què hi feien, al meu barri, les gavines? Ahir al vespre ja les vaig sentir cridar, i ho vaig pensar, gavines aquí?, i em va fer gràcia; però és que aquesta nit semblava que la meva habitació donés al mar, al principi m'ha semblat que ho somiava, què hi fan, aquí, les gavines, tot això no té cap sentit...
I què hi fa la pluja, també, què hi fa ara aquesta tempesta de cop i volta, no entenia res. Al matí el carrer feia olor de tardor.

diumenge, 1 de juny de 2008

El fred

(He ensopegat amb un blog anaymia, en què noies joveníssimes defensen l'anorèxia i la bulímia com un estil de vida. En el blog, s'hi acumulen fotos "thin inspiration", com la que mostro, per animar les noies a no menjar. També inclouen frases com aquesta: "La comida es como el arte: existe sólo para mirarla." En un post, una noia parlava del fred:
Sabias que al tomar 1 vaso de agua fria estas quemando calorias??
El hecho de que tomar agua fría incrementa el consumo calórico del cuerpo, puesto que se necesita de más calor (calorías) para balancear la temperatura del agua fría que tomamos (aproximadamente 5°C) a la temperatura normal del cuerpo (que es de aproximadamente 37° celsius).
Eso sí, no son tantas calorías como para darte rienda suelta en un banquete!! Se estima que se consumen de 60 a 70 kcal. con esta práctica a diario. Si lo contemplas en una dieta de 2,200 kcal…. no es la gran cosa, pero ayuda...
Cuando sientas mucho frio en la noche y quieras cobijarte piensalo dos veces, por que tu cuerpo consume calorias tratando de calentarse a si mismo!
Y cuando te bañes hazlo con agua fria, ademas de quemar calorias tonifica la piel!!
Jo només conec el fred de l'Anna. És de l'únic que puc parlar.)

L'Anna té més fred que mai, més fred que ningú. El fred li mossega la pell i l’ànima. La xucla. No li deixa res viu.

Quan ve el fred, sovint es desespera. Sap que sortirà vençuda de la batalla, que lluitar no té cap sentit. S’arrauleix a dins del llit com un fetus, frega amb ràbia els llençols glaçats i aixopluga les mans sota les aixelles. Tremola. (Cal tremolar per arreplegar un poc d’energia, una mínima escalfor.) Serra les dents amb força, però no hi ha res a fer: el fred sempre és més fort que ella. De vegades plora, extenuada. És la rendició, la derrota total.

Aquest hivern li han sortit penellons, un al peu i dos a les orelles. Piquen com una mala cosa. Li recorden que no es pot desempallegar del fred. La desesperació li talla l’aire, que també és glaçat, i a vegades li provoca palpitacions. Beu el te bullint, s’escalda la llengua i es crema les mans aferrades a la tassa, però és en va, sempre és en va. El fred es riu d’ella i li enverina la sang sense ni una engruna de pietat.